PLUGIM
Surts a passejar.
Plovisqueja.
Romans atrapat
entre els verds i els blaus desdibuixats.
Gaudeixes del silenci.
Sembla que puguis tocar els núvols.
L’herba humida et refreda els peus.
Sents la terra campa.
La sents
i et demana que no l’abandonis,
que la defensis sempre.
Només anhela ser el que és.
Un lloc de pau.
Un prat magnífic,
ple de vida.
Joiosa avui
perquè l’aigua de la pluja la nodreix,
t’acull.
T’omple de felicitat
i et brinda
l’oportunitat de ser el teu fonament sòlid
per cultivar el sentiment d’estar arrelat.
Et deixes seduir
i t’adones que li pertanys.
Formes part de la natura.
Vagis on vagis,
mai més restaràs soliu.
Avelina Benito
BESLLUM.
Clareja. La llum del sol aviat esvanirà les tenebres.
Els sentiments, humitejats per les boires de la nit,
comencen a alleugerir-se i una imatge encisadora domina l’horitzó.
De sobte, l’alba se m’endinsa en la pell amb l’aroma del mar,
copejant-me amb la seva intensitat màgica.
Tot sembla nou, a punt per a l’acte creador.
Les ones arrosseguen cap a la sorra objectes misteriosos,
missatges ocults que vull desxifrar.
I m’entesto, amb la mirada, a arribar al dedins de les coses.
I mentre aprenc a llegir els senyals, penso i visc.
Vespreja. El ritme de la ciutat es va reduint a poc a poc,
fins a aturar-la gairebé completament.
La foscor es senyoreja de la meva ànima,
en un afany desesperat d’encobrir la realitat,
i l’ànsia de crear em desborda, alliberant les quimeres.
Calma total.
La ment s’asserena i un suau oreig recorre la riba.
I, altra volta, espero enfebrada que claror i color s’obrin pas.
Que els porpres esclatin. Que les formes s’alliberin
i envaeixin els espais indeterminats, encara en blanc.
Que percepció i imatge siguin tot u.
Que el cicle es completi per assolir la pau.
Llum del crepuscle. El Besllum.
Avelina Benito.
EL INFINITO ABSORTO.
El infinito absorto
no mira desde lejos,
no se fija
en el breve instante
de una vida en el tiempo.
En él
todo lo es grande,
en mí
todo es pequeño.
El horizonte absorto
se aleja
si me acerco.
En él
todo es distante,
en mí
todo es un sueño.
Tu corazón absorto,
horizonte infinito,
si lo acercaras más
lo llenaría de besos.
Avelina Benito.
NATURA ARTIFICIAL
La lluna s’ha negat a sortir avui.
No vol veure la riba dibuixada.
No pot vetllar la son de la mainada.
La llum de la ciutat amaga el seu encís.
L’home sempre s’entesta en destruir
l’obra de la natura més preuada
i pensa que podrà contenir el mar
amb contramolls d’acer prefabricats.
Potser, un matí, no vulgui sortir el sol
i de la terra s’apoderi la gelor.
Llavors, enyorarem el cant del ocells
i gaudirem d’una nit plena d’estels.
Per preservar, doncs, l’espècie racional
bastirem un paradís artificial.
Avelina Benito.
L’ESPERANÇA ES UN DRET.
Tu vens buscant un somni,
el meu poble desperta,
els carrers pintarem
amb colors de tendresa.
De blanc pur, la innocència,
les passions de magenta,
les mirades d’atzur,
les esperances, verdes.
Tu vens buscant un sostre,
la meva llar t’espera
des de aquí podràs veure
les mateixes estrelles.
Tu vens buscant l’amor,
el meu cor s’impacienta,
caminarem plegats
contemplant el capvespre.
Tu busques llibertat,
junts trencarem cadenes.
Aixecarem les mans
en la dansa més bella
i espargirem la pau
per damunt de la terra.
L’esperança es un dret.
Ningú no ens la pot treure.
M. Avelina Benito.