Inici » a-ultimesnoticies » “Carles Santos s’ha apagat, ens queda el seu foc”. J. A. Aguado.

“Carles Santos s’ha apagat, ens queda el seu foc”. J. A. Aguado.

J. A. AGUADO/CULTURA.

Carles Santos s’ha apagat, ens queda el seu foc

E

xtravagant i provocador. Creador inclassificable. Virtuós del piano. Una figura única. El seu geni creador s’ha apagat als 77 anys. A la primerenca edat de cinc anys comença a tocar el piano i tota la seva adolescència la passa interpretant els clàssics. Fill d’una família de metges i farmacèutics, el nen els va sortir artista. Aquest “nen prodigi” esdevé un professional i un cap visible de l’avantguarda europea, en les seves estones lliures cuidava gallines a la casa que tenia al seu poble de Vinaròs.

El pianista i compositor valencià Carles Santos va ser un d’aquells rars artistes que pretenen posar el món i l’art cap per avall. Com tot geni va tenir els seus incondicionals i els seus detractors. El seu mètode de composició consistia en memoritzar mentre  construïa els diferents temes, de manera que, seguint un a manera de guió general, podia adaptar aquestes obres a tots els seus recitals, fent impossible que hi hagués una versió de referència. Es va formar al Conservatori del Liceu de Barcelona, on va acabar la seva carrera als 14 anys.

La relació de Carles Santos amb la música ha estat sempre desmesurada i poc convencional. En aquesta ocasió es tracta d’acostar-se a la figura de Rossini, un dels plats forts dels amants de l’òpera. Veure a Carles Santos en escena anava més enllà de contemplar un simple espectacle teatral perquè el que ell feia era tocar l’immens piano de cua, que ocupava l’escenari, de manera desaforada i tempestuosa, quan no arrossegava amb un arnès un llit on dos cantants practiquen el amor de manera desaforada. Va ampliar horitzons als Estats Units, on va conèixer a John Cage.

El fet d’enfrontar-se a una obra d’aquesta envergadura com la de Rossini o Bach comporta alguna cosa més que un simple repte musical; hi ha també una part de repte físic, que és una cosa que sempre va agradar al compositor de peces com “La porca i vibriàtica teclúria”.

Avui s’ha perdut aquest duel a mort entre el pianista i el piano, però Carles Santos ens va tornar a la vella tradició d’establir relacions físiques amb el seu instrument. Era un compositor, director, intèrpret i per sobre de tot un home espectacle, un performer.

Carles Santos es va ficar fins al coll en la vida i l’obra d’un vividor, un gourmet, un geni de la música lírica i un dels compositors més envejats del seu temps. Cadascú és molt lliure i amo de les seves opinions. Algú sense etiquetes, sense altres compromisos coneguts que els que tingui en la seva pròpia consciència, era un ésser incòmode per definició, que es convertia en sospitós precisament perquè era lliure de tota sospita. Algú sense etiqueta amb prou feines sobreviu en aquest món estrany de gent uniformada. No són sempre els individus els que busquen una tribu en la qual aixoplugar-se. En rares ocasions és al revés: la tribu no permet fugides ni menyspreus ni més idioma que el qual tots parlen. Però gràcies a la música continuem tenint titans, almenys mentre dura la representació, avui ens ha deixat un tità del piano, ens queda la seva obra i el seu exemple com a artista rebel i inconformista, un somiador, algú que buscava els límits de la creació.

J. A. Aguado.

2017-12-05

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator