Inici » a-ultimesnoticies » “Carta a Goethe: l’homenatge ( epíleg I )”. Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella
Santi Torruella. Artenvolta.

“Carta a Goethe: l’homenatge ( epíleg I )”. Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella

SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR. 

B

envolgut Goethe. M’he pres la llicència d’inspirar-me en una part ínfima de la teva vida. I m’adono d’aquesta, que està farcida de vivències atzaroses i apassionants. Dins d’aquestes, hi ha una afirmació que s’encamina en el sentit que; es viu cap endavant i s’entén cap enrere. Entenent el teu capteniment de l’avanç ineludible del temps. M’adono també de les reminiscències creixents les quals, són les que em creen interès. Em fa la impressió, que et va emmirallar la manera que els grecs percebien el temps. He sabut en aquest aspecte que la major part dels humans perceben el temps com estàtic, i per tant, creuen que avancen per ell; per això, el futur està davant i avancen també cap a ell. És en aquest sentit, el passat està darrere i per tant, creuen que ja han estat allà. En canvi els grecs, es percebien com estàtics i entenien que el temps els avançava des de darrere. Així doncs, i deduint d’aquest apunt: el futur estava darrere els grecs i encara no era visible. Ara bé, sí que el passat estava davant d’ells, i era ben visible, però fins a cert punt…

Estirant el fil d’aquest temps, és el que m’ha ocupat a conèixer també una ínfima part de la teva filosofia de vida, on et vas saber cultivar el teu talent dins de l’àmbit de la cultura. Intueixo que era per mirar d’entendre més bé a l’ésser humà, o potser, per esbrinar les incògnites de les cultures que han perdurat: fent de l’expressió corporal un art. Diria que vas anar a la recerca de l’espiritualitat com una fita a conquerir d’aquell món antic i extingit. Ara, és quan m’adono que va prenent cos a mesura que avanço d’un fet que; es viu cap endavant i s’entén cap enrere.

Amb la finalitat benintencionada de conèixer millor la teva obra, i les teves vivències culturals. Tinc en compte que l’art, no et va aportar gaires solucions, però sí que et va obrir la ment. I va ser sobretot, en l’anhelat viatge a Itàlia on vas saber destil·lar gran part de la teva saviesa. Sovint però el que compte d’un viatge, és el seu trajecte. Tot i això, a Itàlia hi vas fer una llarga estada. M’adono que anaves fent hipòtesis per descobrir la veritat de la bellesa. Però, si és que hi hagués alguna veritat perdurable; sí que vas anar a la recerca de testimonis que, sovint s’encreuaven en el camí, i et parlaven de les seves vivències quotidianes com a veritables. Et vas adonar però, que la humanitat seguia avançant fent espiralls en el temps. Va ser de les experiències viscudes a Itàlia, les que m’han arribat com una prova d’un temps viscut, però sobretot, arran de les cartes enviades en els teus amics de Weimar: aquell petit regne elitista i intel·lectual. D’aquelles múltiples missives narrades des de la teva intimitat; reclòs en un racó d’un jardí, un paisatge envoltat de les runes d’un temple, o bé, pels vorals de la Porta del Popolo; quan et dirigies cap a la teva habitació de Roma. D’aquelles cartes úniques i intransferibles que, narrades des de la teva intimitat, són les que han esdevingut un testimoni memorial del teu tarannà de l’estada a Itàlia. Ara, són les que m’han permès d’entrar en aquella cambra i afegir amb certa gosadia en el sentit creatiu, parts imaginades; com si hagués estat sobre el terreny i recollint les ombres permanents del teu pas per les terres italianes. Dono constància que allò que no s’explica ben bé del tot, sovint és el més transcendent.

fer una humil aproximació
d’una època esplendorosa
anomenada el romanticisme”

Per bé, que les descripcions epistolars dirigides els teus amics de Weimar; han anat madurant en la meva memòria i fer una humil aproximació d’una època esplendorosa anomenada el romanticisme. M’he anat esplaiant afegint personatges i ambients que afecten les vivències dins del transcurs del teu viatge. Així, s’esdevé la primera trobada a Barcelona de tres coneguts: en Reviere, Chautebriant i Tourner. Ells, parlen plegats i de mode distés, a l’interior d’un local de la Barcelona de principis del segle XX en el Cafè Lion D’or. L’ambient està amenitzat per un jove pianista anomenat Enric Granados. El músic va assajant davant d’un públic animat que, seguint els compassos d’una peça per piano anomenada els Valsos Poètics; les parelles ballen i a l’uníson fent gestualitats i expressions complaents cap al pianista.

Els tres amics s’esplaien gaudint de la música i alhora, d’una conversa que va girant al voltant de les rutes iniciades de la teva estada a Itàlia. En Riviere tendeix a parlar de la psicologia humana i les seves ànsies per conèixer el món antic. En Chateubriant discerneix junt amb el seu gat siamès, sobre els afers literaris descrits a Itàlia. Però, d’allò que els tertulians asseguts a l’interior del Cafè Lion d’Or vénen a referir-se d’un fet que, al iniciï d’un viatge, només comporta deixar enrere parts d’unes vivències. Així doncs, pensen que iniciar un viatge, mai es torna d’aquest, sent les mateixes persones; creuen que amb l’abandó d’un indret ens anem transformant així que ens allunyem. Goethe, d’alguna manera la conversa dels tertulians del Cafè Lion d’Or, es posen en sintonia devers a un dels teus pensaments en el sentit que; es viu cap endavant i s’entén cap enrere.

La teva vida Goethe, s’esdevé motiu d’inspiració i la qual, també va catalitzant les aspiracions d’en Touner; ell, en certa manera, esdevé un fil conductor i actor actiu que perviu en el rerefons del teu trajecte dins d’Itàlia. Doncs, ell té la clara intenció, de realitzar un viatge molt semblant a la teva estada italiana: tot i això, reconeix que en el seu retorn, mai serà el mateix. Tourner comenta els seus tertulians, la possibilitat de realitzar un dels teus recorreguts habituals per la ciutat eterna: Roma. Tant de les passejades de dia o bé en les hores vespertines; quan prenies apunts pujant i baixant per les escales de la Piazza di Spagna o bé, caminant per la Via Condotti. En Tourner intueix que és el nucli de Roma on t’alimentares d’un sentiment devers a la idea de l’eternitat emanat del món antic. Tourner es posa en l’escena del teu trajecte. I percep que potser, en alguns carrers de la ciutat, et convidava a observar les estàtues i a quedar suspès en l’imaginari d’aquell món antic, on la suposada eternitat es feia present a l’ambient. Així et va succeir, quan observares l’estàtua de l’emperador August situada en un pedestal a l’interior del Vaticà. Davant d’aquella gran estàtua, ni hi havia una altra de petita junt aquell emperador: era l’estàtua d’un infant. Allà, rememoraves el nom del teu fill i el pronunciaves: August. Recordaves el fill fruit de la teva unió amb Christiane Vulpius. Llavors, se t’impregnava un pesarós dolor per la seva absència. I rumiaves al voltant de la inoportuna mort. Situat en aquell entorn, mai era massa tard per dedicar una breu i humil oració redemptora que, com a progenitor, et colpia com una anomalia contravinguda en el temps. Amb les llàgrimes als ulls, et vas asserenar i vas alleujar només part del dolor.

Era una època, on la humanitat
seguia el seu curs traumatitzada per
l’assetjament de les contínues guerres”

Altrament recollint el fil de l’eternitat. És la que em va inspirar a posar una línia més a la història al voltant de la teva visita a un monument: El Coliseu. Així, davant d’un monument tan inspirador, emblemàtic i significatiu; com és la circumferència arquitectònica o cràter monumental, d’una estructura feta de pedra i que per la seva fondària en el terreny, semblaria encabir-hi talment, una mitja lluna. Aquesta última esdevé una clara simbologia astral i la qual, anat perdurat en els segles fent de guia i testimoni, d’una vida humana que s’esplaiava amb tota la seva complexitat, dins d’aquella colossal arquitectura imperial. Era una època, on la humanitat seguia el seu curs traumatitzada per l’assetjament de les contínues guerres. Tot i això, encara preval en la consciència a la ciutat romana, on s’erigeix el Coliseu, com un monument que va ser una fita triomfal de l’ideal de l’eternitat, però que va quedar volatilitzada a l’antiga Roma.

És en aquest el sentit, on també he anat modulant una idea semblant que va agafant cos; imaginant l’absència de tot allò, que va existir en les runes que et trobaves en el teu pas per Itàlia com el Temple Venus. Allà, era on intuïes dels antics grecs, de quan potser, albiraven el passat i esperaven que el futur els avancés. És doncs, a través de la teva mirada, on he anat culminant de manera inconscient, per fer que habiti en la meva memòria un hipotètic trajecte que, amb sinceritat i congeniant amb Tourner, el tinc ben present per dur-lo a terme algun dia. I ha estat en paral·lel, que he intentat d’assimilar el teu pas pel terreny, per mitjà d’aquelles missives enviades el regne intel·lectual de Weimar. Tot i això, reconec que el mapa, no equival el territori. I és per això, que acabo fent una breu i puntual narració d’un viatge, que va desembocant cap a una projecció d’uns fets, que haguessin pogut ser d’altra manera. Amb tot plegat, la intenció és fer un intent argumental. M’avinc doncs, quan afirmes que; d’un escrit literari sorgeixi la vida, abans que a partir de la vida, es faci altra vegada literatura.

Afegiria que iniciant el viatge i segons com, només es pot interpretar com una fugida cap endavant. Però el més veritable i transcendent, és tot allò que ens succeeix en el trajecte. Dedueixo doncs, que es produeixen sensacions que per bé, van alimentant l’experiència del viatge i alhora, també les emocions sovint contingudes, formen part d’un pòsit on romanen recloses en el fons de la nostra memòria i que fins que no l’encetem de debò, iniciant el dit trajecte, no en som conscients ben bé tot, de la influència que tindrà el transcurs. Així, si només donem valor de pes a les impressions obtingudes de dit viatge i ens apropem sensiblement a les interioritats d’unes emocions, que les acabem reconeixent, només quan van farcides de motius passionals que ens afecten de ple. És doncs, amb l’abandó d’un indret quan s’esdevé l’iniciï d’un coneixement i amb el qual, l’anem intentant d’enriquir amb dites vivències emmagatzemades; les que se’ns presenten i que van basculant amb l’observació d’un mer instant i les que se’ns van extingint entre les mans, talment com un record perenne…

… Tot i que, el final ens reconeixem en el transcurs del camí; mai ningú es pot conèixer a si mateix ben bé plenament. Tot i això, el que ens queda és emprendre de nou un camí i una nova direcció; on només es viu cap endavant i s’entén cap enrere.

Ombres del Passat. Santi Torruella.

Santi Torruella A. 2018

2018-01-09

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator