De l’antic art de la poesia i la moderna neurociència
[dropcap]E[/dropcap]
l primer fragment escrit de què es té notícia era una oda a la deessa Inana, obra de la poetessa acadia Enheduanna farà uns 4.300 anys. Però la seva existència es remunta a temps molt més antics, en els quals no existia l’escriptura. En les tradicions orals, els versos rimats són imprescindibles per conservar la memòria dels éssers humans. Estem parlant potser de desenes de milers d’anys de composicions poètiques, existents en totes les cultures, presents i passades. En què es basa aquesta relació tan estreta? Què és allò fa que recordem més fidelment un poema que una narració en prosa? Quin és l’impacte psicològic de la poesia en els éssers humans?
Tots aquells que hem llegit poemes alguna vegada hem experimentat emocions diverses en processar-les, siguin èpics, malenconiosos o romàntics. Des que som nadons i no coneixem encara res del món que ens envolta, els adults es dirigeixen a nosaltres en llenguatge rítmic i estereotipat; música, rodolins i composicions “poètiques” per aprendre conceptes bàsics com els nombres o els colors. Si atenem al fet que en l’antiguitat els poetes grecs que cantaven la Ilíada o l’Odissea eren capaços de reconstruir desenes de milers de versos a partir d’una mètrica fixada, intuïtivament podem arribar a la conclusió que el llenguatge poètic posseeix alguna propietat que ho converteix en una poderosa eina d’aprenentatge.
Principalment aprenem millor allò que té algun impacte emocional, ja que ajuda a fixar millor els continguts. Per tant, estarien implicats en el procés els centres de recompensa del cervell, la qual cosa relacionaria la poesia amb l’experimentació de plaer, en aquest cas estètic. Pot la poesia facilitar aquestes emocions? Quines zones del cervell s’activen en escoltar un poema? Els investigadors de l’Institut Max Planck d’Estètica Empírica de Frankfurt es van plantejar aquestes mateixes preguntes – entre d’altres molt interessants – en un molt recent estudi neurocientífic.
Aquest va consistir a mesurar la resposta psicofisiològica tan objectiva (pell de gallina o eriçament del pèl) com a subjectiva (esgarrifances percebudes) dels participants mentre escoltaven el recitat de poemes, tan seleccionats pels experimentadors com per ells mateixos. A més, es van realitzar ressonàncies magnètiques cerebrals als subjectes per detectar l’activitat cerebral durant l’escolta. Els resultats de l’estudi són fascinants.
Efectivament, durant l’audició d’un poema, s’activen els circuits mesolímbics primaris de recompensa, però en comparar amb els estudis realitzats per a la música, es va trobar que eren diferents nuclis – anteriors vs posteriors -; els relacionats amb el plaer poètic són més semblants als implicats amb experiències olfactòries, gustatives, amb l’atractiu visual o la retribució monetària. En altres paraules, són plaers més diferents del que es podria pensar.
Una altra característica interessant d’aquesta activació emocional és el fet que es percep aquesta recompensa fins i tot quan parlem d’emocions negatives. Tots coneixem a algú proper que s’ho passa bomba amb “pel·lícules de plorar a llàgrima viva”. És un tema tan antic que ja Aristòtil es va plantejar aquesta paradoxa: per què la gent gaudeix veient tragèdies? Pel que sembla, en un context de plaer estètic, les emocions negatives presenten una gran potència per induir implicació, concentració i per tant fomentar els processos de memòria. És a dir, que aconsegueixen motivar i enfocar l’atenció amb l’avantatge de preservar la seguretat del perceptor, que a tot moment sap que aquesta emoció negativa respon a una realitat fictícia aliena a ell mateix.
Una reflexió òbvia que ens podem preguntar és que factors del contingut o la composició d’un poema disparen aquestes respostes emotives. Hi ha paraules o moments concrets més destacats que uns altres? L’experiment sembla confirmar la idea que els instants crucials de màxima activació emocional es troben prop del final del poema, de cada estrofa o de certs versos, en ordre d’importància descendent, i d’una forma curiosa; primer apareix una resposta anticipatòria abans de la descàrrega emocional. Aquest efecte és consistent entre els participants, per la qual cosa no es pot atribuir a la idiosincràsia personal de cadascun, sinó al propi poema. El que significaria que l’estructura explota la tendència del nostre cervell cap al ritme, la periodicitat i la predicció de successos. O en llenguatge més “alemany”, a sentir plaure en completar una Gestalt tal com l’hem anticipada.
Respecte a la temàtica, quedava per veure que relació hi ha entre aquesta experiència emocional i el fet que som éssers eminentment socials. Es detecta algun tipus de component social en funció del contingut? La poesia se sol centrar en qüestions d’inclinació social cognitiva i emocional, versant sobre dilemes personals, amor romàntic o amistat profunda des del principi dels temps. Doncs bé, la resposta psicofisiològica era superior quan el poema contenia passatges que es dirigien directament a un interlocutor (fos l’oïdor, un altre personatge, la mare naturalesa, etcètera).
En definitiva, sembla confirmar-se la potència del llenguatge poètic per evocar emocions, i estimular l’aprenentatge, l’atenció i la memòria apel·lant als centres de recompensa del cervell humà. Atès que fins i tot les persones no iniciades en la poesia presenten aquestes respostes, caldria preguntar-se llavors si no seria interessant fomentar la lectura de poesia en temps on els circuits del plaer s’activen amb mòbils i pantalles.
Link al estudio:
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28460078
Àlex Garcia.
Psicòleg i Psicoterapeuta.
Del antiguo arte de la poesía y la moderna neurociencia
[dropcap]E[/dropcap]
l primer fragmento escrito del que se tiene noticia era una oda a la diosa Inana, obra de la poetisa acadia Enheduanna hará unos 4.300 años. Pero su existencia se remonta a tiempos mucho más antiguos, en los que no existía la escritura. En las tradiciones orales, los versos rimados son imprescindibles para conservar la memoria de los seres humanos. Estamos hablando quizá de decenas de miles de años de composiciones poéticas, existentes en todas las culturas, presentes y pasadas. ¿En qué se basa esta relación tan estrecha? ¿Qué es lo que hace que recordemos más fielmente un poema que una narración en prosa? ¿Cuál es el impacto psicológico de la poesía en los seres humanos?
Todos aquellos que hemos leído poemas alguna vez hemos experimentado emociones diversas al procesarlas, sean épicos, melancólicos o románticos. Desde que somos bebés y no conocemos aún nada del mundo que nos rodea, los adultos se dirigen a nosotros en lenguaje rítmico y estereotipado; música, rimas y composiciones “poéticas” para aprender conceptos básicos como los números o los colores. Si atendemos al hecho de que en la antigüedad los poetas griegos que cantaban la Ilíada o la Odisea eran capaces de reconstruir decenas de miles de versos a partir de una métrica fijada, intuitivamente podemos llegar a la conclusión de que el lenguaje poético posee alguna propiedad que lo convierte en una poderosa herramienta de aprendizaje.
Principalmente aprendemos mejor aquello que tiene algún impacto emocional, ya que ayuda a fijar mejor los contenidos. Por tanto, estarían implicados en el proceso los centros de recompensa del cerebro, lo que relacionaría la poesía con la experimentación de placer, en este caso estético. ¿Puede la poesía facilitar estas emociones? ¿Qué zonas del cerebro se activan al escuchar un poema? Los investigadores del Instituto Max Planck de Estética Empírica de Frankfurt se plantearon estas mismas preguntas – entre otras muy interesantes – en un muy reciente estudio neurocientífico.
Este consistió en medir la respuesta psicofisiológica tanto objetiva (piel de gallina o erizamiento del vello) como subjetiva (escalofríos percibidos) de los participantes mientras escuchaban el recitado de poemas, tanto seleccionados por los experimentadores como por ellos mismos. Además, se realizaron resonancias magnéticas cerebrales a los sujetos para detectar la actividad cerebral durante la escucha. Los resultados del estudio son fascinantes.
Efectivamente, durante la audición de un poema, se activan los circuitos mesolímbicos primarios de recompensa, pero al comparar con los estudios realizados para la música, se encontró que eran distintos núcleos – anteriores vs posteriores -; los relacionados con el placer poético son más parecidos a los implicados en experiencias olfativas, gustativas, con el atractivo visual o la retribución monetaria. En otras palabras, son placeres más distintos de lo que se podría pensar.
Otra característica interesante de esta activación emocional es el hecho de que se percibe esta recompensa incluso cuando hablamos de emociones negativas. Todos conocemos a alguien cercano que se lo pasa bomba con “películas de llorar a moco tendido”. Es un tema tan antiguo que ya Aristóteles se planteó esta paradoja: ¿por qué la gente disfruta viendo tragedias? Al parecer, en un contexto de placer estético, las emociones negativas presentan una gran potencia para inducir implicación, concentración y por tanto fomentar los procesos de memoria. Es decir, que consiguen motivar y enfocar la atención con la ventaja de preservar la seguridad del perceptor, que en todo momento sabe que esta emoción negativa responde a una realidad ficticia ajena a él mismo.
Una reflexión obvia que nos podemos preguntar es qué factores del contenido o la composición de un poema disparan estas respuestas emotivas. ¿Hay palabras o momentos concretos más destacados que otros? El experimento parece confirmar la idea de que los instantes cruciales de máxima activación emocional se encuentran cerca del final del poema, de cada estrofa o de ciertos versos, en orden de importancia descendente, y de una forma curiosa; primero aparece una respuesta anticipatoria antes de la descarga emocional. Este efecto es consistente entre los participantes, por lo que no se puede atribuir a la idiosincrasia personal de cada uno, sino al propio poema. Lo que significaría que la estructura explota la tendencia de nuestro cerebro hacia el ritmo, la periodicidad y la predicción de sucesos. O en lenguaje más germano, a sentir placer al completar una Gestalt tal como la hemos anticipado.
Respecto a la temática, quedaba por ver qué relación hay entre esta experiencia emocional y el hecho de que somos seres eminentemente sociales. ¿Se detecta algún tipo de componente social en función del contenido? La poesía se suele centrar en cuestiones de apego social cognitivo y emocional, versando sobre dilemas personales, amor romántico o amistad profunda desde el principio de los tiempos. Pues bien, la respuesta psicofisiológica era superior cuando el poema contenía pasajes que se dirigían directamente a un interlocutor (fuese el oyente, otro personaje, la madre naturaleza, etcétera).
En definitiva, parece confirmarse la potencia del lenguaje poético para evocar emociones, y estimular el aprendizaje, la atención y la memoria apelando a los centros de recompensa del cerebro humano. Dado que incluso las personas no iniciadas en la poesía presentan estas respuestas, cabría preguntarse entonces si no sería interesante fomentar la lectura de poesía en tiempos donde los circuitos del placer se activan con móviles y pantallas.
Link al estudio:
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/28460078
Àlex Garcia.
Psicòleg i Psicoterapeuta.
