Inici » a-ultimesnoticies » “Dibuix cap a un viatge poètic (2)”. Artenvolta de Santi Torruella
Santi Torruella. Artenvolta.

“Dibuix cap a un viatge poètic (2)”. Artenvolta de Santi Torruella

SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR.

Dibuix cap a un viatge poètic (2)

T

ischbein seguia mantenint una mena de monòleg amb en Goethe. Es trobava a l’interior d’una habitació buida i absent de l’autor dels dibuixos abandonats. Tischbein els sostenia amb les seves mans de manera curosa: volia conservar-los. Doncs, en el fons, pertanyien el mateix Goethe; ell els havia fet mirant la ciutat eterna. Ara, Tischbein sentia que reclamaven algun propietari que se’n fes càrrec; potser, miraria de mantenir-los com un record o bé com una senzilla eina d’estudi, per bé d’extreure les seves pròpies conclusions.

Abans de recollir i posar els papers a l’interior de la seva carpeta, s’ho va pensar dues vegades; va pensar a marxar i deixar-ho tot tal qual estava damunt de la taula i tancar l’habitació durant un temps indefinit. També va pensar, de deixar els finestrons ben oberts, perquè fos l’aire, que acabés d’espargir aquells papers i rodolessin pel terra d’aquella habitació. Però el final, es va avenir amb una certesa semblant; que potser, aquells esborranys amb diversitat de traçats i línies fets per en Goethe, que fos només l’atzar, o el mateix pas del temps, que se’n fes càrrec. Va rumiar també amb la possibilitat d’embolcallar tots els papers i enviar-los cap a Weimar. O bé, simplement de guardar-los en l’únic calaix adossat en un cantó de la taula d’aquella habitació; amb l’esperança que algun dia hipotèticament, en Goethe es decidís de retrocedir en el seu trajecte i recuperar novament, aquells papers que ell s’havia deixat, potser expressament, damunt la taula de l’habitació de Roma.

Fent això, Tischbein creia que potser, provocaria un retrobament amb en Goethe; per bé, de conversar per aprofundir més sobre aquells dibuixos que tractaven de l’estudi de l’art antic. Tot i això, en Tischbein s’avenia cada vegada més amb una frase, que el feia abandonar aquesta tesi esperançadora de retrobament. I la qual, quedava ben patent amb la frase que encapçalava un dibuix on s’insinuava un camí i que deia; es viu cap endavant i s’entén cap enrere.

Aquella frase prenia cos, així que rememorava la joventut a Weimar. I sobretot quan Tischbein projectava un pensament a l’entorn d’una presentació d’una sonada anomenada; Clar de lluna. I que, de manera exclusiva, el músic i compositor Beethoven volia interpretar envoltat d’un públic reduït d’intel·lectuals de Weimar. Amb aquest pensament, Tischbein encetava l’escena d’una punyent vivència. I en concret, quan es retrobava amb les aspiracions d’aquella llunyana joventut que reeixia en un primerenc i fugaç desig; com ho era l’apreciació d’uns paratges que es destil·laven dins la seva memòria i que l’abocaven cap a una mirada innocent devers a la mare natura.

l’apreciació d’uns paratges
que es destil·laven dins
la seva memòria”

Tischbein s’esplaiava en aquest record i s’avenia de nou amb aquells paratges oblidats; era també un retrobament amb la mà de la pintora Angelica K. Doncs, Tischbein com a pintor; sabia d’ella, que s’expressava amb uns peculiars colors compostos i traslladats damunt d’una tela i que, incorporava a la natura, un valor romàntic ascendent el qual, compartia amb els tertulians que estaven amb sintonia i comunió amb l’art paisatgístic. Llavors, ho recordava també com una de les pintures de l’Angelica K., formava part decorativa d’un lluminós i lluït saló vuitcentista adherit dins l’edifici a Weimar. Tischbein des d’aquella pintura que penjava damunt de la rapissa de la llar de foc, visualitzava el suggerent, equilibrat i refinat saló de Weimar. Allà, també hi lluïa un piano de cua. Tot això, succeïa mentre Tischbein llençava uns branquillons que s’anaven cremant dins d’aquella llar de foc; la tela de l’Angelica K., agafava en les hores vespertines, una càlida i breu intensitat lluminosa; això feia que es pronunciés la cadència romàntica de la pintura i la qual, es fusionava amb la llum enterca que provenia d’uns finestrals decorats per uns llargs cortinatges rogencs i separats pels vitralls.

Tischbein des de l’habitació de Roma cremava el record de l’absència del seu camarada Goethe; i el temps sentia com cruixien aquells branquillons cremant dins de la llar de foc del saló de Weimar i just també, quan estava pendent d’una recitació d’un poema per part del seu camarada: Goethe. Aquest últim, l’havia escrit, en concordança amb una història que Beethoven li va confessar a Goethe. Es tractava d’una vivència de caràcter onírica en el qual, Goethe, es va sentir adduït a través d’aquell somni d’en Beethoven per elaborar un poema. Beethoven va relatar-li que, assajant i polint la sonata Clar de lluna, va tenir la vaga impressió que allò que es desenvolupava en el somni, es decantava cap a una mena de faula. I era dins d’aquesta faula, on s’hi ha li apareixia en mig de la seva habitual i distesa caminada una dona; lluint un vestit llarg de to blau turquesa i amb unes perles i orles brodades en les extremitats; el blau representava l’univers i les perles formaven les constel·lacions. La dona se’l mirava sense pronunciar cap paraula; ella, tot i estan en el camí de terra, la percebia immersa en un fons marí; es movia fent gestos parsimoniosos com si estès vivint talment a dins d’un aquari.

Beethoven estava a punt de despertar-se per retenir aquell instant. Llavors, va percebre de la dona, com si li agafés el palmell de la seva mà; és quan es va sentir empès, de forma que caminaven fins a l’extrem d’un jardí, que acabava en una glorieta situada en un penya-segat; mirador d’un extens paisatge marí. Allà, la dona li va fer una llarga abraçada. Després li va entregar unes partitures. Aquestes completaven i coincidien amb una sonata que bategava en el cor d’en Beethoven l’anomenada: Clar de lluna. Mentre Tischbein s’apropava en un finestró de l’habitació de Roma. Rememorava com Beethoven s’acomodava per interpretar la sonata i com Goethe s’hi ha situava en el bell mig del saló de Weimar. Allà, desplegava un poema: A l’espera d’un so.

“Camí de terra”. Santi Torruella.

Santi Torruella A. (2018)

2018-04-23

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator