· Més de 500.000 persones es bolquen a Barcelona en un clam unànime el 26 d’agost de 2017: NO TENIM POR, NO MÉS TERRORISME, VOLEM LA PAU!!!
CARLES VIÑALS/EDITORIAL/OPINIÓ/TRIBUNA. Ahir dissabte 26 d’agost, vaig baixar a la Plaça Catalunya de Barcelona per copsar tot el que passava a la gran manifestació en contra del terrorisme, convocada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.
Intentaré descriure el sentiment que vàrem tenir tots els que ens trovàbem en aquell indret el dissabte, però no es fàcil explicar-ho amb paraules; es barregen sentiments de tristesa, d’odi, de ràbia, d’amor i d’esperança… en un mon millor. Penso que es millor descriure els fets tal i com van anar i que cadascú reflexioni i deixi aflorar els seus propis sentiments.
A l’arribar a Rambla de Catalunya cantonada amb Gran Via de Les corts, ja es respirava l’ambient d’aquesta jornada; milers de persones de totes les nacionalitats i races, anaven i venien portant pancartes amb els lemes de la jornada, amb cares tristes pels fets que tots coneixem.
Abans d’anar al cor de la manifestació, vaig baixar per Les Rambles per veure les ofrenes de tota mena d’objectes que la gent ha anat dipositant al llarg de la setmana als llocs on van caure atropellades les víctimes de l’atemptat.
Encara que ja hi havia anat feia uns dies i coneixia la trista carrera que va fer la maleïda furgoneta aquell 17 d’agost, el cor se’m va tornar a encongir en veure el trist espectacle. Tots els monuments havien crescut d’una manera espectacular; la gent no parava de posar flors, joguines, espelmes…
Mirant el monument més gran, el que hi ha sobre l’obra de Miró, vaig fer costat als centenars de persones que amb silenci i tristor el contemplaven i que no paraven de posar objectes per demostrar el seu respecte a les víctimes que van morir per res, per al caprici d’un boig que es creia superior a tots nosaltres.
Quan vaig recuperar de nou el meu estat d’ànim, vaig anar cap a Plaça Catalunya, a l’espai reservat per la premsa, per començar a treballar.
Era espectacular la quantitat de mitjans de comunicació que ens trobàvem allí; periodistes i televisions de 84 països, amb les seves sales de premsa destinades a entrevistar als personatges rellevants que assistiren a la manifestació.
L’ambient a Plaça Catalunya era difícil de descriure; tothom teníem un sentiment de tristesa peró també d’esperança per tal que aquesta manifestació servis per canviar quelcom i tornar el seny a la societat. Així m’ho van confirmar els periodistes amb qui vaig parlar de cadenes de televisió importants com poden ser l’americana Sky News, la televisió de Síria, una cadena Portuguesa, la Sexta, TV3, etc.
També els membres de la seguretat de la manifestació i els Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana de Barcelona, ciutadans, Bombers, etc. coincidien amb el mateix, amb què tots estaven allà per fer un clam per la PAU.
Va començar a baixar per Passeig de Gràcia el gros de la manifestació, encapçalada per les persones anònimes que voluntàriament van socórrer a les víctimes aquell fatídic dijous d’agost, per personal sanitari i metges i infermeres dels hospitals que van atendre les víctimes, policies i Guàrdia Urbana, Bombers, taxistes que van ajudar les persones que volien fugir del mig de la zona de l’atemptat, Mossos d’Esquadra, etc.
A uns metres d’aquesta capçalera, en segon terme, anaven les autoritats i els polítics del país i d’altres indrets del món. Vàrem poder veure al Rei d’Espanya, Felip de Borbó, al President del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, Al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, també a d’altres autoritats destacades i acompanyades d’altres, com al expresident Zapatero, el Conseller de Justícia de la Generalitat, i líders dels partits polítics de tot l’estat Espanyol.
Un cop les dues capçaleres van accedir a la Plaça Catalunya, van entrar la resta de ciutadans que volien expressar el seu dolor.
Al mig de la plaça, hi havia un escenari on l’actriu Rosa Mª Sarda va llegir un emotiu manifest en contra de la barbàrie terrorista, que va ser molt aplaudit per al públic. Va llegir versos de Federico García Lorca i Josep Maria de Segarra, continuant el manifest de la portaveu de l’associació Ibn Batuta, Miriam Hatibi, que van emocionar a tots els assistents, amb el lema:
“Si su ideología es la muerte, la nuestra es una apuesta por la vida”
Seguidament, Peter Thiemann, violoncel·lista de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, i Guillem Gràcia, estudiant de violoncel, van interpretar ‘El Cant dels Ocells’, melodia que vàrem escoltar tothom amb molt de silenci i respecte.
https://www.facebook.com/DiariSantQuirze/videos/816746378450471/
https://www.facebook.com/DiariSantQuirze/videos/816747078450401/
https://www.facebook.com/DiariSantQuirze/videos/816745531783889/
https://www.facebook.com/DiariSantQuirze/videos/816744101784032/
I amb el cant dels ocells, es van acomiadar tots els actes previstos per aquest dia. Però la gent no va marxar de seguida; la majoria es va quedar per els indrets de la Plaça Catalunya i la resta va baixar Rambles avall dipositant flors, pancartes i diversos objectes als monuments a les víctimes. Cal destacar que moltes persones van dipositar flors sobre els cotxes dels Mossos i dels serveis d’emergències mèdiques, agraint d’aquesta manera els serveis humanitaris que van prestar el dia dels atemptats.
Fent un balanç de la manifestació, i per al que vàrem poder veure, arribem a les conclusions d’aquesta:
A favor, la unitat de tots els assistents en proclamar el mateix: prou terrorisme i el desig de què s’estableixi la pau a tot el món. També cal destacar el civisme general dels participants, que van anar recorrent l’itinerari amb harmonia i unitat, sense provocar quasi cap fet que pogués enterbolir el sentit de la manifestació.
En contra, un altercat que va acabar en baralla quan un grup espanyolista va exhibir banderes i una pancarta que pregonava: “España contra el terrorismo. Grácias. majestad“. Es van produir xiulades i crits de fora per part d’una gran multitud que els increpava, hagen d’intervenir els antidisturbis dels Mossos i la Guàrdia Urbana. Tot va acabar en una petita baralla fins que el grup espanyolista va sortir fora de la manifestació.
Un altre fet que no va agradar gens, va ser l’aprofitament de la manifestació per exhibir diverses banderes amb simbologia política, de diferents sectors. El lema de la manifestació, va quedar ben clar que era per donar suport a les víctimes i per demanar la pau, no per exhibicions de ideologíes polítiques. És una falta de respecte als familiars i a les pròpies víctimes.
Hem de recordar en tot moment que vivim en una democràcia que hem votat el poble i això vol dir que hem de respectar les creences de tots, encara que nosaltres pensem d’una manera diferent. Això és l’essència de la democràcia i a més, en un dia com aquest, en què totes les forces polítiques es van posar d’acord amb el mateix símbol.
I per acabar, un altre aspecte que va treure protagonisme a la manifestació, va ser la poca assistència de manifestants. Les xifres oficials que van donar des de l’Ajuntament de Barcelona, va ser d’uns 500.000 participants; nombre que es queda petit tenint en compte la importància i gravetat dels fets.
Podria ser que l’assistència fos més reduïda per què a la mateixa hora que començava la manifestació es jugava un partit de futbol entre el Barça i el Alavés?
Vull creure que aquest no fos el motiu, sinó, hauríem de reflexionar profundament sobre la implicació de la societat davant uns fets tan greus com els del passat dia 17 d’agost i la nostra idea de solidaritat.
Podeu veure totes les fotografies de la manifestació als següents enllaços:
Manifestació NO TINC POR 1ª part
Manifestació NO TINC POR 2ª part
Manifestació NO TINC POR 3ª part
He posat totes les fotografies que vaig fer, sense triar-les ni descartar-ne cap, ja que crec que cadascuna de elles, representa una part important en la història del nostre país.
Article i fotografies: Carles Viñals
