CARLES VIÑALS/EDITORIAL. El nivell de vida del que gaudim molts de nosaltres dins la societat on vivim, és directament proporcional a l’estat de salut personal, principalment i a banda d’altres factors condicionants aliens a la nostra persona.
Això vol dir que un nivell de vida bo (no em refereixo expressament a la nostra situació econòmica), és assolit en primera instància, quan la salut física i mental són bones. Això fa que afrontem la vida amb optimisme i ens dóna forces per tirar endavant en aquest món ple d’obstacles que és la nostra vida.
Aquesta reflexió em va venir al cap ja fa unes setmanes, quant estava convalescent a l’hospital per un accident greu, que em va costar dues vèrtebres malmeses i una costella, a banda de les diverses contusions derivades de l’accident.
La recuperació va ser molt dolorosa; al cap de dues setmanes, el procés del meu estat va anar enrere i vaig haver de tornar a ingressar de nou a l’hospital per operar-me i immobilitzar les vèrtebres malmeses.
Un altre cop em vaig quedar immobilitzat al llit uns quants dies, amb molts calmants i molt de dolor, cosa normal en aquest tipus de cirurgia i que no li desitjo a ningú.
A les llargues hores immobilitzat al llit de l’hospital, el teu cap és el membre del cos que millor et funciona; tens molt de temps per a pensar (per sort o per desgràcia).
Llavors, pensava que feia pocs dies, estava corrent per al carrer, sense cap mal i feliç i de cop, pam!, un cop de mala sort i la fràgil salut se’n ressent i ja et converteixes en una altra persona. Que fràgil que és la línia que separa el benestar de la desgràcia! I que ràpid es passa d’un nivell de vida saludable a un altre menys desitjable!
Tot això que he comentat fins ara, porta a l’arrel d’aquest article, que em va marcar molt, tant per la magnitud del fet en si, com per fer-me solidari amb els pacients d’un hospital de Síria, malalts i ferits protagonistes d’aquesta història.
Vaig veure a les notícies que l’aviació russa va bombardejar un hospital a Síria fa uns dies, fet que s’ha repetit diverses vegades a altres hospitals del país.
I jo em pregunto: pot existir un pilot d’un avió militar que li donin l’ordre de deixar caure bombes o míssils sobre un hospital i ho porti a terme, sabent el mal que causarà? Podrà prémer el botó que farà que l’infern s’obri dins l’hospital, matant a nens, homes, dones, metges, infermeres, gent innocent i que està patint dolor i personal sanitari que ajuda fins a l’extenuació a aquestes víctimes d’un conflicte sense sentit?
Doncs per al que sembla, sí que existeix un o uns monstres que són capaços de fer-ho, manats per altres monstres més malignes que no han tingut mai sentiments i no els importa gens sobreposar l’interès econòmic als sentiments humanitaris.
I la resta de nacions, sembla que mirin cap a una altra banda en el que fa referència a aquesta guerra. S’han implicat dues nacions poderoses: Rússia i els Estats Units, però em sembla que el que els ha mogut a fer-ho, més que les raons humanitàries tal com ho vesteixen, prioritzen els interessos econòmics de les grans indústries armamentístiques, que moltes vegades controlen l’economia d’aquestes nacions i fins i tot als governs d’aquestes.
Tal com estan les coses, sembla no tenir solució aquesta guerra; almenys fins que algun dels implicats en el conflicte així ho decideixi o s’hagi omplert bé les butxaques, cosa improbable. Mentrestant, el món sencer té per a contemplar el drama dels refugiats i els milers d’innocents que moren cada dia per res, només perquè el destí els ho ha imposat.
Això, vist des del llit d’un hospital, fa magnificar la desgràcia i et fa ser solidari amb aquests pobres que ho pateixen.
No puc imaginar-me que seria si ara, de cop, comencessin a caure bombes a l’hospital i tot quedés malmès. Quin horror, això sí que fa por de veritat; veure la fragilitat d’aquestes persones en uns moments de dolor i que encara els en vindrà més, o pitjor encara; no se’n sortiran.
I mentrestant, els bombardejos als hospitals segueixen…
Carles Viñals
Editor