El sexe sense consentiment és violació. Per què només nou països europeus ho reconeixen?

SOCIETAT.  Segons publica avui Amnistia Internacional en el seu blog “en qué estamos”, aproximadament nou milions de dones en la Unió Europea (UE) han estat violades després dels 15 anys. La xifra és inquietant. Igualment alarmant és el fet que pocs països europeus es prenguin aquest delicte amb la serietat que deurien, tant en la llei com en la pràctica.

De 33 països europeus, només 9 reconeixen la simple veritat que el sexe sense consentiment és violació (explicant per separat les tres jurisdiccions de Regne Unit).

Quin missatge envia aquesta actitud als qui perpetren aquests actes? Què diu això a les nostres societats, on se segueix culpant aclaparadorament a les supervivents de les agressions sexuals que sofreixen?

L’absència de reconeixement legal que les relacions sexuals sense consentiment constitueixen violació fomenta la idea que recau en nosaltres, com a dones, la responsabilitat de protegir-nos de la violació. Aquestes actituds són perilloses i han de canviar.

A Anglaterra i Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, així com Bèlgica, Xipre, Luxemburg i Alemanya tenen definicions basades en el consentiment.

Però els restants països europeus estan molt ressagats, ja que les seves lleis penals segueixen definint la violació en funció de la força física o l’amenaça de la força, la coacció o la incapacitat per defensar-se. Dels països nòrdics, als quals generalment es considera models d’igualtat de gènere, Islàndia és el primer i únic fins ara que ha introduït una definició basada en el consentiment.

Jón Steindór Valdimarsson, parlamentari que va impulsar el canvi a Islàndia, va declarar a Reykjavik Grapevine: “És probable que ajudi a impedir les relacions sexuals que tenen lloc sense consentiment. Crec que aquesta és la principal repercussió d’aquesta llei”.

Seguiran el seu exemple els altres països nòrdics i la resta d’Europa?

A Noruega, els polítics acaben de perdre l’oportunitat. El 5 d’abril, el Parlament noruec va rebutjar aquest canvi, el mateix dia que el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides criticava al govern per la legislació en vigor. No obstant això, en la veïna Suècia el govern està resolt a aprovar una nova “llei de consentiment” abans de l’estiu. A Dinamarca i Finlàndia hi ha propostes semblants que s’estan debatent o han estat propugnades per nombrosos activistes o organitzacions.

La definició legal de la violació basada en l’absència de consentiment no és nova ni innovadora. És una norma internacional reconeguda de drets humans.

El Conveni del Consell d’Europa sobre Prevenció i Lluita contra la Violència contra les Dones i la Violència Domèstica (Conveni d’Istanbul), àmpliament considerat el marc jurídic més complet fins avui per combatre la violència contra les dones i nenes, obliga als països signataris a penalitzar tot acte de caràcter sexual realitzat sense consentiment. A pesar que el Conveni d’Istanbul ha estat ratificat per més de 20 Estats europeus, la majoria d’ells no han modificat encara les seves definicions legals de violació.

En els últims cinc anys, el Comitè de l’ONU per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (Comitè de la CEDAW) ha instat a diversos Estats europeus a harmonitzar la seva legislació sobre la violació amb les normes internacionals, inclòs el Conveni d’Istanbul, i a definir la violació sobre la base de l’absència de consentiment.

Segons l’enquesta sobre violència de gènere realitzada en 2016 per la Comissió Europea, gairebé un terç de les persones que van respondre van considerar que la relació sexual sense consentiment podria estar justificada “en determinades circumstàncies”. Entre elles figuren, per exemple, si la persona està embriagada o sota la influència de drogues, si va voluntàriament a casa amb algú, vesteix peces provocatives, no diu “no” clarament o no es resisteix.

De fet, malgrat l’expectativa que una víctima “prototip” de violació es resistirà al seu agressor, el bloqueig en trobar-se davant una agressió sexual ha estat reconegut com a resposta fisiològica i psicològica habitual, que deixa a la persona sense capacitat per oposar-se a l’agressió, sovint fins al punt de la immobilitat.

Per exemple, un estudi clínic publicat a Suècia en 2017 va revelar que el 70% de les 298 dones supervivents de violació avaluades van experimentar “paràlisi involuntària” durant l’agressió.

En un cas encara obert en el nord d’Espanya, l’autòpsia del cos de Diana Quer, que va desaparèixer en 2016, no va permetre establir si havia estat violada a partir de les dades biològiques a causa del grau de descomposició del cos. Però el cas ha donat lloc a importants debats sobre l’equivocat de les expectatives que les dones es resisteixin físicament a la violació després que alguns mitjans de comunicació especulessin que Diana va ser assassinada precisament per resistir-se a l’agressió sexual. A més de les expectatives de la societat, un nombre excessiu de sistemes de justícia penal també fan recaure la càrrega en què les dones lluitin, en comptes de fer-ho que els autors de tals actes no violin.

A Irlanda del Nord va merèixer una àmplia cobertura dels mitjans de comunicació l’absolució de quatre jugadors de rugbi de l’Ulster de càrrecs de violació i altres delictes sexuals, que va provocar un debat d’àmbit nacional sobre la idoneïtat dels processos legals i el tracte que dispensen a les persones que denuncien. Durant el judici la denunciant va ser interrogada per quatre advocats defensors durant vuit dies i es va exhibir davant el tribunal la seva roba interior tacada de sang. Això va suscitar una onada de solidaritat amb la dona tant a Irlanda del Nord com en la República d’Irlanda, i milers de persones van assistir a manifestacions a Belfast, Cork, Dublín i altres ciutats, que van expressar el seu suport a través del hashtag #IBelieveHer (Jo la creo) i una pàgina de Facebook i compartint les seves pròpies històries.

El que el judici de Belfast ha mostrat amb claredat és que, fins i tot en una jurisdicció on la violació es defineix sobre la base de la falta de consentiment, segueix havent-hi nombrosos obstacles per a l’accés de les dones a la justícia quan sofreixen una violació. Les definicions de violació basades en el consentiment i les reformes legals no són solucions definitives per abordar i prevenir aquest delicte omnipresent, però són importants punts de partida. La implementació i la prevenció es veuen obstaculitzades pels prejudicis, la culpabilització de les víctimes i els estereotips i mites generalitzats amb freqüència entre els qui tenen encomanat prevenir la violació i permetre l’accés de les persones supervivents a la justícia. Amb el moviment #MeToo / #YoTambién, les nostres veus com a dones se senten com tal vegada mai s’havien sentit. Però no correspon únicament a les i els activistes aplicar els canvis. No ser objecte de violació és un dret humà. Ha arribat l’hora que els Estats assumeixin la seva responsabilitat i prenguin cartes en l’assumpte perquè es reconegui en la llei que el sexe sense consentiment és violació.

Amnistía Internacional. 26 d’abril de 2018. Per Anna Błoś (@AnnaMBlus)