“El teu fill no arribarà lluny”
REDACCIÓ/OPINIÓ. Una de les preocupacions essencials i generals de les mares i pares que venen al nostre centre a demanar-nos ajuda urgent és aquesta: la por al fracàs del seu fill.
Sóc filòloga, professora de vocació i crec en la motivació i en el reforç positiu com a factors claus de l’aprenentatge. Sovint amb l’equip de professors parlem i debatem sobre temes d’educació.
Per començar, caldria tenir clar com emmarquem el verb derrotista de “fracassar”. Se’ns educa des de ben petits o se’ns adoctrina -ara que està tan de moda aquest verb- a estudiar, a tenir una carrera, com més màsters i com més impronunciables millor. Si seguim això fil per randa, assegurem el futur i l’èxit dels nostres joves.
La realitat no és aquesta. Hi ha un abisme entre el que realment passa al món laboral amb el que s’estudia a les escoles i a les universitats. En contextos anteriors i en un món que era molt més estàtic que l’actual, potser sí que estudiar una carrera era una bona garantia de triomfar. Ara per ara, en un món cada cop més canviant, els estudis no mantenen cap relació amb el que es trobaran quan surtin d’aquesta bombolla.
Els estudis o la formació haurien d’ajustar-se i tenir una adaptació constant. Estudiem el mateix que fa vint anys. Jo mateixa vaig fer un màster de formació de professorat -la matrícula del qual ja costava 3000 euros- on la majoria dels meus professors no havien fet mai classe a un institut! La teoria i la pràctica no van agafades de la mà. Els nostres alumnes quan surten de la secundària, del batxillerat, del cicle o de la carrera no saben espavilar-se. Ensenyem les solucions que resoldran el problema, però no ensenyem com trobar aquestes solucions.
Avui en dia en què tothom o la majoria pot obtenir una carrera universitària -fent referència als continguts i no a la part econòmica- l’actitud, la llei de l’esforç, saber comunicar-se o redactar amb coherència haurien de ser ítems imprescindibles.
És evident que la carrera ens aporta teoria i coneixements de cultura general, però res pràctic. La majoria d’alumnes que conec i que segons el seu entorn fracassaran, ho faran per l’educació que han rebut. Cal detallar-los que gràcies a molt d’esforç A VEGADES, i només a vegades, rebrem bons resultats i èxit.
Les generacions van canviant. Entenc que ara els meus alumnes tinguin aquest interès pels influencers, youtubers, instagramers i per tots els nous anglicismes que acaben en -er. Hi veuen una sortida fàcil, ho associen a treballar poc, ser conegut i guanyar molts diners. En cap dels casos penso que sigui així. Però malauradament ells sí que ho fan. D’ on ve tot això? De l’escassa importància que li donem a l’actitud, a l’esforç, als valors.
La frase preferida dels meus alumnes i que sento diàriament és: “eh tío qué palo“. Heu de pronunciar-la amb desgana i cara d’extenuats -tot el que pugueu-.
Quan surtin al món laboral, fora de la bombolla i per molts títols que tinguin, el “palo” no els servirà de res. Si arriben tard a la feina, podran dir al seu cap que “les da palo“? Si no s’expressen bé a la seva primera entrevista, els agafaran tot i el “palo“?
Són aspectes que treballo molt a les meves classes i que resumeixo amb el valor més important en la meva educació i que el meu pare -excel·lent professor – no es cansa de repetir: ACTITUD. Jo crec en els meus alumnes, en el reforç positiu i sé que poden aconseguir tot el que es proposin. L’actitud i la perseverança marcaran la diferència en el futur dels meus alumnes i dels teus fills.
Laia Rubia Alberich.
