Dijous,28 març, 2024
IniciA PORTADA"Els catalans vam omplir Brussel·les". Jaume Barberà Canudas.

“Els catalans vam omplir Brussel·les”. Jaume Barberà Canudas.

Els catalans vam omplir Brussel·les

[dropcap]E[/dropcap]

ls francesos riuen amb els acudits de belgues, principalment els francesos del nord. De la mateixa manera que els nord-americans volen ridiculitzar als mexicans, i els andalusos se’n fotien de la gent de Lepe, el francesos ho fan amb els seus veïns del nord.

Un dels primers acudits el vaig escoltar, ara ja fa anys, en un viatge a la Picardie (comarca situada al nord de França, tocant a l’Alta Normandia). Un vespre, després de sopar, un dels comensals, veí d’allà, es va esplaiar:

– La policia de París va anunciar que dos lladres belgues havien robat una oficina de Le Crédit Lyonnais pel sistema del butron.

Un periodista, amb posat alegroi, va comentar:

– Per tant, ja estan detinguts oi?

– Doncs no. Encara no. Esperem fer-ho aviat – va respondre l’agent

– Óstima!, quina eficiència. I com ho han sabut que van ser dos i que, a més, són belgues?.

– Doncs per la senzilla raó de que van practicar quatre forats, dos per entrar i dos per sortir.

Una sonora i múltiple riallada va esclatar entre les copes de Calvados.

Ara, però, me’n guardaré prou de riure’m dels belgues. De cap de les maneres ho faria. Entre altres raons perquè personalitats com Simenon, Hergé o Brel, formen part de la meva galeria d’il·lustres. Encara que potser, i en tot cas, seria capaç de fer una petita excepció amb el conductor de l’autocar número tretze.

Ara bé, sense la mínima intenció d’ofendre a ningú, si que m’agradaria exposar una crítica, raonada, del comportament de Brussel·les, en general, a la jornada del dia set de desembre, durant, i desprès, de la manifestació, la gran manifestació, de catalans per recolzar el govern a l’exili i per la llibertat dels polítics i presidents d’entitats socials.

Hi ha la creença, molt estesa, de que Brussel·les és la capital del funcionariat per excel·lència. Per molts, és la capital del viure bé. Poca feina i ben pagada.

Descomptant lloables i dignes excepcions, els euro-diputats enviats pels partits polítics majoritaris, són allà, o perquè fan nosa al seu país, o per premiar-los, o per tornar-los algun favor. Aquesta manera de procedir, junt amb els forts interessos econòmics, provoca que polítics de baixa estrofa com Juncker, Tajani o Tusk, ocupin els càrrecs que ocupen. Amb aquesta fauna al davant, és fàcil que la iniciativa catalana, legal, democràtica i pacífica, demanant llibertat, comprensió i justícia, topi amb tota mena d’entrebancs i dificultats per sortir-se’n.

Per altra banda, es possible que els habitants de Brussel·les no esperessin amb els braços oberts un allau humà, que, per ells, més aviat els venia a molestar. Molts dels participants a la mani, es van sentir maltractats a restaurants i altres establiments. Fins i tot, vaig sentir algú que es queixava de certa hostilitat. També és possible que, tot i la bona voluntat, la policia veiés massa feina a l’hora d’activar un protocol per distribuir amb celeritat i bon criteri l’entrada i l’estacionament dels centenars d’autocars. Va donar la impressió que tot va anar deixat de la mà de Déu i la tarda vespre es va convertir en un guirigall.

Els que ho vàrem viure i patir, ara ja amb el cap fred, i acceptant com bones les darreres xifres que s’estan valorant, hem d’admetre que la situació es va escapar de les mans de tothom: autoritats, policia, Omnium, Assemblea i pel que a mi m’ocupa, de l’entitat ABC4events. Estic convençut que ningú s’esperava aquell allau. Aquell èxit rotund.

Segur que la policia, i demés autoritats, van valorar, a la baixa, les dades de participació de que varen ser advertides. Van estimar, segurament, entre quinze o vint mil participants. Però es que aquesta xifra es va multiplicar per quatre. Això va ocasionar que las facilitats inicials es convertissin finalment en problemes.

Un petit càlcul, fet agafant les dades més optimistes, hauria calgut per saber que a la plaça Jean Rey no hi caben tots els autocars que ABC4events va mobilitzar per transportar el participants a l’acte i que s’havien desplaçat amb els seus vols xàrter. Per recollir el personal que estava allà esperant, la policia només va deixar entrar-hi tres autocars, els demés els va enviar a l’Avenue de Tervueren, a mitja hora avall a peu, on, sense ordre ni concert, hi havia desenes i desenes d’autocars per altres destinacions. La mitja hora caminant es podia reduir a un quart, més una estació de metro. També hi havia la possibilitat de cinc parades de metro, fins la Gare Central, per agafar el tren cap a l’aeroport de Zaventem. Totes aquestes possibilitats no es van saber gestionar –responsabilitat directa de l’empresa ABC4events- Era precís un recolzament més ampli i compromès per part de la citada empresa envers els centenars de pacients que estavem esperant tot suportant la pluja i el fred.

Els que vam optar per anar a l’Avenue de Tervueren, ens vam ficar a la boca del llop. Sota un plugim fred, inclinat i emprenyador que incidia al cutis com agulles – les demés parts del cos les dúiem tapades pel fred- amb els vidres de les ulleres plens de diminutes gotes que impedien la bona visió, avinguda amunt i avinguda avall tot buscant els autocars. Et creuaves amb altra gent. Grups de cinc o sis persones que, desesperats, tampoc trobaven el seu. Semblava tret d’una comèdia de Billy Wilder o d’Stanley Kramer. “que busqueu els autocars d’Events?” “No, no, natros busquem los de les Terres de l’Ebre i aquells d’allà los del Lleida”.

Corredisses amunt i corredisses avall. Desesperació. L’estona anava passant. Tot i que el vol era a les deu del vespre, tenia consciència que el temps s’anava escurçant. L’Avenue de Tervueren té més de cinc-cents metres de llarg. Més de mig quilòmetre. Estava ple d’autocars a banda i banda, molts d’ells en doble fila. Però cap d’ells era el meu. Un galimaties.

Quan, finalment, vaig trobar un autocar amb el cartell d’ABC4events, aquell gamarús, el conductor, no em va deixar pujar. Jo duia l’acreditació del número dotze i ell conduïa el tretze. Ningú l’havia advertit que, pel viatge de tornada, els números no eren necessaris –responsabilitat directa d’ABC4events- Aquell paio, mal educat, morrut i malcarat, es va creuar de braços a la porta i, com un matón de discoteca, no em va deixar passar. Just quan la pluja es deixava sentir amb més intensitat.

Vaig haver de recórrer al Pla C, metro i tren fins a l’aeroport de Brussel·les Zaventem. Vol dir que, després de demanar ajuda a un educat i atent ciutadà belga, perquè també n’hi ha, i molts, vaig arribar a la Gare Central per agafar al tren de l’aeroport. Allà vaig veure que no era sol. Compartia el problema, que no el desànim, amb un grup de disset persones. Es va crear una atmosfera de col·laboració, d’ajuda, de simpatia, de comprensió entre persones que, la majoria, no ens havíem vist mai, i que em fa pensar, amb optimisme, que sempre ens en sortirem. Som una societat collonuda –perdoneu

Gràcies a la Laia, la Mar i la Miriam (estricte ordre alfabètic) es va cohesionar el grup que hauria pogut resoldre qualsevol situació per difícil i complicada que fos.

A l’aeroport, una hostessa d’ABC4events, reconeixia els problemes. De fet l’ANC, va enviar prop de les vuit de la tarda, per Telegram, una nota per tranquil·litzar el personal. Aquella noia també ens va expressar, amb llàgrimes als ulls, que els havien fet boicot. Tot és possible. L’Ambaixada espanyola a Brussel·les s’ha caracteritzat sempre pel seu comportament vil i menyspreable. Ha intentat boicotejar actes de Diplocat i ha posat tantes pegues com ha pogut a la diplomàcia catalana. Per tant, no es descabellat pensar en alguna mà negra.

A l’hora prevista vam agafar el vol adjudicat, amb els demés participants a la manifestació, uns havien arribat en taxi; altres, com nosaltres en tren i, els que van poder, amb autocar. Corrent amb energia, vam arribar a la gate A67, just quan per megafonia anunciaven el seu tancament, perquè malgrat ser a Bèlgica, el nostre vol, el TOM8251, va sortir amb puntualitat britànica.

Un dia històric, per recordar, per reviure. Una feliç sensació de triomf. Perquè, malgrat els problemes finals, va ser una demostració del nostre tarannà pacífic. No demanem cap disbarat, volem només justícia i comprensió i que Europa se’n adoni d’una punyetera vegada.

Pel que fa al final, es podria parlar d’èpica, perquè, tal com diu la Mar: “el més important és la complicitat i fraternitat que es va crear entre aquell grup de divuit persones a la Gare Central al trobar-nos a l’andana. I vam aconseguir arribar i tornar a casa després d’un dia històric més”.

Desembre, 2017

Jaume Barberà Canudas

jaumeb72@gmail.com

 jaumebarbera.wordpress.com

 

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies