Dimarts,16 abril, 2024
IniciA PORTADA“Il dolce far niente” #18 -La columna d’opinió de Cristina Redondo. Dia...

“Il dolce far niente” #18 -La columna d’opinió de Cristina Redondo. Dia Internacional de la Poesia.

CRISTINA REDO/TRIBUNA
LA MÀGIA DE LA POESIA

[dropcap]S[/dropcap]

empre tinc un poema de capçalera a mà, a prop de les mans. És com un poema que sempre em ve de gust llegir. Segons el moment aquest poema va canviant. Mai ho trio per cap motiu en concret, gens té a veure l’autor o el tema. Em trobo amb el poema d’improvís, sense planificar-lo, i per la sensació que em transmet és pel que el trio. I no ho trio amb premeditació i traïdoria, com es podria dir, sinó que trio llegir-lo i rellegir-de manera inconscient, sense pensar-ho, durant un temps el llegeixo i el rellegeixo, i no m’adono, fins que passat un temps, després de molt rellegir que m’adono que he estat durant molt de temps anant a buscar aquest poema, per llegir-lo i rellegir-lo, tant que podria recitar sencer, amb només tancar els ulls i recordar-ho. Em va passar amb poemes de Lorca, de Martí i Pol, de Baudelaire, de Verlaine..i si, també de Neruda..Cavafis … allà hi són, de tant en tant, apareixen de nou, i els llegeixo i somric, són com vells amics que un es troba després de molt temps de no veure, de no visitar. Altres vegades tornen ells sols, i s’instal·len en la meva memòria per uns dies, com l’amic llunyà que et ve a veure, i només recordar les primeres paraules que ja apareixen la resta dels versos.

Sóc lectora, i perquè sóc lectora, sóc escriptora. Inexorable, en ambdós casos. Llegeixo molt, i entre llibre i llibre de narrativa o tècnic, em ve de gust colar algun llibre de poesia. El mateix em passa amb escriure. Escric. I entre text i text, se’m cola un poema. Sense voler, com si les paraules tinguessin ales pròpies i volguessin volar formant versos sobre el paper. A vegades, la voluntat creativa de les paraules no permet que l’escriptor triï format.

Tant com a lectora, com a escriptora, la poesia m’ofereix una calma i una tranquil·litat, que no es troba a la narrativa. Com si fos un passeig lent enfront de l’estrès diari, sovint, la poesia es converteix en aquest silenci relaxat tan difícil de trobar.

Potser per això, sembla que hi ha un ressorgir de nous veus, que, donen veu a la realitat que els envolta a través de la poesia. Que es comuniquen amb els seus lectors primer a través de les xarxes socials, sobretot a Instagram, i després, a posteriori en els seus poemaris. Són poetes que gràcies als seus milions de seguidors han cridat l’atenció de les editorials, i han publicat els poemes en edicions curades, amb una edició exquisida que augmenta l’atractiu comercial dels poemes, i així de la nit al dia, es converteixen en poetes best-sellers.

Deia Celaya que “la poesia és una arma carregada de futur”, senzillament jo crec que la poesia mai desapareixerà, perquè de la mateixa manera que és necessària la bellesa de l’art, també és necessària la bellesa de la poesia.

No obstant això, els meus amics poetes, que ja han publicat, em comenten que publicar poesia és mil vegades més difícil que publicar narrativa. Fins i tot algú em va arribar a comentar que si no ets influencer, poques editorials publiquen poesia o s’arrisquen amb poetes nous. Com si el fet d’escriure bona poesia estigués renyit amb el nombre de seguidors a Instagram, com si el fet d’unes bones mètriques a Instagram tingués una conversió real en vendes. Dolça ignorància contemporània. Si Petrarca aixequés el cap …

Crec que la poesia és màgia, per tots els instants de bellesa que generosa regala a qui la llegeix. Recomanaria llegir a tants poetes … clàssics … modernistes … romàntics … però, avui us suggereixo llegir a una d’aquestes veus sorgides d’Instagram, a Atticus, un poeta anònim que després del seu boom a Instagram, ha estat publicat en diversos idiomes, i s’ha convertit en un best-seller mundial, a Espanya publica amb l’Editorial Espasa, és Poesia. També recomano la poesia de Sara Búho, publicada per Editorial Valparaíso, tota magnífica ella. I si, per descomptat recomano a poetes amics, Joan Tamayo que sempre ens sorprèn amb els seus poemes a tots els amics, i que recentment ha publicat “Dolç esguard que crema”, o Silviogiovanni Viola, que amb els seus versos arribats des d’Itàlia, ens delecta amb la seva columna La pizza de l’espai de Diari Sant Quirze. Pura sensibilitat creativa en tots dos casos. Compraria els poemaris de tots ells, i els rellegiria una vegada i una altra, així, sense adonar-me’n, gaudint el moment poètic. I és que aquesta és, sens dubte, la màgia de la poesia

LA MAGIA DE LA POESÍA

[dropcap]S[/dropcap]

iempre tengo un poema de cabecera a mano, cerca de mi. Es como un poema que siempre me apetece leer. Según el momento ese poema va cambiando. Nunca lo elijo por ningún motivo en concreto, nada tiene que ver el autor o el tema. Me encuentro con el poema de improviso, sin planearlo, y por la sensación que me  transmite  es por lo que lo elijo. Y no lo elijo con premeditación y alevosía, como se podría decir, sino que elijo leerlo y releerlo de manera inconsciente, sin pensarlo, durante un tiempo lo leo y lo releo, y no me doy cuenta, hasta que pasado un tiempo, después de mucho releerlo que me doy cuenta que he estado durante mucho tiempo yendo a buscar ese poema, para leerlo y releerlo, tanto que podría recitarlo entero, con solo cerrar los ojos y recordarlo. Me sucedió con poemas de Lorca, de Martí i Pol, de Baudelaire, de Verlaine..y sí, también de Neruda..Cavafis…ahí están, a veces aparecen de nuevo, y los leo y sonrío, son como viejos amigos que uno se encuentra tras mucho tiempo de no ver, de no visitar. Otras veces vuelven ellos solos, y se instalan en mi memoria por unos días, como el amigo lejano que te viene a ver, y sólo recordar las primeras palabras que ya aparecen el resto de los versos.

Soy lectora,y porque soy lectora, soy escritora empedernida, en ambos casos. Leo mucho, y entre libro y libro de narrativa o técnico, me apetece colar algún libro de poesía. Lo mismo me sucede al escribir. Escribo. Y entre texto y texto, se me cuela un poema. Sin querer, como si las palabras tuvieran alas propias y quisieran volar formando versos sobre el papel. En ocasiones, la voluntad creativa de las palabras no permite que el escritor elija formato.

Tanto como lectora y como escritora, la poesía me ofrece una calma y una tranquilidad, que no se encuentra en la narrativa. Como si fuera un paseo lento frente al stress diario, a menudo, la poesía se convierte en ese silencio relajado tan difícil de encontrar.

Quizás por ello, parece que hay un resurgir de nuevos voces, que, dan voz a la realidad que lo rodea a través de la poesía. Que se comunican con sus lectores primero a través de la redes sociales, sobretodo en Instagram, y luego, a posteriori en sus poemarios. Son poetas que gracias a sus millones de seguidores han llamado la atención de las editoriales, y han publicado los poemas en ediciones curadas, con una edición exquisita que aumenta el atractivo comercial de los poemas, y así de la noche a la mañana, se convierten en poetas best-sellers.

Decía Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”, sencillamente yo creo que la poesía nunca desaparecerá, porque de la misma forma que es necesaria la belleza del arte, también es necesaria la belleza de la poesía.

Sin embargo, mis amigos poetas, que ya han publicado, me comentan que publicar poesía es mil veces más difícil que publicar narrativa. Incluso alguien me llegó a comentar que si no eres influencer, pocas editoriales publican poesía o se arriesgan con poetas nuevos. Como si el hecho de escribir buena poesía estuviera reñido con el numero de seguidores en Instagram, como si el hecho de unas buenas métricas en Instagram tuviera una conversión real en ventas. Dulce ignorancia contemporánea. Si Petrarca levantara la cabeza…

Creo que la poesía es magia, por todos los instantes de belleza que generosa regala a quién la lee. Recomendaría leer a tantos poetas…clásicos…modernistas…románticos…sin embargo, hoy os sugiero leer a una de esas voces surgidas de Instagram, a Atticus, un poeta anónimo que tras su boom en Instagram, ha sido publicado en diversos idiomas, y se ha convertido en un best-seller mundial, en España publica con la Editorial Espasa es Poesía. También recomiendo la poesía de Sara Búho, publicada por Editorial Valparaíso, toda magnifica ella. Y si, por supuesto recomiendo a poetas amigos, a Joan Tamayo que siempre nos sorprende con sus poemas a todos los amigos, y que recientemente ha publicado “Dolç esguard que crema”, o a Silviogiovanni Viola, que con sus versos llegados desde Italia, nos deleita en su columna La pizza del espacio de Diari Sant Quirze. Pura sensibilidad creativa en ambos casos. Compraría los poemarios de todos ellos, y los releería una y otra vez, así, sin darme cuenta, disfrutando el momento poético.  Y es que esa es, sin duda, la magia de la poesía.

LA MAGIA DELLA POESIA

[dropcap]H[/dropcap]

o sempre un poema di intestazione a mano, vicino a me. È come una poesia che voglio sempre leggere. Secondo il momento in cui la poesia sta cambiando. Non l’ho mai scelto per nessuna ragione specifica, nulla ha a che fare con l’autore o il soggetto. Trovo il poema inaspettatamente, senza pianificarlo, e per la sensazione che mi comunica, è per quello che scelgo. E io non scelgo con premeditazione, come si potrebbe dire, ma ho scelto di leggerlo e rileggerlo inconsciamente, senza pensare per un po ‘ho letto e riletto, e non mi rendevo conto fino a quando dopo un po’, dopo aver ho riletto tanto che mi rendo conto che sono stato per lungo tempo il recupero della poesia, da leggere e rileggere entrambi potevano recitare insieme, basta chiudere gli occhi e ricordare. Mi è capitato di Lorca poesie di Martí i Pol, Baudelaire, di Verlaine..e sì, Neruda..Cavafis … ci sono, a volte appaiono di nuovo, e li leggono e sorrise, sono come vecchi amici che uno È dopo tanto tempo di non vedere, di non visitare. Altre volte tornano da sole e si sistemano nella mia memoria per alcuni giorni, come il lontano amico che viene a trovarti, e ricordano solo le prime parole che appaiono già nel resto dei versi.

Sono un lettore e, poiché sono un lettore, sono uno scrittore. In entrambi i casi. Leggo molto, e tra libro e libro di narrativa o tecnica, voglio sforzare qualche libro di poesia. La stessa cosa mi succede quando scrivo. Io scrivo E tra testo e testo, ho colpito una poesia. Inavvertitamente, come se le parole avessero le proprie ali e volessero formare dei versi su carta. A volte, la volontà creativa delle parole non consente allo scrittore di scegliere il formato.

Sia come lettore che come scrittore, la poesia mi offre una calma e una tranquillità che non si trovano nella narrativa. Come se fosse una passeggiata lenta di fronte allo stress quotidiano, spesso la poesia diventa quel silenzio rilassato così difficile da trovare.

Forse per questo motivo, sembra che ci sia una rinascita di nuove voci, che danno voce alla realtà che li circonda attraverso la poesia. Chi comunica con i propri lettori prima attraverso i social network, in particolare su Instagram, e poi, più tardi, nelle loro poesie. Sono poeti che grazie ai suoi milioni di seguaci hanno attirato l’attenzione di editori, e pubblicato poesie in edizioni curate, con una squisita edizione che aumenta l’appeal commerciale delle poesie, e quindi la notte, diventano nei poeti più venduti.

Celaya ha detto che “la poesia è un’arma carica con il futuro” Penso solo che la poesia non scomparirà mai, perché nello stesso modo in cui la bellezza dell’arte è necessaria, la bellezza della poesia è anche necessario.

Tuttavia, i miei amici poeti, che hanno già pubblicato, mi dicono che pubblicare poesie è mille volte più difficile della narrativa editoriale. Qualcuno mi ha persino commentato che se non sei un influencer, pochi editori pubblicano poesie o rischiano nuovi poeti. Come se il fatto di scrivere buona poesia fosse in contrasto con il numero di follower su Instagram, come se il fatto di avere delle buone metriche su Instagram avesse una reale conversione nelle vendite. Dolce ignoranza contemporanea. Se Petrarca ha alzato la testa …

Credo che la poesia sia magia, per tutti gli istanti di bellezza che dà generoso a chi la legge. Mi raccomando di leggere tanti poeti … classica … modernist … romantica … ma oggi vi suggerisco di leggere una di quelle voci che sono emerse da Instagram, Atticus, un poeta anonimo che dopo boom di Instagram, è stato pubblicato in diverse lingue, e è diventato un best-seller mondiale, in Spagna pubblica con la Editorial Espasa es Poesia. Raccomando anche la poesia di Sara Búho, pubblicata da Editorial Valparaíso, la magnifica tutta. E se, naturalmente consiglio agli amici poeti, Joan Tamayo che ci sorprende sempre con le sue poesie tutti gli amici, e ha recentemente pubblicato “Dolç Esguard che la crema” o Silviogiovanni Viola, che con i suoi versi è arrivato in Italia, abbiamo delizia nella sua rubrica La pizza dello spazio di Diari Sant Quirze. Pura sensibilità creativa in entrambi i casi. Comprerei le poesie di tutti loro e li rileggo ancora e ancora, così, senza rendermene conto, godendomi il momento poetico. E questo è, senza dubbio, la magia della poesia

THE MAGIC OF POETRY

[dropcap]I[/dropcap]

 always have a header poem by hand, near me. It’s like a poem that I always want to read. According to the moment, that poem is changing. I never choose it for any specific reason, nothing has to do with the author or the subject. I find the poem unexpectedly, without planning it, and because of the sensation that it communicates to me, it is because of what I choose it. And I do not choose it with premeditation and treachery, as you might say, but I choose to read it and reread it unconsciously, without thinking, for a time I read it and reread it, and I do not realize, until after a time, after To reread it a lot, I realize that I’ve been searching for that poem for a long time, to read it and reread it, so much that I could recite it whole, just close my eyes and remember it. It happened to me with poems by Lorca, by Martí I Pol, by Baudelaire, by Verlaine … and yes, also by Neruda … Cavafis … there they are, sometimes they appear again, and I read them and smile, they are like old friends that one It is after a long time of not seeing, of not visiting. Other times they return alone, and settle in my memory for a few days, as the distant friend who comes to see you, and only remember the first words that already appear the rest of the verses.

I am a reader, and because I am a reader, I am a writer. Imperative, in both cases. I read a lot, and between book and book of narrative or technical, I want to strain some book of poetry. The same thing happens to me when writing. I write. And between text and text, I poked a poem. Unintentionally, as if words had their own wings and wanted to fly forming verses on paper. Sometimes, the creative will of the words does not allow the writer to choose format.

Both as a reader and as a writer, poetry offers me a calm and tranquility that is not found in the narrative. As if it were a slow walk in front of the daily stress, often, the poetry becomes that relaxed silence so difficult to find.

Perhaps for this reason, it seems that there is a resurgence of new voices, which give voice to the reality that surrounds them through poetry. Who communicate with their readers first through social networks, especially on Instagram, and then, later in their poems. They are poets who, thanks to their millions of followers, have attracted the attention of publishers, and have published the poems in curated editions, with an exquisite edition that increases the commercial appeal of the poems, and thus, overnight, they become in best-selling poets.

Celaya said that “poetry is a weapon loaded with the future”, simply I believe that poetry will never disappear because, in the same way that the beauty of art is necessary, the beauty of poetry is also necessary.

However, my friend’s poets, who have already published, tell me that publishing poetry is a thousand times more difficult than publishing narrative. Somebody even commented to me that if you are not an influencer, few publishers publish poetry or take chances with new poets. As if the fact of writing good poetry was at odds with the number of followers on Instagram as if the fact of good metrics on Instagram had a real conversion in sales. Sweet contemporary ignorance. If Petrarch raised his head …

I believe that poetry is magic, for all the instants of beauty that generously gives to those who read it. I would recommend reading to so many poets … classics … modernists … romantics … however, today I suggest reading one of those voices emerged from Instagram, Atticus, an anonymous poet who after his boom on Instagram, has been published in several languages, and has become a world best-seller, in Spain publishes with the Editorial Espasa es Poesia. I also recommend the poetry of Sara Búho, published by Editorial Valparaíso, it all magnifies her. And yes, of course I recommend to poets friends, to Joan Tamayo who always surprises us with his poems to all the friends, and who recently has published “Dolç esguard que crema”, or to Silviogiovanni Viola, who with his verses arrived from Italy, we delights in his column The pizza of the space of Diari Sant Quirze. Pure creative sensitivity in both cases. I would buy the poems of all of them, and reread them again and again, like that, without realizing it, enjoying the poetic moment. And that is, without doubt, the magic of poetry.

CRISTINA REDONDO

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies