Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADAJa tenim els guanyadors del 9è Premi literari de "Contes i Poesia...

Ja tenim els guanyadors del 9è Premi literari de “Contes i Poesia Solidaris”

  • Els premis seran lliurats dins de la festa de Comerç Just i la banca Ètica 2018, el diumenge dia 27 de maig 2018 a les 12.00 hores, al Parc de les Morisques de Sant Quirze del Vallès.

CULTURA. Avui dimecres 16 de maig s’han donat a conèixer els guanyadors del 9è Premi literari de “Contes i Poesia Solidaris” que organitza cada any l’ONG Ateneu del Món.

La guanyadora del 9è Premi literari de “Contes i Poesia Solidaris”, en la categoria de contes de 10 a 12 anys, ha sigut Alba Jiménez Avellaneda amb l’obra “Marxa tranquil·la Amina”

S’ha concedit una Menció Especial en la categoria de 10 a 12 anys a Itziar Segalès per l’obra “A l’Orfenat”

El guanyador del 9è Premi literari de “Contes i Poesia Solidaris”, en la categoria de Contes de 13 a 17 anys, ha sigut Mario Camacho amb l’obra “Dendi”.

La guanyadora del 9è Premi literari de “Contes i Poesia Solidaris”, en la categoria de Contes d’adults, ha sigut Dolors Frigola Comas amb l’obra “Nas de Pallassa”.

El guanyador del premi de Poesia es Oriol Sola i Prats pel poema “seria bo”

Els premis es faran públics el 20 de maig de 2018, dins el festival de Contes de Rialles, es penjaran a la pàgina web de la biblioteca i la pàgina web de L’Ateneu del Món.

Els premis seran lliurats dins de la festa de Comerç Just i la banca Ètica 2018, el diumenge dia 27 de maig 2018 a les 12.00 hores, al Parc de les Morisques de Sant Quirze del Vallès.

Obres premiades

Marxa tranquil·la Amina

L’Elena estava farta de veure, a traves dels mitjans de comunicació, com la gent de Palestina patia dia i nit. Tenia vint-i-quatre anys i ja en feia un parell que estalviava per anar-hi a fer de voluntària. Però ja no podia esperar més. Es va fer la maleta, va agafar els diners de la guardiola i va anar a l‘aeroport. Allà es va comprar un bitllet cap a Jerusalem i al dia següent ja aterrava a la capital israeliana. Un autobús atrotinat la va portar cap a la Franja de Gaza. En baixar, va veure que allò era un infern. Al camp de refugiats i havia milers de persones malvivint en un paisatge hostil.

Quan va arribar al centre de voluntariat, va estar una estona parlant amb la dona d’un improvitzat mostrador, cadascuna amb el seu anglès i expressant-se tan bé com podien amb les mans. La dona li va dir que ella hauria de encarregar-se d’una noia de vint-i-vuit anys que acabava de donar a llum a una criatura. Es deia Amina i la seva filla Alia. Quan l’Elena les va veure, van saber que havia fet bé d’anar-hi. L’Amina estava molt prima, ja que gairebé no menjava i l’Alia era un nadó que no parava de plorar. Però no només per gana o per son, no, sinó perquè se li encomanaven els ploriqueigs de la gent que tenia al voltant.

De cop, l’Amina es va girar i va veure a l’Elena. En aquella fusió de mirades, hi va haver alguna cosa especial, una sensació que va fer que ambdues pensessin que serien millors amigues. I van encertar. L’Amina va deixar a l’Alia amb un altra dona que tenia al costat i es va aixecar. Va anar corrent cap a l’Elena i es van abraçar.

Després d’aquell dia, totes tres havien format una família. Una família que, fins i tot sense dur la mateixa sang, s’estimava com si això fos veritat. L’Elena anava a buscar menjar a les afores del camp de refugiats per portar-els-hi a les dues noiesa d’origen palestí. I l’Amina no feia més que agrair-li.

Un dia hi va haver un bombardeig terrible i tothom va haver de fugir pel mig del camp, però les tres protagonistes no es van separar per res del món…

L’Amina, no va deixar anar a l’Alia del seus braços ni tan sols un instant, fins i tot quan l’Elena no parava d’oferir-se per ajudar-la. I el pobre nadó, que us puc dir del pobre nadó? Plorava com sempre.

De sobte, entre el for soroll de les bombes i els crits, uns quants soldats israelians van començar a disparar amb metralletes de manera indiscriminada a tota la gent. Tot i que malauradament molts van morir, les tres dones es van llançar a terra per protegir-se i evitar intoxicar-se amb el fum. Quan el soroll va amainar i la gent i els infants van parar de cridar i plorar, l’Elena va veure que l’Amina tenia la roba tacada d’un vermell encès. De seguida van mirar a la petitona i per sort estava bé. Era la mare la que tenia un tret al coll d’on no parava de brollar-li la sang. Les dues dones van mirar-se i sense dir-se ni una sola paraula, van saber que a l’Amina li quedaven pocs minuts de vida. Entre esbufecs i glopades de sang, l’Amina va poder expressar el seu últim desig:

-“Se que es el favor més gran que et demanaran mai, però abans de morir necessito saber que sempre cuidaràs de la meva filla, si us plau.”

– “Marxa tranquil·la Amina… l’Alia es queda en bones mans.”

Alba Jiménez Avellaneda.

A l’orfenat

 – Riiiiiiiiiiing!

– I un altre dia igual. Ja van sis anys i sempre la mateixa historia: nens plorant, el mateix despertador… No sé què faig jo aquí. En un orfenat! – es va queixar l’Emily.

Jo vaig entrar aquí amb quatre anys i encara me’n recordo com si fos ahir. Ma mare no tenia prou recursos com per cuidar-me, i per això em va portar a l’orfenat. Quan jo vaig arribar en aquest lloc desconegut hi havia nens de moltes edats diferents i un munt d’educadors dels qui t’havies d’aprendre el seu nom. Per a mi, tot era molt estrany. De cop, la meva vida va canviar i va passar a ser molt trista: jo volia anar amb la meva mare.

Al final m’hi vaig haver d’acostumar, quin remei!

A l’orfenat érem una trentena entre nens i educadors. Com a tots els llocs, hi havia una sèrie de normes (cosa que a mi no m’agradava gaire, però…). Jo era de les grans del grup i ajudava una mica als educadors. Amb qui millor em portava era amb l’Alèxia i amb la Talita. Ella és anglesa però parla bé el castellà i l’Alèxia és catalana. El què més m’agradava eren les excursions que fèiem, una cada trimestre, visitant la ciutat.

-Estic molt emocionada perquè queda una setmana per a la excursió d’aquest trimestre! És al Field Museum, aquí a Chicago. He estat mirant fotos a l’ordinador que tenim a l’orfenat i he vist que hi ha dinosaures i mamuts. Crec que m’agradarà molt.

Aquella setmana se’m va fer eterna. La nit abans de l’excursió estava molt nerviosa i no vaig dormir gaire. Quan per fi va arribar el dia, estava molt feliç. Vam anar tots junts cap al museu i un cop vam arribar allà, bjo vaig veure un munt de coses molt “xules”, més o menys com m’esperava.

Només anava amb la Talita, perquè a l’Alèxia ja l’havien acollit. La Talia i jo vam ajudar als educadors a preparar els menjars per als nens. Els macarrons estaven molt bons! Després de dinar vam anar a acabar de veure el que ens faltava del museu. Ens van deixar un temps lliure i vaig conèixer un nen molt educat i molt simpàtic. En Thomas tenia la meva edat i dues germanes: la Jennifer i la Sarah. La Jennifer tenia un any menys que jo i la Sarah, dos. Elles també eren molt maques i educades i sabien molts jocs diferents.

Quan vam tornar a l’orfenat, tots els nens petits estaven molt excitats, perquè volien que els expliquéssim com era aquell món de fora el nostre edifici. Al cap de dues setmanes van acollir a la Talita i vaig quedar com la més gran de l’orfenat. Estava trista perquè ningú m’acollia perquè era massa gran. A tothom li semblava bona neva, però massa gran…

Un dia vaig acompanyar als educadors a fer la compra i ens vam trobar al Thomas sortint de la botiga. El vaig saludar i vam estar xerrant una estona. A l’hora de marxar la Brenda, una de les educadores, em va dir que li demanés al Thomas l’e-mail per poder parlar amb ell.

Només arribar a l’orfenat vaig començar a parlar amb en Thomas. Parlàvem gairebé cada dia per e-mail i un dia em va dir d’anar a casa seva a jugar. Era molt senzilla i modesta i, pel que em va explicar en Thomas, havien passat moments difícils. La mare estava a l’atur des de feia molt de temps i el pare no tenia una feina fixa. En Thomas em va explicar, una mica trist, que quan va néixer la Sarah es va haver de quedar a l’hospital per una malaltia. Per sort, les coses van millorar i la Sarah ja està bé. Seguíem parlant molt per e-mail i, fins i tot, havia anat a dinar a casa seva. Quan va arribar el bon temps, al Thomas se li va ocórrer que podia anar a casa seva a dormir.

Aquell dia els hi vaig explicar que jo em sentia molt sola i trista com el dia que vaig arribara l’orfenat perquè era la única nena de la meva edat, però a casa en Thomas i les seves germanes m’ho passava molt bé.

Un dia que vaig anar a sopar em van donar una molt bona notícia: m’acolliríen els caps de setmana! Estava molt contenta! Jo, entre setmana, quan estava a l’orfenat els trobava molt a faltar. Jo no ho sabia, però tot allò estava a punt d’acabar.

El dia de Sant Joan em van convidar a sopar i em van preguntar: et vols quedar a viure amb nosaltres? Jo no vaig respondre, amb els bots d’alegria que vaig donar, ja van saber la meva resposta.

Per fi!

Itziar Segalès.

Dendi

Aquelles vacances de Setmana Santa pensava que serien com tantes altres Setmanes Santes on viatjàvem fins a Almeria a gaudir del bon temps i de la companyia dels nostres avis. Faríem les típiques visites a la família i després sortiríem a passejar per la platja i prendre aquestes tapes tan típiques dels xiringuitos de la platja.

Un vespre estava passejant per la platja que queda al costat de casa dels avis, i que sempre està molt tranquil·la, però aquella tarda alguna cosa estava passant, es sentien crits i gent parlant, encara que no entenia el que deien, notava que eren converses nervioses. De sobte, uns quants cotxes de la Guàrdia Civil van entrar per la platja i amb les llums van il·luminar una pastera que estava arribant a la sorra, va començar a sortir gent corrent de l’embarcació i dirigir-se a diferents amagatalls perseguits pels crits de la policia.

Jo no sabia ben bé el què estava passant però m’ho imaginava, aquelles imatges ja les havia vist a la ‘’tele’’, era gent que escapava del seu país i buscava refugi a Espanya. Entre tant rebombori vaig veure com una persona corria fins va uns kayaks que hi havia a la platja i s’amagava. Desprès de que marxes la policia amb alguns detinguts, hem vaig apropar a aquells kayaks amb una mica de por.

Però la meva por va desapareixer al comprovar que la persona que s’amagava era en realitat un nen, tenia més o menys la meva edat, però estava molt més prim i se’l veia bastant cansat.

Li vaig donar un KitKat que portava a la butxaca i ell el va agafar amb por però se’l va menjar ràpidament.

Li vaig demanar que vingués a casa, allà podria menjar més i li donaríem roba seca perquè tremolava de fred. Es deia Dendi i venia del Senegal amb el seu pare. Desprès de menjar la sopa de la meva avia es va quedar adormit a sobre la taula, li van posar un llit plegable amb una manta i Dendi es va tombar.

Al dia següent el vam acompanyar a un centre de la Creu Roja, allà estava el pare d’en Dendi que també havia aconseguit fugir de la Guàrdia Civil. Ens vam acomiadar d’en Dendi i 10 anys més tard, el vaig retrobar en un espectacle que feien al poble del meus avis per celebrar la Setmana Santa, tocava en un grup els bongos, en un grup teatral que es deia Teranga.

Mario Camacho.

Nas de pallassa

Davant la tanca de filferro, dos policies observen la noia que decidida obre una maleta de cartró i treu un nas vermell de goma, rodó com un bolet, i se’l plantifica sobre el seu. Amb aquest posat, els intenta convèncer que la deixin entrar. Els policies, impertèrrits, li diuen un cop més que no. Treu de la maleta una trompeta i una flor de plàstic d’un groc llampant que porta un tubet amb aigua i li entafora a un d’ells a la solapa. Prem la pera i, al mateix moment que la petita trompeta fa el mecccc i deixa anar un fil d’aigua, al policia se li escapa una ganyota simpàtica.

És un matí tèrbol de finals de març. El sol, amagat rere un cel de vidre, escalfa el camp de refugiats de forma tímida. La pluja d’ahir l’ha omplert de bassals enllacant els carrers improvisats. El fangueig, color terrosa, s’enganxa a les sabates i a les mirades fugisseres que caminen amunt i avall cercant un pam de terra eixuta on poder seure.

El tram de filferrat de la porta del camp s’ha anat omplint de persones encuriosides que volen saber què hi fa allà aquella pallassa de cos petit i moviments còmics que ha vingut a trencar el tedi de les seves hores. Dones amb nadons a coll i mainada d’ulls vidriosos; noies amb mocadors de cap de colors vius que destaquen per sobre un horitzó de tendes de campanya blanques i monòtones.

Finalment, la noia aconsegueix entrar al camp i la rotllana s’eixampla al voltant de la seva maleta plena de sorpreses i al compàs de les seves facècies. Ara, fa un número amb l’ombrel·la xinesa. Ara, un altre amb el barret de mim… Els pessics d’humor l’apropen a la gent que s’ha anat congregant entorn seu. Al cap d’una estona, un noi treu el seu mòbil i captura vàries imatges de la pallassa. En acabar, després d’intercanviar-se 2 els whatsapps, una colla de joves i criatures l’acompanyen fins a la porta del camp i es fan una darrera instantània.

La pallassa abandona el seu circ particular, satisfeta. Feia temps que no sentia aquell pessigolleig al ventre. Porta dos mesos voltant per la zona, però demà ha de tornar a casa. La seva vida continua, com la d’aquelles persones que acaba de deixar allà nuades a un devenir incert.

A l’aeroport, mentre espera la sortida del seu vol, mira la galeria de fotos. En una, s’hi veu ella en un cantó i a l’altra extrem un nen que mira fixament i que destaca per damunt dels altres. Porta un nas de goma, vermell i rodó com un bolet i una gran rialla d’orella a orella. La pallassa obre la maleta i comprova que el seu nas de pallassa no hi és. Dalt de l’avió observa el mar de núvols que cobreix el món sota els seus peus. Tot és calma, quietud. Voldria pensar que és feliç, que per fi ha fet alguna cosa important a la vida, però s’adona que tot plegat només ha estat un senzill joc d’intercanvis: un nas de pallassa, per un somriure.

Al cap d’uns dies, les imatges del noticiari la treuen del seu embaltiment. Un remolí de gent, carregada amb motxilles i bosses, corre a través d’un prat verd motejat del roig d’unes roselles primerenques. Són centenars de persones que no es deixen atemorir per la fúria d’un riu. Algunes amb impermeables de colors, altres amb catiusques s’ajuden a creuar aquella línia furtiva d’aigua. Un nen, que du un impermeable groc i balder, aconsegueix arribar a l’altra banda del riu. Plou, i l’aigua li regalima per la caputxa i li baixa pels narius. Agafat de la mà d’una dona, mentre la càmera l’enfoca, mira cap a un punt indefinit. Avui, no porta cap somriure dibuixat al rostre. Se l’ha oblidat al camp de refugiats, al costat del nas de pallassa.

Dolors Frigola Comas

Seria bo

Seria bo que ni un sol infant

perdés mai cap de les il·lusions;

que somiés… des de volar entre avions

fins a dracs, monstres o bé un gegant.

Romandrà embadalit, expectant,

viatjant pel més singular dels mons.

Veuràs un cor obert a emocions

i els ulls –més atents que mai– brillant…

Que no s’escapci la fantasia,

tampoc. I que el deler –dia a dia–

es renovi. Serà un gran encert.

Si mai ho assoleix… cal reiterar:

perquè, prest, haurem de procurar

cosir un nou somni al que ja ha complert.

Oriol Sola i Prats.

Des de Diari Sant Quirze felicitem a tots i a totes les guardonades

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies