ADRIÀ ALLANDE/CULTURA
La consolidació d’un nou art.
Década: 1920 – 1930.
Nosferatu, de W.F. Murnau.
Sinopsis: L’any 1838, en la ciutat de Wisborg, el jove Hutter, empleat d’una empresa immobiliària, s’acomiada de la seva esposa Ellen per traslladar-se a un castell dels Carpats. En aquest, l’espera el seu propietari, el compte d’Orlok, amb el fervent desig de comprar una finca en la mateixa ciutat d’en Hutter. Ja en el castell, i en l’alba de la primera nit, Hutter desperta amb dues marques al coll, que interpreta com a picadures de mosquit. Un cop el contracte ha quedat firmat, Hutter descobreix que el compte és, en realitat, un vampir. En veure’l partir, camí a Wisborg, Hutter emprèn un viatge de tornada, on la mort i la misèria seran les noves protagonistes.
W.F. Murnau, fou un dels màxims representants de l’expressionisme alemany. Moviment sorgit a inicis del segle XX. La finalitat del moviment recau en mostrar la dual condició de l’home, la fatalitat de la vida subjecta a la força del destí. Pensament fortament influït pels efectes devastadors de la primera guerra mundial.
Les majors característiques del moviment, varen ser l’exageració i la deformació de l’espai, les composicions asimètriques, les angulacions extremes i l’ús de la llum en clau antinaturalista. El llenguatge plàstic és formulat per a crear l’exageració des d’una subjectivitat sorprenent.
En Nosferatu, l’espectador retorna a l’essència més primitiva del cinema. La imatge, en el seu sentit més primari, sols és nascuda en funció de la llum, i en conseqüència, de les ombres.
Aquests dos elements són capitals en la filmografia del director. L’ús de la il·luminació, al llarg de la pel·lícula, es precisa, coherent i àmpliament significativa. Nosferatu, suposa per a la història del cinema un abans i un després. En ella, neixen les bases d’un estil, d’una forma i d’un gènere.
Observem en tots tres fotogrames, una representativa igualació. Nosferatu, se’ns és presentat sols com a ombra. D’aquesta manera, i en la subtilesa, s’aconsegueix un major efecte. La necessitat de mostrar a Nosferatu com a un ésser sobrenatural, no sols recau en aquest apunt. Murnau, fa ús de la velocitat accelerada en la imatge i del negatiu.
La seqüència, en la que Hutter entra per primer cop al castell, consta principalment de tres plans. En ells, s’utilitza la dualitat espacial, reforçant compositiva i lumínicament la sensació de pressió i parany en encerclar al protagonista. D’altra banda, si analitzem el primer i el tercer pla, podem observar una notable variació, alhora, la metàfora del que comportarà per a Hutter l’entrada al castell.
En l’obra podem trobar diverses ressonàncies compositives. Entre el primer i el segon fotograma, hi ha un notable canvi. L’efecte de connexió entre tots dos plans, i de forma indirecta, construeix l’arribada de Nosferatu a la ciutat.
Utilització del mar, com a espai d’esterilitat enfront de qualsevol possibilitat d’escapatòria. Nosferatu viatge en el vaixell, el destí dels mariners no és altre que la mort. La composició horitzontal reforça la idea.
En Nosferatu, l’espai és distància de l’expressionisme. L’allunyament als decorats, i la filmació en exteriors, aporten major credibilitat a l’obra. En el segon fotograma, s’utilitza el pont com a espai de frontera.
Narrativament la pel·lícula fa ús del muntatge en paral·lel. Recurs escassament utilitzat en l’època. El gran desenvolupador d’aquest va ser D.W. Griffith, director que va assentar les bases del llenguatge cinematogràfic.
En el primer fotograma, Hutter i Ellen es retroben, el bes queda entretallat per l’aparició de Nosferatu. Novament, i en el tercer, es retorna al pla inicial. La fórmula és senzilla i efectiva, el recurs en paral·lel aporta la interrupció del bes, construint la sensació d’impossibilitat per a fer complet el retorn dels enamorats.
Murnau fou el màxim representant en les innovacions, tant tècniques com creatives, per als moviments de càmera. En Nosferatu, podem observar com el director gestava la necessitat del moviment. L’exemple més destacat, el travelling d’ascens i descens en proa. La inestabilitat s’apodera del pla.
El seguit d’exemples tractats, sols conformen un lleu tast de les capacitats creatives del director. La precisió i la coherència en les imatges, la poètica i la incansable evolució, han fet de la filmografia una irrevocable i ferma referencia.
En aquest cicle, el lector emprendrà un viatge a les obres més representatives del setè art. La lectura visual ens acostarà, de forma més precisa, a comprendre el llenguatge cinematogràfic i les seves eines expressives.
En el pròxim article parlarem d’Avarícia, de Von Stroheim.
