Inici » a-ultimesnoticies » “L’altre Angelica”. Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella
Santi Torruella. Artenvolta.

“L’altre Angelica”. Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella

SartenANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR. 

T

ot i que en Goethe, estava físicament a Itàlia, li sovintejava una idea i una impressió: d’estar a Grècia. Doncs, era Grècia també un destí dels seus propòsits primerencs de viatjar. Però en Goethe, entenia que era també en les terres Italianes on estava encomanada per l’ideal clàssic de la cultura grega. Habitava una ànima grega continguda l’ambient d’Itàlia, però només era de forma subtil. Doncs, era allà a Itàlia on també es representava la bellesa humana que tant es caracteritzaven en les escultures gregues tan presents en terres d’Itàlia.

Així allà a Itàlia, Goethe imaginava la lluminositat d’unes escultures Gregues que es velaven en el paisatge, i que es projectaven creant ombres: s’adonava com es matisaven els contorns prominents; veia lluir una llum blanca i copsava l’opacitat d’unes ombres que s’enfosquien fins a formar una tonalitat que es difuminava en les fulles enterques que rodaven per damunt les pedres texturades. Aquest fet físic ho va estudiar a fons a través d’un prisma d’un vidre; veient els efectes que es produïa la projecció de la llum i com s’anava desgranant entre els tons blancs i els negres. Així, només volia copsar altres colors i matisos variats que sorgien creant una gamma intensa de colors que se solapaven amb d’altres. Tot plegat, ho va apreciar a la pràctica. Sobretot, en els camps lluminosos i acolorits que recorria per cercar un camí: el que duia cap al cim Cuniglione a Alcamo.

Goethe, volent passar desapercebut a Itàlia vestia a l’estil d’un bandoler i cobert amb una prominent túnica blanca. I es cobria amb el teixit damunt d’un cavall amb el qual es desplaçava i que va anomenar: Poema. I es va dirigir fins al cap d’amunt d’aquest cim: el Cuniglione. Durant el recorregut recordava els paisatges d’una fidel companya que apreciava de Roma, la pintora Angelica Kauffmann. A ella, la comparava talment com si fos una deessa que s’exhibia en aquella ciutat eterna. Va ser però el mateix capvespre, que reposant en el bell mig d’una vall on mirant les constel·lacions des del ras de terra, on en un obrir i tancar els ulls, se li va dibuixar en el firmament una llum estel·lar que es desgranava rere un fugaç estel: d’aquella veloç visió lumínica hi va percebre una benaurança latent i apassionada de la seva presència. Era talment, la mateixa senyal d’amor que Goethe havia abocat a construir una narració d’un llibre que el va fer famós i va titular: Werther. I era amb la fugacitat d’aquella llum, quan predominaven les afectacions amoroses narrades en el llibre.

Des de llavors, això el motivà a replantejar l’amor i les seves senyes; les que ell, creia que humanament, se’ns mostren de ple, així que les vivim i ens fa ser nosaltres mateixos sense més escapatòria. Amb això, Goethe creia amb aquelles emocions que formen part d’un desig, i com aquest, se’ns projecta modelant un anhel que sovint va embolcallat de la mirada la de l’amant o la persona estimada. Ell validava aquest fet, plantant-se en el bell mig dels escenaris dels amfiteatres que visitava. Creia que el teatre, en el sentit que era un bon exercici per representar la pròpia persona, ho escenificava davant d’un públic imaginat. Així, que implicava la mirada atenta de l’Angelica kauffman pintant a una dona semblant a la Gioconda que posava amb un mig somriure amb un rere fons d’un paisatge semblant a la Toscana. En Goethe, situat entre ambdues mirades; les matisava a través del sedàs efímer de la tela que l’Angelica K. creava i amb la qual, ja hi tenia una sensació imperceptible i creixent que percebia la seva creativitat com una manifestació generosa devers a l’estimació humana.

Goethe cavalcava pel camí que vorejava la vall del cim Cuniglione. Recorrent un llarg camí viatjava amb el seu cavall anomenat Poema. I se’n fiava de la una ruta que tenia memoritzada i junt també amb la del cavall, que es dirigia cap a un petit refugi on Goethe s’hi ha aixoplugaria ben entrada la nit.

L’endemà, el bordar d’uns gossos el va alertar. Era un transhumà que els guiava amb un bastó i redreçant un nombrós ramat de bens, i que va envoltar en pocs segons el terreny on ell s’estava. L’home transhumà, se li va apropar i va somriure dient: “Com ha descobert aquest refugi?” Goethe va sortir i el va saludar amb simpatia com si aquell home l’esperés. Ironitzant li respongué: “Bé, duc una brúixola molt precisa.” I rectificant prosseguí la frase: “La veritat: l’home que em va vendre aquest cavall el ‘Poema’, sé que el va ensinistrar per aquests entorns”. Llavors, el transhumà li allargà la mà de manera amigable. Tot seguit, ambdós van acordar d’esmorzar i compartir una distesa conversa.

L’home transhumà,
se li va apropar
i va somriure

Parlant amb en Goethe, el transhumà li va assenyalar de com la seva cara se li feia familiar. Miri, li digué el transhumà: “M’adono de vostè, que per la seva manera de donar-me la mà, i la seva aparença física, que prové del món de les lletres, i crec que és un home llegit… I pensi que, malgrat estar en les altures, les lletres sempre m’han interessat. De fet, per mi les persones s’esdevenen una font de coneixement (li seguia explicant el transhumà a en Goethe), doncs, he conegut un munt de personatges d’arreu i alguns distrets que han caminat per aquestes contrades i han perdut inclús algun llibre”. En Goethe li va comentar: “Els destins de cadascú, són únics i inescrutables. Sovint cerco la inspiració en la natura; sovint hi trobo bones paraules. Però, és millor la seva observació doncs, vostè es dedica a la transhumància i té devers a la muntanya, una lectura ben diferent de la meva i se la coneix encetant camins i dreceres, com la palma de la seva mà”. Certament! (Li replica el transhumà): “Si fem camí coneixent a la natura, escoltem només les nostres pròpies passes… I li diria, com bé deu saber, que podem conèixer en certa forma, a una persona el seu mode de viure, si ens calcem les seves botes”. En Goethe prosseguir: “Seria una bona manera, potser el món aniria millor. Afegiria però, que faci cas de certes casualitats i fets que la pròpia vida ens brinda i que aquests, ens duen sovint a encontres que ens hi semblen fortuïts”. El transhumà escoltant amb atenció el comentari d’en Goethe, es va sentir eludit. Llavors, li va confessar un petit succés del seu anecdotari personal:

Farà molts anys, era en mig d’aquesta vall, quan en va sorprendre una tamborinada. Corrent fins al refugi, vaig observar una dona atemorida que s’ocultava entre uns arbres i que anava fugint entre les branques i els trons que repicaven; els llampecs rebotaven arran de terra. Ella em va mirar i em va seguir fins a un diminut refugi que només jo coneixia. Davant de l’entrada d’aquest; ambdós ens vàrem observar de nou, i sense pensar, ens vàrem resguardar a l’interior. Sense saber la coneixença de cadascú; és mirarem una llarga estona en silenci i només escoltàvem la tempesta; per una escletxa, veiem l’ambient de fons borrascós.

Vaig fer un primer intent d’encendre uns branquillons i fer foc: era fosc i estàvem entre ombres. El cap d’una estona, varen esbrinant la procedència de cadascú. Al voltant d’una ínfima flama, que començava a sorgir encetarem de la memòria un reguitzell de records coincidents. En concret de la joventut dels nostres respectius pares i dels quals, rememorarem de quan ells ens duien sent infants a coll travessant senders i valls. De com s’amagaven rere els arbres jugant a dames i cavallers: fent saltirons entre els matolls i com ens descobrien racons i grutes; i com a dins de les coves s’inventaven contes. De quan ja sent molt joves, feien les mateixes excursions que ells ens havien ensenyat; vàrem repetir els estius quan acampàvem en els camps i entonàvem les lletres d’unes velles cançons. I també, de les i les converses existencials en el camp: el tacte amb les arrels i les herbes humides. D’ells (dels seus respectius pares, seguíem rememorant) ens adonàvem que tenien la certesa que ens rememoràvem afirmant els mateixos petits detalls d’una fugaç de la joventut que passava. Llavors, a dins d’aquell refugi, nosaltres valoràvem que havíem format part de les seves vides, i que el temps també havíem gaudit dels crepuscles vespertins que ells (els seus pares), descobriren per primera vegada el firmament ovalat i els fugaços estels… I ens preguntàvem: Que havia quedat d’aquell l’esperit romàntic?, i del qual, només ara, aspiràvem a catalitzar diverses emocions, que nomé intuíem que ens oferiria la vida. Amb això, coincidirem sota la tempesta que semblava engolir la vall.

De sobte, la dona es va quedar mirant, fixa la mínima intensitat de foc. Va anar memoritzant una anècdota llunyana d’anys enrere; la d’un transhumà recollint unes roques en rius i camins i les quals, carregava amb sacs damunt de dues mules. Aquell fet li va crear una creixent curiositat. Des de llavors, va confessar-me que ella, fent llargues rutes pels senders del bosc, va adquirir un costum: la de copsar les roques trobades en els vorals i escriure’n amb tinta negra unes paraules conciliadores d’amor i de pau. Això ella, ho feia amb la intenció romàntica, que un dia fossin descobertes i amb tota la innocència del món, i que potser, fos també el mateix atzar, el que compongués un poemari que quedés consolidat amb el pas del temps…

…I així va ser, que a mesura que s’apaivagava el temporal. Ambdós, ens vàrem adonar que potser en un remot passat, algú s’hagués construït en aquell modest refugi un de molt semblant. Així ens adonarem que érem en aquell refugi, on justament ens trobaven aixoplugats. En aquell precís instant, encetarem entre nosaltres unes eloqüents mirades de complicitat. Vàrem enlluernar les parets amb un branquilló mig encès. Va ser llavors, quan vàrem descobrir en sorpresa continguda, unes paraules escrites entre algunes roques. Va ser doncs, fins ben entrada la matinada que anomenarem en veu alta, uns bells mots d’amor.

En aquell moment,
és quan l’aniria transmutant
cap a un estadi amorós il·limitat

Molt atén en Goethe, li va preguntar al transhumà: “Qui era aquella dona? Que va ser de la vida? Com es deia?”. El transhumà va concloure: “Ha passat molt temps. Diria però, que era una poetessa que cercava una veritat. Ella tan bon punt va compondre un poema va emprendre el seu camí. El seu nom era Angelica”. En aquell moment en Goethe, va acariciar el seu cavall el Poema. Llavors, va interpretar d’aquella història i de l’home transhumà, com una excelsa manifestació amorosa, i que el temps havia disposat de forma poètica i sublim. Entenia que la dona sorgida de la tempesta i anomenada Angelica habitava només imaginari platònic de l’home transhumà. Tot i això, en Goethe ho compartia sense ambigüitats. Doncs, creia que la idea del destí, s’esdevenia un catalitzador emocional. I era en aquella història compartida que prenia força.

D’aquesta manera, ell es veia en el coratge de prendre’s la llicència de reconèixer que les vivències d’altres persones, venien a visitar-lo de forma inconscient, talment com ho havia narrat aquell home dedicat a la transhumància. Però qui era en realitat aquella dona enigmàtica anomenada també Angelica? Perquè havia aparegut fugaç i afectat, una part de l’home transhumà? Només pensar-hi li sorgia en paral·lel la creativitat de la fidel companya la pintora: l’Angelica Kauffmann. Era doncs, d’aquesta última amb qui versava mots d’admiració cap a ella. En aquell moment, és quan l’aniria transmutant cap a un estadi amorós il·limitat. Però, només era encara un sentiment imprevisible. Doncs, ell intuïa d’ella, que també era una enamoradissa de la ciutat eterna: Roma. Sabia que s’esdevenia en aquella ciutat eterna, una part creativa, intrínseca, infinita i vivencial.

En Goethe prosseguí el seu camí sense més embats. Tot i això, s’alimentava en certa mesura, de diverses idees al voltant d’aquesta creativitat, amb la que també hi combregava: l’art s’esdevenia més que una mera senyal: anava més enllà de la realitat humana. Mentre s’allunyava se li eixamplava el paisatge. Llavors, n’era conscient que d’aquell viatja, en què només consistia amb una simplicitat: la de fer perdurar l’arrelament de la bellesa. Una bellesa, que l’esperava en cada racó, i que d’un moment a altre, se li seguia manifestant per mitjà dels recorreguts en terres italianes.

Sedàs de llum. Santi Torruella.

Santi Torruella A. 2017

2017-11-09

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator