J. A. AGUADO/EL RACÓ DEL LECTOR.
Rellegint a dos poetes: T.S. Eliot i Catul
[dropcap]U[/dropcap]
n dels petits plaers de la vida consisteix a revisitar aquells llibres que fa dies, anys,… ens van descobrir una forma diferent de mirar el món. Avui anem a revisitar dos lectures clau en la vida de qualsevol poeta. Començarem per T.S. Eliot i les seves poesies reunides 1909-1962 a Alianza Editorial. Thomas Stearns Eliot (1888-1965) nord-americà, nascut a Missouri. Des dels Estats Units va venir a Europa a estudiar i a conèixer la mentalitat europea, va ser capaç de fer un retrat del continent europeu, el més abatut i desarrelat per guerres i revolucions. A Europa T.S. Eliot va descobrir la poesia narrativa anglesa. Però a diferència de la poesia francesa la poesia anglosaxona busca explicar la realitat no el sentiment o l´emoció, no el sentimentalisme. T. S. Eliot escriu un monòleg ple de referències culturals amb metàfores i símbols a la recerca de la impotència i l’esterilitat. Una poesia plena de sarcasme i perplexitat. La publicació de The Waste Land converteix T.S. Eliot en la figura central de la llengua poètica anglosaxona: Abril és el mes més cruel, criant / liles de la terra morta, mesclant / memòria i desig, removent / tèrboles arrels amb pluja de primavera. L’hivern ens mantenia calents, cobrint / terra amb neu oblidadissa, nodrint / una mica de vida amb secs tubèrculs.
Cayo Valerio Catulo (Verona any 84 A.C. 57 A.C.) encara que la seva vida com a poeta la va passar entre Verona i Roma. La seva és una poesia que ens parla de la realitat de les coses de manera intensa. Va viure veloçment i ho va condensar en la seva obra. El Liber Catullianus s’estructura amb una part central ocupada per dos epitalamis, els poemes erudits, i les grans elegies. L’última part està dedicada a epigrames. Un cos poètic que passa de l’alegria al dolor, de l’adoració al sarcasme, de la fe a l’escepticisme, troba una sortida del món en l’antítesi. El Llibre de Catul (Editorial Lumen) és una espècie de diari íntim, profundament introspectiu formulat com un monòleg interior: Em preguntes quants petons teus, Lesbia, serien bastants per a mi. Tan gran nombre com les arenes de Líbia, que s’estenen per Cirene, rica en laserpici, entre allò que l’ ardent Júpiter i el sagrat sepulcre de l’antic Bato, o com les estrelles que, quan calla la nit, contempla els furtius amors dels homes: aquests són els petons teus que n’hi hauria prou a aquest boig de Catul; tants, que ni els curiosos poguessin comptar-los ni tirar-los una maledicció amb verinosa llengua.
T.S. Eliot y Catul són dos poetes imprescindibles a la tauleta de nit de qualsevol lector per hores
J. A. Aguado
