POLÍTICA. El govern català s’entesta en donar crèdit a la mesa de diàleg. Per activa i per passiva el Govern PSOE-IU/Podemos declara que no hi haurà ni amnistia ni autodeterminació, l’alcaldessa Colau dels Comuns ho titllava de “tonteries” i fins i tot la ministra d’Administracions Territorials es mofava de si els independentistes encara no han après la lliçó. La mesa de diàleg acompanya l’aterratge autonomista i monàrquic d’ERC i JxCAT, que enterra l’1 i el 3 d’octubre.
Els 3.300 casos d’activistes pendents de judici ens recorden la seva lliçó: l’estat espanyol és repressió i presó de pobles. Però ni abandonem la lluita per la llibertat dels i les represaliades, ni oblidem ni renunciem a la República Catalana, a la ruptura amb la monarquia borbònica i corrupta que ens va imposar Franco.
Necessitem agrupar les forces. Però no es tracta de l’anomenada estratègia transversal de l’independentisme, que no ens ha portat enlloc, sinó d’unir totes les forces des del compromís amb la legitimitat i validesa de l’1 i el 3 d’octubre, recuperant la mobilització i començant per la defensa dels companys i companyes amenaçats per la repressió. Ens cal una Trobada nacional de totes les organitzacions, entitats i organismes de defensa de represaliats/des i moviments per decidir un pla de lluita.
I no podem deixar de respondre alhora a la greu crisi econòmica. També en aquest terreny ens trobem davant dels dos governs, que coincideixen en la política econòmica que ha servit perquè les grans empreses ja obtinguin beneficis (particularment alts a la banca , un 20% per sobre dels de 2019), mentre la població treballadora viu un drama social. El drama dels avis i àvies morts a les residències privatitzades i sense recursos. En plena pandèmia més del 50% del pressupost de sanitat català acaba en mans privades i en fons d’inversió. Més del 26% de la població catalana viu sota el llindar de la pobresa, que segueix creixent, particularment entre infants, jubilades i migrants. El suïcidi ja és el primer motiu de mort entre els i les joves de 15 a 29 anys, la franja que pateix la manca de places públiques d’estudis (sobretot d’FP), més del 40% d’atur i una precarietat generalitzada (només 1 de cada 20 contractes és fixe a temps complet).
Les condicions laborals no deixen d’empitjorar: més atur, caiguda salarial (3’6% menys que el 2019), mentre es dispara la inflació (3’3% interanual a l’agost), menys seguretat a la feina com vam veure amb la mort d’en Xavi, un treballador de 19 anys a l’empresa CIDAC de Cornellà. Malgrat la davallada de l’activitat productiva, el 2020 hi ha hagut 79 accidents laborals mortals: un 21% més que el 2019. Amb una autonomia catalana que lidera el nombre de desnonaments, també en pandèmia. Aquest primer trimestre de l’any a un ritme de 27 al dia. I la Generalitat els acompanya amb els Mossos i una forta repressió contra els moviments solidaris. Ells són els responsables dels suïcidis a Sant Ildefons de Cornellà o a Sants. Una crisi en la que creix l’extrema dreta, els feminicidis i les agressions LGTBfòbiques.
Ara arriben els fons europeus i el primer acord entre els governs central i autonòmic és l’ampliació de l’aeroport d’El Prat, tot un exemple del que entenen per economia “verda i sostenible”: destrucció del medi, més contaminació, més totxana, això sí aplaudit per la gran patronal. Més beneficis de les grans constructores a costa de la nostra salut i més deute públic que pagarem nosaltres i com ja pretenen amb la reforma de les pensions. Però l’organització de la resistència popular ha esquerdat els partits polítics implicats en ambdós governs i ha ensorrat de moment el projecte: una primera victòria que demostra quin és el camí.
No és possible afrontar el nou embat contra l’estat, i la implementació de la república catalana, sense respondre a aquestes necessitats urgents de la classe treballadora catalana. Ens cal fer el lligam entre les mobilitzacions contra la repressió i en defensa de les llibertats i el dret d’autodeterminació i les lluites per aturar governs i patronal, que volen que la crisi la paguem la classe treballadora. La lluita contra l’ampliació de l’aeroport continua, la defensa de les pensions contra la reforma i el Pacte de Toledo, la lluita per evitar nous tancaments i acomiadaments, la de les subcontractes de Nissan perquè tots els i les treballadores tinguin un lloc en la necessària reindustrialització, contra els desnonaments i els preus abusius de la llum i els serveis bàsics, en defensa de la sanitat i l’ensenyament públics, per la regularització dels i de les immigrants, contra l’extrema dreta, en defensa dels drets de les dones i dels col·lectius LGTBI.
Per això cal construir una alternativa política a l’autonomisme d’ERC i JXC, lligada a la lluita obrera i popular: L’alternativa que ens porti a la república catalana ha de ser construïda des de baix i des de l’esquerra treballadora. Apostem des de la nostra participació a la CUP-Un nou cicle per guanyar que sigui un instrument i motor per aquest necessari gir a l’esquerra, contra les polítiques autonomistes i pro patronal del govern d’ERC i JXC. Aquesta és la tasca.
Lluita Internacionalista
