TRIBUNA MISCELÀNIA
JOSÉ MARIA CODERCH
19/6/2023 | 10:00:32
Des d’Oran s’escriu aquesta crònica, seguint el mateix itinerari que cada any fan els algerians amb les seves famílies sobre tot de França. Passen per Catalunya en direcció a Alacant (senyalitzada en color groc en les nostres carreteres) i embarquen en un Ferry que en una nit els porta a Oran.
Son famílies amb nens petits i adolescents amb 3-4 grans maletes, que pesen cadascuna uns 50 kg, portades per homes i dones que esperen en cues per embarcar unes 2-3 hores de peu o a terra. A les maletes porten tota mena de productes que esperen vendre al seu poble i és una manera de pagar-se part del viatge.
Es vol buscar a Oran els indicis dels republicans federalistes que, en proclamar la independència de Murcia l’any 1873, van ser perseguits militarment i van haver de fugir primer a Cartagena i després, derrotats, van haver d’embarcar-se des d’Alacant fins a Oran per salvar la seva vida.
Pot sorprendre l’independentisme de Murcia en aquest debat, però l’any 1873 un català com a president del Govern, Pi i Margall, va presentar a les Corts un projecte federal per a Espanya. Aquest projecte estava format per Galicia, Astúries ,Vascongadas, Navarra, Aragón, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Valencia, Murcia, Andalucía Alta, Andalucía Baja, Extremadura, Balears i Canàries. També las dues colònies, Cuba i Puerto Rico.
En aquelles dates, els republicans intransigents –així s’anomenaven ells mateixos- de Murcia, van proclamar la independència el 12 de juliol de 1873 dins de l’estat federal, sense esperar l’aprovació de les Corts, que per aquesta raó va posposar la votació del projecte de República federal. Li va tocar a Francesc Pi i Margall, intentar reconduir aquesta declaració d’independència amb intents de reconduir la situació i per poder reprendre la votació del projecte federal.
Malgrat es va associar a Cartagena, era pròpiament a Murcia, on es produir la declaració, però davant de les actuacions del Govern Central, els promotors van traslladar-se a Cartagena, en ser la ciutat de Murcia que millor podia defensar-se per l’existència d’artilleria en posicions elevades des del Castell de Galeras i que la marineria de l’Armada espanyola, al seu port, va declarar-se a favor d’aquesta declaració d’independència.
En els 4 mesos que van poder resistir la pressió militar del govern centralista (fins el 12 de gener de1874), els republicans independentistes van crear una moneda pròpia, el duro cantonal, i van promulgar lleis en aquells moments molt progressistes com la del divorci i l’abolició de la pena de mort.
Finalment, els republicans intransigents, van embarcar a Alacant cap Oran, a bord de tres vaixells de l’armada, per evitar una mort segura i es van exiliar. El govern francès, que dominava Algèria , va retornar els vaixells i els exiliats van estar empresonats. Quan el 29 de desembre de 1874 es va produir la fi de la República i la restauració monàrquica, van poder retornar. Waterloo.
Fent suposicions, podríem pensar què hagués passat si els republicans intransigents de Murcia no haguessin avortat la decisió de les Corts: hauríem tingut la consolidació de la I República i una estructura independent federal.
Darrera d’aquests indicis de republicans federalistes de Murcia, sí que vam trobar referencies a Oran, a la biblioteca de l’Institut Cervantes, dels exiliats de la II República, que, de nou, també des d’Alacant van haver d’embarcar el 29 de març de 1939, en un vaixell anglès, anomenat Stanbrook, que va sobrecarregar-se amb uns 3.000 persones que volien exiliar-se per salvar la vida, amenaçada per la victòria del franquisme. Els que no van poder embarcar per manca d’espai van ser detinguts al port.
Ens podem qüestionar com 150 anys després de 1873, a España no s’ha resolt encara l’organització territorial, malgrat vam tenir la darrera guerra civil d’Europa (1936-1939). A més, a cap altre país proper existeix aquest conflicte (a Alemanya tenen Landers, a Itàlia regions, a França departaments, a Bèlgica, governs federals, etc.)
El no acceptar un projecte federal per encaixar els territoris, fa ara que la independència unilateral de Catalunya, es mantingui com un factor desestabilitzador. El temps ha demostrat que: 1) No es acceptada per tots els catalans; 2) A l’Europa actual no és acceptada, com es va acreditar, per no reconèixer el referèndum unilateral de l’1 d’octubre de 2017 i 3) Les monarquies parlamentaries existents a Europa, no son qüestionades.
Tornem a 2023 , sembla que hi han 300.000 electors, en les eleccions municipals passades del 28-M, que han expressat amb l’abstenció a ERC, el seu desacord, perquè no hi hagi un projecte decididament rupturista i vulguin un “ho tornarem a fer” del procés, quan els que ho plantejaven, han marxat a Suïssa — Jordi Cuixart.
Els projectes electorals han de ser clars i aquest republicanisme intransigent—si queda fora de les urnes- ha d’acceptar la realitat i la pretensió d’encabir-los pot suposar invalidar un futur sense acords i encara més difícil ho serà si el 23 de juliol per petites diferencies guanya el PP+Vox, que ens porti a la confrontació que va fer créixer l’independentisme a Catalunya amb Rajoy.
Altres republicans intransigents de Murcia, el 1873, ja van impedir que es consolidés un projecte de república federal que estava preparat per votar-se a les Corts.
RESUM: En 150 anys 1873-2023, hem estat incapaços de resoldre el model territorial a España i de nou es focalitza el debat electoral en aquest tema. És aplicable la frase d’aquests dies, amb una correcció : “QUE ENS BOMBIN A TOTS “. Escrit i corregit en les reflexions en la pau de la Mezquita d’Abdelhamid Ben Badis-Orant.
__
La responsabilitat de les opinions expressades en aquest Diari correspon exclusivament als seus autors. Diari Sant Quirze no s’identifica necessàriament amb les opinions expressades pels seus col·laboradors i columnistes.
