CARTES AL DIARI.
Arriba en aquest gener, aquesta data que curiosament no forma part del relat de l’independentisme. És una data de derrota i es vol evitar el seu record, però altre derrota, 11-setembre de 1714, l’han integrat en la poca rigorosa explicació de l’enfrontament entre Catalunya i Espanya.
La derrota de 1714, explicada com un enfrontament entre espanyols i catalans va ser realment una lluita entre partidaris dels austriacistes i els borbons, per posar un rei o altre, però no era una decisió de tots els catalans, ja que a Barcelona van quedar només els partidaris d’un bàndol i la resta la van abandonar per anar a localitats properes (el Maresme, Sant Boi, altres). Es parla de menys de 51.000 barcelonins els que es van quedar dins les muralles.
En gener de 1939 la proporció d’emigrants residents en Barcelona d’altres comunitats (Aragó, Múrcia, Andalusia, Extremadura, altres) no era tan important com és en l’actualitat i en molts casos aquests fugien de la guerra i volien arribar a exiliar-se passant la frontera francesa per salvar la vida. A Argelès-sur-Mer (França), sobretot van arribar els Garcia, Martínez, López, Sánchez.
Així la realitat és que la majoria dels que el 26 de gener van rebre les tropes que van desfilar per la Diagonal, molts eren catalans. És una crua veritat que crea incomoditat a l’independentisme d’avui que diu representar a tot el poble de Catalunya en la lluita per la independència.
Malgrat aquestes evidències històriques i d’una clara divisió entre els catalans davant de la secessió amb Espanya, que avui continua present, Pere Aragonès, parlant com a President de la Generalitat i en nom de tot el poble de Catalunya, va fer una conferència a Madrid per exigir la independència com una demanda de tots els catalans.
No han après res. A Catalunya no hi ha hagut mai una majoria de partidaris de la independència, no cal cap referèndum per demostrar-ho. Des de 1714 fins ara hi ha hagut molts moments (pèrdua de les colònies, crisis de la monarquia i dels governs estatals), però les intentones secessionistes mai van ser majoritàries.
Tornem a 1939, en què ERC també presidia el Govern de Catalunya que no va tenir una política de col·laboració amb el Govern de l’Estat i va ser una de les causes que la II República va caure i es van perdre les llibertats democràtiques durant els 40 anys següents. Ara és el mateix, continuen amb uns impossibles objectius d’enderrocar la monarquia i proclamar la independència, sense acceptar que hi ha una part important de Catalunya que creu són altres els canvis a fer. Viuen ancorats en els inicis del segle XX.
El fracàs del “procés” amb la declaració unilateral d’independència (DUI) que només volien una part dels catalans va suposar importants enfrontaments: quants contenidors s’han cremat ja a Catalunya? Quants talls salvatges de carreteres, carrers, ocupació d’estacions i vies de tren, atacs als Mossos, volen encara els partidaris de la confrontació des de Puigdemont i la CUP, instal·lats en una falta de realisme i amagant que no representen a la majoria de catalans?
A Catalunya aconsegueixen que molts catalans no participin en les eleccions al Parlament, ja que veuen que la Generalitat és utilitzada per imposar una independència que no veuen necessària ni possible. Són altres els temes que preocupen i interessen ara sí a la majoria de catalans.
Amagant la realitat d’una imposició del monolingüisme del català, ara es neguen a què hi hagi un 25% de classes en castellà, quan ningú pot demostrar que aquest percentatge tingui efecte sobre la supervivència del català, sotmès a altres condicionants sociològics en un món de globalització. Cínicament, parlen de consens, perquè es passen pel folre els majoritaris resultats electorals de Ciutadans que plantejaven aquest tema del bilingüisme.
Per molt que TV3, des d’uns mitjans públics pagats per tots, mantingui una política antimonàrquica i que els programes com POLÒNIA i altres, de forma continuada vulguin adoctrinar-nos i ridiculitzar als que s’oposen a la independència, malgrat això, la realitat s’imposa i demostra que no són els objectius de la majoria de catalans i són impossibles. L’elecció dels nous membres de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que controla els mitjans públics de TV3 i Catalunya Ràdio i que ja no representa només a l’independentisme, hauria de retornar el pluralisme i la neutralitat, que fins ara ha permès al procés una propaganda partidista i sectària.
En Europa, tots aquests sentiments nacionals, s’han canalitzat cap a estats federals o similars, i les qüestions territorials troben un marc legal i acceptat per tots on es resolen les sempre existents discrepàncies territorials, sense l’exigència de trencament dels estats, amb l’excepció d’aquesta part de catalans d’imposar la seva idea partidista en Catalunya.
A Europa hi ha molts territoris com Catalunya (un idioma, fins i tot haver sigut estats independents) i enlloc s’expressa aquesta lluita de secessionisme i desobediència constitucional (parlem de Baviera, de La Pedania, dels bretons, de molts altres) que han enterrat aquestes obsoletes exigències que l’independentisme exigeix en Catalunya.
Tant de bo, aquest 26 de gener de 2022, després de totes aquestes experiències històriques de fracassos, acceptin que en el segle XXI ja no són vàlids i els partidaris de la confrontació acceptin la seva derrota i es plantegin acords.
@josecoderch
