CARTES AL DIARI
Benvolguts/es lector@s,
Amb la vista posada al maig del 2019, data de les pròximes eleccions municipals, i coincidint amb una època de canvis en la meva trajectòria personal al poble, vull exposar les meves vivències des del 1988, ara fa 30 anys, quan vaig arribar a Sant Quirze.
Al llarg d’aquest any 2018 publicaré tretze cròniques sobre diverses temàtiques en què donaré la meva opinió sobre quasi tots els fets d’aquest llarg període de 30 anys en què he estat observador, i també actor, de la vida del poble.
Em dic José María Coderch Fernández i vaig néixer a Barcelona l’any 1948. Jo era el petit dels tres germans i no vaig patir tant les conseqüències de la postguerra. Gràcies als esforços de la família, vaig agafar l’elevador social estudiant el que ara és l’Enginyeria Tècnica Elèctrica a l’Escola Industrial de Barcelona.
Em vaig casar a l’edat de 37 anys, quan la meva filla Helena tenia tres anys i l’Anna, la meva esposa, tenia dos fills, la Ruth i el Dani. Vàrem viure a Barcelona fins que el 1988 vam decidir venir a Sant Quirze.
El meu compromís polític i social ha marcat molts fets de la meva vida. El desembre del 1970, durant les protestes per salvar la vida dels sis etarres condemnats a mort en el procés de Burgos, em va detenir el SIGC (Servei d’Informació de la Guàrdia Civil). Em van condemnar a tres anys i sis mesos de presó i a complir la mili en un batalló disciplinari al Sàhara durant divuit mesos. Aquests fets queden acreditats a la llista de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, concretament a la pàgina 583.
Quan ara veig els llaços grocs que llueixen persones de la meva edat, m’agradaria preguntar-los si també els portaven als anys 70, o si aleshores érem menys presos polítics que els quatre actuals, perquè nosaltres no lluitàvem per la seva República impossible.
Després de quedar en llibertat a Barcelona, vaig contribuir de forma organitzada en la lluita antifranquista i em vaig afiliar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), en una cèl·lula des de la qual vaig iniciar un procés de proletarització que consistia a entrar a les fàbriques per impulsar la caiguda del franquisme des del moviment obrer.
Les estratègies de les vagues, indefinides o parcials, l’ús de plataformes reivindicatives possibles i realistes i l’intent de reconduir durs conflictes enquistats amb acomiadaments massius i enfrontaments entre treballadors i patronal, em van convèncer de la necessitat d’apostar per una acció sindical lluny d’objectius impossibles.
Això també podria aplicar-se en el conflicte català: des de l’inici del procés sobiranista, m’he manifestat obertament en contra del dret a decidir, ja que em sembla un clar embolcall per justificar la independència de Catalunya sense respectar els drets dels catalans que no estem d’acord que s’imposi amb menys del 50% dels vots una República impossible.
La meva aposta política passa per un acord d’ampli consens entre els partits catalans, per tal d’assolir millores d’autogovern i finançament per a Catalunya, sense imposar la República ni la independència.
Aquesta actitud compromesa i sempre expressada ha motivat les meves actuacions personals en l’àmbit sociopolític a Sant Quirze del Vallès, sempre allunyat de qualsevol benefici econòmic, ans al contrari, com poden acreditar els que han col·laborat amb mi en les diferents entitats socials del poble. De disconformitats sempre n’hi ha i són legítimes, però mai han pogut enterbolir la meva honestedat personal.
Les cròniques que aniré publicant al llarg d’aquest any per fer propostes de cara a l’horitzó proper de les eleccions municipals del maig del 2019 són l’expressió d’un punt de vista que no vol agreujar els càrrecs polítics i públics més enllà del sa exercici de la crítica constructiva, sempre directa, oberta i clara
Per a Sant Quirze i els seus ciutadans i ciutadanes, s’aixeca el teló!
Per José María Coderch Fernández
Hola Josep Maria,
renoi, quina motxilla d’experiències que acumules! em sorprèn que un lluitador contra la injusticia com tu, barregi els conceptes…tens quelcom contra el llaç groc?, ja no et bull la sang quan s’empresona a polítics per les seves idees? per pensar diferent?
Ja no parlo d’Independència, es tracta de Llibertat, de Drets Civiils fonamentals….
S’ens ha abocat a l’enfrontament davant la continua negativa a dialogar del govern del PP, retallant, retallant, humiliant, amb la llei Mordaza….com un lluitador com tú, que a sobre ha patit la represió, ara qüestiona el Llaç groc…tens les teves raons segur, però penso que esbiaxades.
Aquest franquisme contra el que vas lluitar segueix ben viu, ja ho veus…per això no t’entenc…potser és que encara no t’has despertat del malson.
Com hauràs suposat jo desitjo la Independència, que no s’ha portat prou be, d’acord, hi ha ajudat, i molt, les trabanquetes del govern central, però n’hem de poguer parlar i posar-nos d’acord.
Una abraçada Jose Maria.
Benvolgut Jaume: Mai deixo de respondre un comentari que suposa l’esforç de llegir l’article i escriure. Més en el teu cas que la crítica es totalment respetuosa.
Precisament en el meu llarg “via crucis” personal que describeixo, m’apareix la dubte davant d’altres fets similars als actuals, el moviment independentiste al Pais Basc, amb les importants mobilitzacions ciudadatnes que va portar… tanta gent es pot equivocar?, pensava. Però precissament per les meves experiències de lluita avia vist conflictes en empreses que acavaben en derrotes i acomiadaments per no saber situar les forces i produir-se la divisió entre els treballadors, quan no enfrontaments.
Tornant a Catalunya, l’independentisme s’ha situat en pensar que tenir una base, suposem del 50% li permet imposar la seva republica independent. Perquè es creuen amb aquest dret? Volen implementar la República, ho repeteixen cada dia.
Independenment del que jo vulgui o pensi, si arribes a produir-se la independència, no em sentiria incomode , pero pensant en colectiu, se prou que l’altre 50% de catalans, no vol deixar de pertanyer a Espanya i aquest conflicte no es pot resoldre …negociant. Es poden negociar acords econòmics, autogovern, federalismes, el que sigui.., però per molt que s’entesti l’independentisme la renuncia a un sentiment legítim del 50% no es pot eliminar per imposició.
A partir d’aqui, el llaç groc, els pressos, no poden ser la justificació per validar l’independentisme. Separem les coses. En les lluites hi han persones que per les seves ideas acceptan entrar en presó, pero això no valida l’encertat de les seves ideas.
Catalunya , al 50% no pot anar cap a models de fractura com es pot donar entre els flamencs i valons, dos comunitats des de molts anys enfrontades…això es el que volem per Catalunya?? . Tenir illes (Manresa, Igualada, Reus, Vic ) on ja hi han de manera continuada enfrontaments entre comunitats.. si aquest es el model que es vol, no el vull. Això ja es va donar al Pais Basc (Mondragón, Ondarroa, altres), en que els pobles arrenconaven als no independentistes.
Tenim exemples prous de persones en presó que han orientat les lluites, precissament a aconseguir i evitar els enfrontament socials( Mandela, altres) , però curiosament els que estan en llibertat de vegades s’oposen als acords. La lluita des de la comoditat dels sofas, o les herriko tabernas aplaudint els presos, a mi no em serveix.
Salutacions