A L’ESPERA D’UN SO
És en el saló, quan el palmell d’un músic besa un piano,
de les fràgils tecles nues, reposen unes partitures,
en els cercles envellits d’una tassa de cafè impregnen un pentagrama,
i es delaten les hores on neix a l’alça la sonata: Clar de lluna.
De les essències d’unes roses suren dins d’un fi gerro d’orient
de les maragdes simètriques damunt d’un marbre parlen
d’una llum i d’uns ocells, gravats entre núvols d’uns vitralls.
Junt el saló il·luminat i a través d’un cortinatge teixit de lli,
les fines flors d’una balconada ruixades d’aigua d’una matinal rosada
silencien el camí que dóna a la Glorieta.
Allà, en la quietud d’unes cadires de jardí oxidades envolten una taula,
una ploma, uns papers i una tassa de cafè mig esquerdada.
Allà, les notes musicals s’avenen amb el pas d’un temps,
des dels finestrals ressonen com l’absència de l’Angèlica,
la dona, la bellesa i l’essència inspiradora com un mar escènic i etern.
D’ella, només s’endevina un vestit blau turquesa allunyat de les costes.
Romandrà com una crisàlide en un paisatge harmoniós i sublim?
Lliscaran les llàgrimes entre les tecles en cada pas d’una partitura?
Serà en el palmell on recorrerà la resina plorant d’uns troncs que insinuen un camí…
…Seran les copes d’aquells arbres decantats vers un desig,
quan el vent remourà el llarg cortinatge granat de pell de préssec…
En el saló vuitcentista, romandran els compassos perpetuats d’una breu tonalitat;
d’una música, una mirada i d’un amor que s’endinsa a l’hora vespertina.
Rere el cortinatge apareixerà la dona estimada,
a l’espera d’una sonata clarivident: Clar de lluna.