TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Això ara no toca.
¿ [dropcap]U[/dropcap]s heu fixat que els polítics no responen mai al que se’ls pregunta?
Deu ser cosa de primer de Ciències Polítiques:
Professorat: Avui és divendres 9 de juliol?
Alumnat: Si…
Professorat: NO! Malament! Suspens! Fora de classe! Canviïn de carrera, això no és per a vostès.
Primera lliçó: no responguin mai directament al que se’ls demani. I per això els explicaré la Teoria del Mareig de la Perdiu, prenguin apunts que entra per l’examen.
Deu anar així més o menys sinó no s’explica aquest comportament tan poc concís i concret. No és fer la cobra, és ser una cobra.
Si un polític menteix i se l’enxampa in fraganti hauria de dimitir al moment, però, si no ho fa, en qualsevol cas, pot perdre el càrrec, la confiança del partit, el respecte de la gent i per tant la seva carrera se’n pot anar en orris.
Davant d’aquesta deriva terrorífica el que fa la classe política és respondre ambigüitats i entrar en bucle i no treure aigua clara. És el que es coneix normalment com llençar pilotes fora.
El que passa és que és aquest cas les pilotes no van a fora sinó que van a dins de la nostra porteria, la dels ciutadans, i és el que es coneix com t’han fet un gol.
La classe política quan es comporta així fa fàstic. Oblida que els motius pels quals està on està haurien de ser, altruistament, els de millorar la qualitat de vida de la gent i no pas evangelitzar amb les seves idees. Oblida que el seu sou surt dels impostos d’aquesta mateixa gent i que els calés no cauen del cel.
La massa salarial dels càrrecs electes hauria de ser auditada per un organisme neutre, amb un sou base proper a l’SMI, aquest que no volen apujar per creure que ja és massa alt, i la resta condicionat a compliment d’objectius de programa i a no mentir. Cada mentida hauria de restar punts del carnet de polític. I sense punts, al carrer.
I per por que això es posi en marxa, per no haver de mentir, responen el primer que els passa pel cap amb evasives, obvietats i fins i tot frases tallants com aquella “Això ara no toca”, allunyant al màxim el tema en qüestió per distreure l’atenció i centrar-la en aspectes on sí que es puguin lluir.
Per créixer en política s’ha de ser esmunyedís com una anguila i evitar entrar en una disquisición que no conduce a parte alguna…
La classe política està devaluada i molts periodistes polítics riuen les gràcies dels seus amos. L’ètica ha deixat pas a l’estètica de la retòrica i es diu i s’escriu allò que toca a cada moment i el que no toca, no toca, diuen.
Però, classe política, com diu el cartell sindical que il·lustra aquest article Ara toca complir amb el promès i amb el pactat i si no toca, toquin el dos.
