J.A.AGUADO / TRIBUNA / CULTURA / TEATRE.
Àlex Ollé agita Claude Debussy
[dropcap]C[/dropcap]laude Debussy és un músic que va deixar per a la humanitat un ric repertori d’obres orquestrals i obres imprescindibles en la música clàssica com el seu preludi El somni d’un faune coreografiat per Rudolf Nureyev que és l’obra amb l’orquestració més bella de la història de la música. Debessy, però només va compondre una única òpera: Pelléas i Mélisande. El llibret ja estava escrit i estrenat, es tracta de l’obra de teatre del dramaturg belga Maurice Maeterlinck (1892). El resultat de posar música a una obra de teatre va ser una òpera de culte amb un plantejament no convencional de la melodia, l’harmonia i el ritme.
Aquests dies l’hem pogut veure al Gran Teatre del Liceu amb el mestre Josep Pons al capdavant de l’orquestra i la direcció escènica d’Àlex Ollé un dels directors de La Fura dels Baus acostumat a crear universos visuals moderns com ho va fer amb L’holandès errant , Història d’un soldat o Madame Butterfly. Molts directors d’escena revesteixen les obres clàssiques per oferir-nos un punt de vista creatiu amb grans escenografies, espectacles faraònics on la idea de l’òpera s’obre a les noves tecnologies i als nous públics.
Pelléas i Mélisande tracta sobre un triangle amorós entre dos germans (Pelléas i Golaud) que s’enamoren de la mateixa dona (Mélisande). L’obra posa en escena els conflictes de l’amor, la gelosia, la violència, la bogeria i la mort. L’amor platònic de dos éssers que es volen sota la mirada d’un tercer. La particularitat d’aquesta òpera està en el paper que tenen els fenòmens de la natura a la música del compositor. Un mar en calma que és ple de corrents i abismes on podem trobar des d’un anell fins a una corona de rei. Es tracta d’interpretar la realitat, de cercar la impressió de la realitat, no copiar-la sinó plasmar la impressió com van fer els pintors, posem com a exemple el quadre Festa de Renoir.
La roca sobre l’aigua dissenyada per Alfons Flores s’aixeca simbòlicament negre anunciadora de la mort i la tragèdia. Una escenografia giratòria que fa 12 metres d’amplada per 7 d’alçada i 5 de profunditat i que conté vuit habitacions.
Josep Pons dirigeix l’orquestra d’aquesta òpera en cinc actes, que manté la mateixa estructura que l’obra de teatre. L’òpera comença amb el príncep perdut al bosc. El baríton Simon Keenlyside dóna vida a un Golaud violent. Ell és a prop de l’aigua i troba la jove Julie Fuchs plorant que és una Mélisande sensual. El tenor Stanislas de Barbeyrac és un Pelléas sentimental que plora perquè un amic és a les portes de la mort. L’avi l’espera perquè el pare també està malalt. Al mig del jardí fosc es troben Mélisandre amb Pelléas, a partir d’aquí comença un amor prohibit entre ella i el germà del marit. L’adulteri i la mort es revesteixen de la bellesa de la música. Franz-Josef Selig dóna vida al vell avi rei Arkel que és cec i és qui veu més bé la realitat.
Una obra plena de símbols, com els tres captaires, els cabells llargs de la protagonista. Els coloms que apareixen com a símbol de la puresa. L’espasa de la mort. La pilota d’or enganxada a les pedres. Les ovelles que ploren. Aigües estancades plenes de podridura i mort.
A l’obra apareix el personatge del nen, Le Petit Yniold, intèrpret per la cantant Ruth González. A l’estrena del 1902 no van trobar un nen cantor i van suprimir l’escena.
L’òpera cobra vigència avui a la mirada dels joves torturats pel seu món interior. Fugir de la fatalitat de l´amor.
Un marit violent que maltracta la seva dona embarassada davant del vell Arkel. Aquest diu una frase que avui podríem aplicar a la nostra realitat: “Si jo fos Déu tindria pietat del cor dels homes”. La quarta escena de l’acte quart és el clímax de l’òpera on Pelléas diu a Mélisandre: “T’estimo” i ella respon que ella també l’estima des del primer moment que el va veure.
Els amants de l’òpera no trobaran aguts, ni àrees, ni melodies que t’emportes al cap, és una recuperació de la declamació parlada on l’important són els ambients. El director d’escena el que fa és portar actualment la peça escrita a principis del segle passat. D’alguna manera Àlex Ollé s’està reinventant constantment des de la innovació, des de l’impacte de les imatges que susciten les emocions viscerals i els mitjans que no es tenen a les produccions teatrals.
J. A. Aguado.
