EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Alfonsina Storni. El feminisme
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
Molts dels grans autors de la història no van ser entesos o aclamats per la societat de la seva època en tenir una visió avançada al seu moment. Uns altres, simplement, es van atrevir a contravenir el marcat per a reclamar el que ara ens sembla evident. Totes dues característiques, visionària i valenta defineixen la figura d’Alfonsina Storni, una de les grans poetes llatinoamericanes de principis del s. XX.
Independent, creativa, activa i pionera en els cercles literaris argentins, sempre es va atrevir a emprendre i dur a terme els seus objectius. Sense dubtes, sense vacil·lacions. Això la fa una dona poeta molt semblant als referents que trobem ara en la poesia que ens van reconèixer la força creativa i expressiva de la perspectiva femenina i ens fa pensar en tot el que hem perdut de moltes autores oblidades o censurades. La visió i les idees són d’homes i dones per un igual.
La seva poesia reflexa des dels seus primers treballs, aquestes idees crítiques a una societat tancada, opressora, asfixiada en les aparences i els convencionalismes. El seu missatge és directe, potent, descarat fins i tot en una societat on les dones eren, com a màxim, figures subordinades a l’home.
Home petitó, home petitó,
Solta al teu canari que vol volar…
Jo sóc el canari, home petitó, deixa’m saltar.
Vaig estar en la teva gàbia, home petitó,
home petitó que gàbia em dónes.
Dic petitó perquè no m’entens, ni m’entendràs.
Tampoc t’entenc,
però mentrestant obre’m la gàbia que vull escapar;
home petitó, et vaig estimar mitja hora, no em demanis més.
Ella s’atreveix a dir-se “lloba” entre ovelles, “esgarriada” davant la pressió de les normes socials. Va ser una dona segura, moderna, feminista. Feminista en un moment en el qual encara el terme estava en desenvolupament. S’entenia com una igual davant els seus companys escriptors, lliure de triar, d’obrar i jutjar el que li envoltava. Capaç de guanyar-se la vida amb les seves mans i el seu talent. Com declara en els seus versos “el manteniment me’l guanyo i és meu, allà on sigui, que jo tinc una mà que sap treballar i un cervell que és sa”.
Gairebé és possible imaginar-la com una poeta actual, els seus poemes semblen escrits fa poques dècades, quan ja fa un segle que van ser publicats. La literatura es mostra així atemporal quan el missatge és l’adequat. Alfonsina va estimar, va triomfar professionalment i va decidir fins a les seves últimes conseqüències, potser una de les bases que sostenia la seva forma d’actuar: el lliure albir.
El seu entorn, no sempre la va saber acompanyar: massa rígid. Per això sempre va tenir molts detractors i, en molts moments, la ciutat i la rutina li resultaven amenaçadors i li causaven pesar. El seu feminisme, encara que crític i incisiu, no es basa en l’insult ni en l’odi, sinó en la col·laboració, el convenciment de les habilitats i els drets d’igualtat entre tots dos sexes.
Tu em vols alba,
Em vols d’escuma,
Em vols de nacre.
Que sigui lliri blanc
Sobre totes, casta.
De perfum tènue.
Corol·la tancada
Ni un raig de lluna
Filtrat n’hi hagi.
Ni una margarida
Es digui la meva germana.
Tu em vols nivea,
Tu em vols blanca,
Tu em vols alba.
Storni sempre va estar en constant reflexió i evolució. Avançada en les seves idees va ser una lluitadora incasable, sempre amb diversos projectes iniciats, disposada a sorprendre’s fins i tot a si mateixa.
Avui ens continuen arribant els seus poemes amb la mateixa frescor, amb la mateixa força que quan van ser escrits. Malgrat que els canvis i de les consideracions socials actuals seguim ancorats a una cultura patriarcal, amb aquesta doble moral i interpretació del mateix acte depenent de qui el realitza. Continuem necessitant treballar en la igualtat i la llibertat de la dona per a ser ella mateixa i no per una representació del que s’espera d’ella. Les noves poetes i els nous poetes (perquè el feminisme és de tots sense entendre de gènere) continuen desenvolupant aquesta crítica en els seus versos. Perquè la poesia ha de continuar sent com Alfonsina Storni, agosarada i sincera, provocadora i innovadora.
En l’actualitat continuem necessitant recordar que la llibertat no és sempre fer el que volem sense pensar en els altres, sense reflexionar sobre les conseqüències. La llibertat és poder fer una elecció conscient i voluntària, una elecció coherent amb els valors i el pensament, amb el respecte als altres i amb el benefici de tots sense fer els altres més petits per ser nosaltres més grans. La poesia ens dóna aquella llibertat, una eina per fer reflexionar i fer lliure el pensament.
Cristina González.
