CULTURA / TEATRE. El realisme màgic de Gabriel García Márquez (1927-2014) aterra al Teatre Poliorama de Barcelona de la mà de Carlos Saura com a director i responsable de l’escenografia de la versió teatral de la novel·la El coronel no tiene quién le escriba (1961). El premi Nobel va dir que va haver d’escriure Cien años de soledad (1967) perquè la gent s’interessés per la història del coronel, que amaga la pròpia història del seu avi matern, Nicolás Ricardo Márquez Mejía.
El primer que percep l’espectador és el gall de baralla tancat en un televisor, el gall és el símbol de l’esperança del coronel, de la resistència de la vila i el nexe amb el fill mort. Uns pares orfes del seu propi fill per culpa de la pràctica de les baralles de galls. La presència del gall és constant en escena, els actors interactuen amb la imatge com si fos un personatge més.
El protagonista interpretat per Imanol Arias basa el seu dia a dia en l’esperança que com si fos el Quixot de la Manxa sosté la seva dignitat enfront de la seva dona, els seus amics, el poble i l’univers si cal. D’això va aquesta obra, de la dignitat i el sentit ètic de la justícia i la llibertat enfront de la tirania, la censura i la dictadura política.
El coronel, que pertany als vençuts, espera durant 15 anys la seva pensió que no arriba, cada divendres va a correus amb l’esperança de cobrar els diners que li pertanyen, però que l’estat opressor de les llibertats li nega. Malgrat un present obscur, sense diners i sense un tros de pa que per menjar el vell coronel sap afrontar l’adversitat amb enteresa, malenconia, humor i molta tendresa cap a la seva dona interpretada per Cristina d’Inza que es fica a l’espectador a la butxaca des del primer moment. Inza és una dona asmàtica, que pateix la fam com el Lazarillo de Tormes, té el cor ferit per la pèrdua del seu únic fill i que l’únic amb consol que li queda en aquesta vida és el sentit de l’humor, la imaginació i la tendresa del seu marit, el vell coronel que havia lluitat a les ordres del coronel Aureliano Buendía. L’emotivitat amb què s’enfronta al personatge fa que l’espectador empatitzi amb ella des del primer moment. Fran Calvo interpreta el metge amic ideològic del coronel i una mena d’àngel de la guarda de la parella, però que és incapaç de resoldre la seva pròpia vida entre l’alcoholisme i la impossibilitat d´actuar en temes del cor. Jorge Basanta es desdobla en dos personatges Sabas i l’advocat, un personatge còmic incapaç de guanyar cap assumpte als tribunals, Marta Molina es desdobla en la dona de Sabas, la dependenta de correus i la cantinera.
Aquesta versió teatral creix a mesura que l’obra va progressant a poc a poc fins a arribar al minut 90 on l’espectador amb mascareta en boca s’aixeca del seu seient i aplaudeix a uns actors que han sabut transmetre les metàfores del realisme màgic de Gabo, amb la delicadesa i la tendresa pròpia de qui sap treballar amb un material tan sensible com la condició humana. Pot ser que no tinguem béns materials, però sempre ens quedarà l’esperit i l’esperança.
J. A. Aguado.
