Slider
Inici » a-ultimesnoticies » Amics de la Música. Programa Donant la nota a Ràdio Sant Quirze. El saxòfon en el jazz
Slider

Amics de la Música. Programa Donant la nota a Ràdio Sant Quirze. El saxòfon en el jazz

CULTURA / MÚSICA.

Bona tarda, amigues i amics de la música, avui continuem amb els nous programes de Donant la Nota de la temporada tardor-hivern 2020 i de la secció dedicada a l’estil musical del JAZZ,  amb aquest segon programa que hem dedicat al SAXOFON, l’instrument en què molta gent associa a la música de jazz.

El programa d’avui,  també és un treball col·lectiu dels Amics de la Música, amb idea i redacció de José Ourille, i correcció gramatical i locució de Rafael Güell, amb la inestimable ajuda del tècnic de Ràdio Sant Quirze, Carlos Serqueda, que ha fet el treball de gravació, muntatge i posada en antena, tant a la ràdio com a Internet. 

Us recordem que en el primer programa dedicat al saxofon en el jazz, us vàrem parlar de cinc dels millors saxofonistes de tots els temps, concretament de Coleman Hawkins,  Ben Webster,  Lester Young,  Charlie Parker i Stan Getz. Avui, us parlarem d’uns altres cinc dels grans saxofonistes del jazz modern: Paul Desmond,  Dexter Gordon, John Coltrane,  Sonny Rollins i, finalment, acabarem amb Ornette Coleman.

En aquest instrument, el saxo, els músics de jazz han assolit la excel·lència, per això voldríem demanar disculpes si no heu trobat el vostre saxofonista de preferència. Si voleu que parlem d’ell, ens podeu dir el seu nom i amb molt de gust farem un altre programa amb els vostres saxofonistes preferits. GRÀCIES!

 Començarem per una breu biografia del primer saxofonista d’avui, Paul Desmond, saxo alt i també compositor, que va néixer a Califòrnia el 1924 i va morir, a Nova York el 1977 a cinquanta-tres anys. Donant la Nota, us diem que va morir relativament jove a causa, no del seu hàbit per la beguda (sobre tot whisky escocès Deward)  sinó per un càncer de pulmó, degut ara sí, al seu hàbit de fumar, sobretot cigarretes Pall Mall, entre altres addiccions, diguem-ne que no menors. Amb un gran sentit de l’humor, quan li van diagnosticar el càncer de pulmó deia que de moment el seu fetge tenia una bona salut.  

El pare de  Paul Desmond, que era organista i pianista d’acompanyament de pel·lícules mudes, va ser el seu primer professor, però Paul va preferir estudiar el clarinet a l’escola politècnica i després a l’institut de San Francisco. El 1950 a vint-i-sis anys, es decidí pel saxo alt i el 1951 s’uní al grup del pianista Dave Brubeck amb una col·laboració i una amistat que duraria tota la vida, tot i que a partir de l’any 1967 aquesta col·laboració va ser més episòdica que freqüent. El 1959, a trenta-cinc anys, la gravació de la  composició de Desmond “Take Five”, és a dir, “Agafa cinc” amb Brubeck, el va consagrar en l’àmbit internacional i també va tenir un gran èxit popular i de vendes a tot el món. Com curiositat, aquest títol ens diu que el tema està escrit en un compàs de 5/4 (amalgama que alterna contínuament un compàs de 3/4 i un de 2/4) el qual no és gens habitual, tot i que segur que us farà moure els peus.

Escoltem ara aquest famós tema:

(Duració 5:14)

Segur que heu gaudit amb aquesta peça que normalment ja agrada a la primera audició. També, Donant la Nota, altra vegada, us diem que Paul Desmond va especificar en el seu testament que tots els ingressos de “Take Five” foren per a la Creu Roja nord-americana. Actualment i consultant Internet,  hem vist en una nota que aquests ingressos han estat uns 100.000 dollars anuals. No està gens malament, oi?

El gran èxit de Take Five, va fer que Desmond gravés més d’una quinzena de discos com a líder (a part dels seus discos amb Dave Brubeck) i també va fer una sèrie de gires per Europa. Tot i la seva malaltia, del 1972 al 1975 va fer una gira pràcticament mundial, Japó, Austràlia, Europa i en festivals de jazz nord-americans com el de Newport i el de Monterrey.

Poca cosa més a afegir per la nostra part, solament que era d’origen racial blanc, era molt miop i duia unes grans ulleres de pasta, com s’ha pogut veure en el vídeo. A més i més, tenia un gran sentit de l’humor, per riure’s tant d’ell com de la resta de músics. Us recomanem els seus “aforismes” que podeu trobar, per exemple, en la Wikipedia en castellà.

Parlarem ara, del segon saxofonista d’avui, Dexter Gordon, que va néixer el 1923 a Los Angeles, Califòrnia, i va morir el 1990 a Filadèlfia, a seixanta-set anys.

Entre els pacients o clients del pare de Dexter Gordon, que era metge, tenim a dos grans noms del jazz: Duke Ellington, del qual ja hem parlat en anteriors programes i Lionel Hampton, vibrafonista i també pianista de jazz. 

El jove Gordon va aprendre teoria musical i clarinet, abans de decidir-se pel saxo alt a quinze anys, i dos anys més tard, definitivament pel saxo tenor. Va començar a tocar amb Lionel Hampton durant tres anys, després va entrar a l’orquestra de Louis Amstrong i més tard a la de Billy Eckstine.

També va tocar amb els grans jazzistes Charlie Parker i Miles Davis, per finalment crear el seu primer quartet de jazz amb el qual va tocar a Los Angeles i Nova York.

El 1962 es va instal·lar gairebé definitivament a Europa, en concret a Dinamarca, on va gravar amb la majoria de músics que estaven de pas, entre ells el nostre estimat Tete Montoliu.

El 1986 va ser el protagonista principal de la famosa pel·lícula de jazz dirigida per Bertrand Tavernier, titulada Round Midnight, en versió en castellà Alrededor de la medianoche. Si no l’heu vista, us la recomanem sense cap gènere de dubte, veureu l’ambient dels clubs de jazz i escoltareu una de les millors bandes sonores sobre aquest estil musical.

Ara podreu escoltar al gran Dexter Gordon, en el tema musical d’aquest film As time goes bye que podem traduïr com Tal com venen les coses. I qualifiquem Gordon de “gran“ per dos motius, primer Donant la Nota, perquè era un home d’uns dos metres d’alçada i una forta constitució i segon motiu, perquè a més i més era un gran instrumentista. També hem de dir que va fer una magnífica interpretació com a actor en l’esmentada pel·lícula, tot i que no va guanyar un Òscar!

(Duració 5:48)

El nostre tercer saxofonista d’avui és en John Coltrane, probablement un dels saxos tenor més reconeguts del jazz, juntament amb Charlie Parker, del que hem parlat en el programa anterior. Respecte a John Coltrane, ja havíem parlat d’ell, sobretot en un dels primers programes de jazz dedicat per complert a la seva obra més emblemàtica, el disc “A Love Supreme” de l’any 1964. Si voleu escoltar el programa, el teniu a Internet en el web radiosantquirze.cat de data 28/11/2019.

John Coltrane va néixer el 1926 a Carolina del Nord i va morir a Nova York el 1966, és a dir, tan sols a quaranta anys, a causa d’un càncer de fetge, després de fer tota una evolució i una revolució en la música de jazz.

El 1955, el gran trompetista i compositor de jazz Miles Davis el fitxà amb les seves formacions històriques i amb les quals gravà sobre tot el mític disc “Kind of Blue”. Amb aquest disc vàrem començar nosaltres la nova secció de jazz a Donant la Nota i ho teniu a la vostra disposició en el web de radiosantquirze.cat de data 24/10/2019.

Us recordem que aquest disc ha estat el disc més venut de tota la història del jazz i diuen els entesos que és una de les millors maneres d’anar entrant a la música de jazz. Per aquesta raó us van oferir aquest primer  programa dedicat al jazz.

Buscant una peça del YouTube per il·lustrar el programa d’avui,  hem trobat que John Coltrane també havia tocat amb un altre gran saxofonista tenor,  Stan Getz, del qual també vàrem parlar en la primera part d’aquests programes dedicats al saxo.

Aquí teniu aquesta, per nosaltres, fantàstica troballa musical, en la qual aquests dos saxofonistes reinterpreten tot un tema estàndard de jazz: Autumn in New York (Tardor a Nova York)

(Duració 6:17)

Vàrem acabar el primer programa dedicat al saxofon dient-vos que Stan Getz va ser gairebé l’únic músic de jazz que va guanyar diners amb la seva música de fusió entre el jazz i la bossa nova, i que en l’actualitat estava sent redescobert també com un gran saxofonista de tots els estils de jazz, tant de l’estil clàssic com del revolucionari bebop.  Avui hem gaudit d’un magnífic exemple de jazz clàssic.

Passem ara a presentar-vos, el quart saxofonista del programa d’avui. Es tracta de Sonny Rollins, que va néixer el 1930 a Nova York i segons sembla que aquest 2020, quan ja té noranta anys, ni la pandèmia del coronavirus, no ha pogut amb ell i viu a la mítica ciutat de Woodstock, molt a prop de Nova York, lloc on suposo que tots recordareu que va ser allà mateix on es va fer el mític concert de Woodstock. Salut i música, Sonny!

De totes maneres, us direm que va haver de deixar de tocar el saxofon el 2012, a causa d’una fibrosi pulmonar, però encara continua sent entrevistat per com veu el jazz actual, recordant que ell va actuar amb gairebé tots els més grans músics de jazz, des de Miles Davis, John Coltrane o Don Cherry, i Donant la Nota us diem que inclús els Rolling Stones li van pregar que toqués amb ells alguns temes.  Deu n’hi do!

Sense més dilació escoltem un dels temes que van fer famós Sonny Rollins i d’on li ve el nom de “Colós del Jazz”. El disc és del 1956 i es diu “Saxophone Collosus” i toca amb un quartet en el qual tenim a Tommy Flanagan al piano, Max Roach a la bateria (excel·lent solo a la meitat del tema) i a Doug Watkins al baix. El tema es titula St. Thomas.

(Duració 6:48)

Sobretot després d’aquesta gravació, Sonny Rollins començà a ser conegut pel seu vigor tocant el saxo tenor, portant sempre al límit la sonoritat densa i voluminosa, a la vegada, de Coleman Hawkins, la improvisació de Charlie Parker, intentant trobar el seu propi estil personal després de tocar i gravar amb John Coltrane el mític disc “Tenor Madness”.  

Per acabar aquest segon programa dedicat als saxofonistes de jazz, no ho hem tingut gens fàcil, però finalment ens hem decidit per parlar del controvertit Ornette Coleman (saxo alt) i dedicar-li una mica més d’espai que als altres quatre saxofonistes d’avui.

La Wikipedia ens diu que va néixer el 1930 a Nova York  i va morir també a Nova York el 2015, a la més que respectable edat de vuitanta-cinc anys. En el seu resum ens diuen: fou un saxofonista, trompetista, violinista i compositor estatunidenc de jazz.

Un petit afegit nostre,  per recordar que Ornette Coleman,  com la majoria de saxofonistes dels quals hem parlat, és d’origen afroamericà, és a dir negre, amb tot el respecte per a tots els colors de pell, que sempre hem defensat.

Coleman fou una figura fundacional de l’avantguarda jazzística amb un quartet en el qual estava Don Cherry i les seves innovacions en l’àmbit del “free jazz” que van ser tant revolucionàries com controvertides.

Intentarem trobar ara un tema del YouTube que no sigui molt difícil per l’audiència del nostre programa, que intentem que sigui de divulgació i entreteniment musical, en aquest cas de jazz.  A veure què us sembla aquest tema titulat “Ramblin” del disc titulat “Change of the Century”, és a dir, Canviant de segle:

(Duració 6:37)

No està malament aquest  tema “Ramblin” amb Charlie Haden al baix, Billy Higgins a la bateria, ambdós amb magnífics solos,  i Don Cherry a la trompeta, això sí, una trompeta una mica especial.  Donant la Nota us comentem que si Ornette Coleman a vegades tocava un saxo alt de plàstic, en Don Cherry, per no ser menys original, també alguna vegada, tocava amb la petita trompeta que sempre duia a la butxaca!

Veiem el resum biogràfic d’Ornette Coleman: Va començar a tocar el saxo alt a catorze anys, inspirant-se en Charlie Parker, i després, el saxo  tenor a setze anys. Les seves primeres interpretacions, tocant en bandes texanes de rhythm and blues, no van agradar als músics ni al públic perquè Coleman era massa original i feia sons i ritmes que no s’adaptaven a l’estil preconcebut d’aquest tipus de música i que la gent esperava escoltar.  Per això Coleman va haver de guanyar-se la vida fent tota mena de treballs menys tocant, fins que gairebé per casualitat va ser contractat per John Lewis, del Modern Jazz Quartet, i va poder tocar el 1959, ja a vint-i-nou anys, al club “Five Spot” de Nova York, durant una llarga temporada i amb una formació d’amics i músics, entre ells Don Cherry i Charlie Haden, que estaven en la mateixa ona artística.

Aquestes “jam sessions” de jazz gravades per Atlantic records, i sobretot una gravació d’una “jam” de 40 minuts titulada “Free Jazz”  va fer que tot el món del jazz novaiorquès s’assabentés que una nova manera radical de fer jazz estava neixen. Des d’aquell mateix moment, Ornette Coleman va ser qualificat, per uns, com un geni i per altres com un bluf.

El 1962, Coleman no es va sentir prou  valorat, ni pel públic ni per la seva discogràfica, i es va retirar de manera sobtada, aprofitant per aprendre a tocar la trompeta i el violí, tot d’una manera autodidàctica i original, per exemple, tocava el violí com si fos una bateria.

Va reaparèixer deu anys després en una diguem-ne segona etapa de la seva carrera, creant un doble quartet de nom Prime Time (res a veure amb el seu significat de màxima audiència, sinó tot el contrari, amb el seu sentit de l’humor tan especial). Prime Time Band estava compost per dues guitarres, dos baixos elèctrics, dos bateries i els seus saxos alts, un d’ells era de plàstic,  i, tècnicament, van crear el que avui en dia es coneix per “free funk”, no ja free jazz, sinó alguna cosa que en teoria era més “comercial entre cometes” i, evidentment,  més rítmic. Si teniu curiositat, escolteu-lo uns breus minuts, no crec que aguantareu molts més. De totes maneres, Donant la Nota, us hem de confessar que nosaltres tampoc escoltem aquest tipus de música a casa, el free jazz, el free funk, i en general tota la música “free”, que creiem que s’ha de veure i escoltar en rigorós directe, sense cap mena de prejudicis i deixant-se portar pels seus sons i ritmes hipnòtics i estratosfèrics, molt més enllà de la música “normal”, entre cometes.

Després d’altres deu anys de silenci discogràfic, l’any 2005, ja a setanta-cinc anys, va gravar “Sound Grammar” amb dos baixos tocats de manera diferent i ell al saxo alt, un disc molt i molt especial, gairebé minimalista, molt allunyat del free jazz del principi. Finalment, va ser reconegut com un gran i original músic i per aquest disc li van donar el Premi Pulitzer de música. Recordem que Ornette Coleman va tocar música “free” fins a gairebé l’any 2015, ja a vuitanta-cinc anys, en què va morir a Nova York d’una parada cardíaca.

Ho deixem aquí i us comuniquem que el proper programa dedicat al jazz estarà a càrrec d’un nou soci dels Amics de la Música, en Joan Pérez Pastor, a qui donem la benvinguda a l’Associació i al programa Donant la Nota. Estem segurs que els seus programes de jazz no us deixaran indiferents  i ho podreu comprovar escoltant el seu primer programa titulat … ?

També us fem saber que ens agradaria tenir nous col·laboradors, sobretot per a música clàssica, però també de qualsevol estil de música de tot el món. Si us animeu a fer un programa musical nou, podeu dir-nos-ho mitjançant el correu: amics.musicasqv@gmail.com

2020-10-27

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator