Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADAAmics de la Música: programa Donant la nota a Ràdio Sant Quirze....

Amics de la Música: programa Donant la nota a Ràdio Sant Quirze. El silenci en la música

CULTURA / MÚSICA.

El silenci en la música

Hola, molt bona tarda a tothom, us parla des de Donant la nota, dels Amics de la Música de Sant Quirze del Vallès, en Joan Pastor, col·laborador d’aquest programa en l’estil musical de Jazz.

Diuen els acadèmics que el silenci en la música és una nota que no s’executa i, per tant, és també l’absència de so. Però en Miles Davis va comentar que el silenci, dins de la música podria ser també, l’equivalent a l’efecte d’un crit. Per tant, durant la llarga història de la música hem anat veient que el silenci té un punt de màgia, de misteri i, alhora, de ritme.

En aquest espai d’avui, buscarem silencis dins dels aspectes més creatius i propers, fugint d’especulacions i, sobretot, de sofisticacions. Per això ens acostarem també al món del blues, una música directa i propera on els silencis tenen molta força.

Comencem ja amb una de les grans dames del gènere, Big Mama Thornton, una cantant amb una força sobrenatural, alhora gran compositora, que va destacar com a percussionista tocant la bateria i, de manera molt particular, tocava també l’harmònica. Ens va deixar l’any 1984 a Los Angeles on tenia la seva residencia. Però la seva música sempre ha estat present, sobretot, en el món del Blues.

El primer tema escollit d’avui és una composició del baixista Willie Dixon, que sota el nom de Little Red Rooster, va ser un dels temes que va arribar amb força dins de la corrent anomenada “Chicago Blues”. Però el que, de veritat el va fer créixer, reconegut fins i tot pel mateix compositor, va ser aquesta versió de la Big Mama Thornton, on ella mateixa es va encarregar dels arrenjaments. És una gravació feta a Londres l’any 1965, durant una gira que la Big Mama va fer amb Buddy Guy, a la guitarra i Eddie Boyd, al piano i a l’orgue. Una versió on la cantant està tan inspirada que es permet alguna gamberrada amb clau d’un sentit de l’humor molt especial.

Com va dir en Willie Dixon, aquesta versió està construïda per un ritme de silencis en progressió. Escoltem doncs a Big Mama Thornton i el seu Little Red Rooster:

(4.28 min.)

Impressionant oi? Aquí la Big Mama Thornton estava en la seva plenitud, i el seu talent desbordava creativitat per a tot arreu.

Big Mama sempre ha estat reivindicada per altres músics, Janis Joplin n’era un exemple, però també per generacions més actuals. La nostra pròxima convidada, Dani Wilde, graduada a l’institut de Brighton de Músic Moderna, es va instal·lar a Londres on porta una carrera molt activa dins dels gèneres de Blues i Jazz; ella és una prova de l’interès que encara projecta a les noves generacions.

Gran admiradora de la Big Mama Thornton, Dani Wilde té una versió magnífica d’una de les composicions més emblemàtiques de la genial cantant. Es tracta d’Hound Dog, un dels èxits de la gran dama del Blues que, a mitjans de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, va ser un dels primers èxits del rei Elvis Presley.

La versió que escoltarem, és d’una gravació del 2017 i, des del meu punt de vista, destaca per a la seva musicalitat. Dani Wilde, a part de la veu, està genial a la guitarra i tot el tema respira un aire d’inspiració. El crític de música de la prestigiosa “Allmusic” va comentar, que la gravació “estava plena de silencis creatius”.

Donem la veu a Dani Wilde i la seva versió d’Hound Dog: 

(3.50 min.)

El nostre proper convidat és un bateria, encara en actiu, que ha tocat amb els noms més importants del Jazz, del Blues i del Rock, com Frank Zappa, John Mayall, Lou Reed, David Bowie, UFO, Whitsnake o Sonny Rollins. Com a percussionista és un músic molt tècnic i com a  compositor, va fer un gran treball amb la seva banda Aynsley Dunbar Retaliaton. A finals dels anys seixanta, varen crear un ventall de temes molt populars. El tema escollit té un aire gòspel amb tocs de blues. Sota el nom de Watch ‘N’ Chain va tenir molt bona acollida a l’època. Aquí el silenci entra en una dimensió totalment tradicional.

Donem pas a l’Aynsley Dunbar i la seva composició Watch ‘N’ Chain:

(2.37 min.)

No podia faltar en un espai on el silenci és el protagonista, el gran Miles Davis. Però no seleccionarem alguna de les seves obres més emblemàtiques, com  el seu treball Kind of Blue, on els silencis estan carregats de tensió; preferim acostar-nos a un Davis diferent, amb un Groove més proper al Soul.

Presentem doncs, la versió d’Human Nature, un tema de Michael Jackson, en la seva millor època, una cançó inclosa en el seu exitós àlbum Trhiller. Miles Davis, en aquell temps, seguia molt de prop el soul d’en Prince i d’en Michael Jackson. Aquesta versió, de l’any 1985, té un Groove que es mou entre el Jazz i el Soul, això va permetre que el tema es convertís en tot un referent. El mateix Davis, va explicar en les seves memòries: “per primera vegada a la meva història musical, volia que els meus silencis tinguessin color”.

Escoltem a Miles Davis i la seva versió d’Human Nature:

(4.30 min.)

La nostra pròxima convidada és una dona reivindicada amb ple segle XXI, pianista, compositora, organista i una de les pioneres, juntament amb la Dorothy Ashby, de tocar l’arpa en el món del jazz. L’Alice Coltrane va ser coneguda en un principi per ser la dona d’en John Coltrane, però ben aviat, dins ja del quartet del gran saxofonista, es va veure que l’ Alice tenia un gran talent. Poc després de la mort d’en Coltrane, l’Alice va tenir una carrera en solitari que va marcar clarament per on podia anar el jazz més espiritual del segle XXI, es va avançar a molts dels músics de l’època amb els seus “shades of sound” iniciats amb l’impressionant John Coltrane.

L’Alice sempre ha tocat amb músics de molt prestigi fins que ens va deixar, durant un fred hivern de 2007. En aquesta gravació realitzada l’any 1970, al prestigiós segell Impulse, està acompanyada per en Pharoah Sanders i Joe Henderson als saxos, Ron Carter al baix I Ben Riley a la bateria. És un tema amb molta màgia i aquí els silencis són pur art.

Escoltem Alice Coltrane, en el tema Turiya and Ramakrsihna:

(8.21 min.)

L’any 1967, un desconegut Peter Green tenia la missió impossible de substituir a l’increïble Eric Clapton a la banda de John Mayall, després que el famós guitarrista marxés amb en Jack Bruce i Ginger Baker per a fundar el primer supergrup de la història del rock amb el nom de Cream.

Totes les mirades i una forta pressió estaven posades en el nou vingut Peter Green; i el treball de prova era un long play amb el nom de A Hard Road. El resultat no podia ser millor, va deixar a tot el món amb la boca ben oberta. Un guitarrista finíssim entrava en el món de la música per la porta gran. Un John Mayall entusiasmat, va deixar que en Peter Green interpretés una composició seva, un tema que no va deixar indiferent a ningú i que, anys més tard, un joveníssim Carlos Santana va confessar que aquell era justament el so que buscava per a la seva banda.

En Peter Green sempre ha estat un mestre amb els seus silencis elegants. Escoltem-lo en la seva original composició “The Super-natural”:

(2.56 min.)

Com podeu comprovar, les seves textures i la seva manera de tocar la guitarra elèctrica són magistrals, el mateix BB King va dir que Peter Green era l’únic blanc que el feia suar.

Bé, arribem al final del programa i m’agradaria deixar l’espai d’avui amb una dona que va omplir, tota sola, un lloc enorme dins el món de la música. Em refereixo a la inqualificable Nina Simone, una dona que ha tocat jazz, soul o blues amb una força i una qualitat a l’alçada de molt poques personalitats. Fa més de quinze anys que ens va deixar, però la seva música i el seu missatge no paren d’estar de moda, en reeditar-se, una vegada i una altra, la seva música amb nous i impecables vinils.

El tema escollit surt del seu disc “Sings the Blues”, gravat també el 1967, carregat de molt bona música, d’una reivindicació de les arrels africanes i també amb una forta càrrega contra alguns polítics massa preocupats en si mateixos i girant l’esquena a la gent. Tot i el que ens deia en Dylan, en alguns aspectes, els temps no han canviat tant…

El tema que segueix, “Do you Move” és el que obra el disc i, en la gravació als estudis de la potent RCA, realitzada com si fos una actuació en directe, podem anar sentint els crits d’intensitat i emoció que van deixant anar els diferents músics, alhora que la gran Nina marca el ritme amb el piano, la veu, i els seus silencis plens de tensió.

Nina Simone, Do I move You:

(2.48 min.)

Res més per avui, volem donar les gràcies al tècnic de Ràdio Sant Quirze, Carlos Serqueda, que ha fet el treball de muntar el programa i posar-lo en antena i a Internet. Agraïm la vostra atenció i ens acomiadem fins el dijous 14 de gener amb el cinquè i últim programa dedicat a Beethoven.

BONA MÚSICA, MOLT BONES FESTES I DESITGEM A TOTHOM UN MILLOR ANY 2021.

DONANT LA NOTA: Emissió a RÀDIO SANT QUIRZE, 90.9 FM, els dijous de 6 a 7 de la tarda en primera emissió. Repeticions els dissabtes i dilluns, a les 19 hores.  Ràdio a la carta, les 24 hores en el web: www.radiosantquirze.cat

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies