CULTURA / MÚSICA. Al programa Donant la nota, dels Amics de la Música de Sant Quirze del Vallès, s’incorpora Joan Pastor, nou col·laborador d’aquest programa en l’estil musical de Jazz.
La idea de La tercera orella, el subtítol d’aquest programa, sorgeix de la necessitat de recollir, amb un sol nom, un munt de tendències i estils musicals que conflueixen en el món del Jazz. A la vegada, també vol ser una invitació a visitar l’exposició del gran fotògraf anglès Bill Brand, que aquests dies té lloc al KBr Barcelona Photo Center, a l’Avinguda Litoral, 30 (Fundació Mapfre) on segur que, si finalment us animeu a anar-hi, trobareu una imatge d’una orella que podria il·lustrar perfectament aquest programa. Disculpeu la distracció visual però crec que la fotografia sempre ha estat un mirall pel món del Jazz. Aquest passeig per diferents tendències, influències, i en definitiva, maneres d’entendre la música dins del que anomenem Jazz, té tan sols un objectiu: el plaer d’escoltar i el desig de descobrir. No hi ha, per tant, un ordre cronològic; ens mourem pels temes i gèneres amb total llibertat.
Vull començar aquest programa amb una dona que va deixar una empremta molt important en l’àmbit del Jazz. Nascuda a Detroit l’any 1932, Dorothy Ashby va tenir una llarga carrera musical fins al 1986, l’any de la seva mort. Ella va ser la responsable d’introduir l’arpa en el món del Jazz, demostrant que aquest instrument podia ser utilitzat amb naturalitat i qualitat dins del bebop o, fins i tot, amb estils més lliures. Però el que més destaca de la música de Dorothy Ashby, és la seva facilitat en la composició, on sempre ha volgut deixar ben clares les seves arrels africanes. La primera il·lustració musical seleccionada d’avui respon a un treball realitzat l’any 1968 amb la col·laboració del segell Cadet, una divisió de la famosa companyia Chess Records. La composició porta el nom d’Afro-Harping. El seu ritme beat la va fer molt popular a l’època, i és potser, un dels primers èxits de l’artista de l’arpa, nom amb el qual presentaven a Dorothy en la majoria dels seus concerts.
Escoltem a Dorothy Ashby i el seu “Afro-Harping”
(Duració: 3,01 min.)
Poc després d’aquest treball, Dorothy Ahsby va introduir, també al món del Jazz, el Koto, un instrument japonès de corda, fet de fusta, que pertany a la família de la Cítara.
A continuació posem l’orella en un dels grans músics del Jazz europeu, una personalitat molt inclassificable i, alhora, amb una trajectòria musical absolutament renovadora. Des de fa uns anys viu a Eivissa i segueix tenint una agenda, tant en concerts, com en enregistraments, espectacular. L’incombustible Joachim Khün, tot i que als seus inicis, dins de l’Alemanya de l’Est on va néixer, va treballar com a concertista clàssic de piano, de seguida es va interessar pel Jazz, on ràpidament va destacar pel seu original discurs. La seva impecable trajectòria el va convertir amb una de les veus més influents, que des del vell continent, treballaven per a renovar les tendències més tradicionals del món del Jazz. Les seves propostes musicals el varen portar a viatjar per tot el món i col·laborar amb els millors músics de l’escena jazzística. Joachim Khün ha estat designat set vegades com a millor pianista de jazz europeu. El següent tema seleccionat pertany a un treball realitzat l’any 2018 amb el seu New Trio amb un fabulós Chris Jennings al baix i el sempre creatiu Eric Schaefer a la bateria. En aquesta peça, en Joachim Khün, fa una interpretació molt Jazzy del clàssic “Le Vieux Chateaux”, del gran compositor rus Modest Musorgsky.
Escoltem ja la versió de “Le vieux Chateu” de Joachim Khün
(Duració: 4.12 min.)
La música del proper convidat sorgeix d’un súper grup que neix a la ciutat de Seattle (Estats Units) l’any 1996, amb membres de grups de rock i pop com REM o Screaming Trees. Aquests músics tenen una forta atracció pel Jazz i varen decidir tirar endavant aquest projecte, amb el nom de Tuatara, per l’homenatge a un rèptil de Nova Zelanda. Originalment es tractava d’una col·laboració entre amics per a produir bandes sonores per a pel·lícules, sèries de televisió i altres espectacles com el teatre i la dansa, això si, amb fortes influències del Jazz. Però el resultat va ser tan espectacular que va sorprendre els mateixos músics. El grup aviat va tenir molts fans que demanaven poder-los seguir en els seus concerts, més treballs musicals i altres enregistraments. Peter Buck a la guitarra, membre de REM, Barren Martin a les percussions, peça fonamental de la banda Screaming Trees i Justin Harwood al baix elèctric i contrabaix, membre destacat del grup Luna, formen el nucli dur d’aquesta banda que en alguns projectes ha engrescat a més d’onze músics. En el treball que seleccionem també hi participa, entre altres, l’Elizabeth Parker, que amb la seva contundent subtilesa, dóna vida a les congues i altres percussions complementàries. “Night in the Esmerald City” és un tema extret del seu segon treball discogràfic, Tuatara, realitzat l’any 1998.
Escoltem ara “Night in the Emerald City”
(Duració: 7,32 min.)
En la següent proposta musical, us parlem d’Amancio D’Silva, un innovador i excel·lent guitarrista que va néixer a Bombay. Va créixer seguint les influències dels pocs discos de Jazz que arribaven a l’Índia des d’occident. Quan la seva família es va traslladar a Londres, a principis de l’any 1968, el jove Amancio D’Silva, no va tardar gens a contactar amb els músics més rellevants de l’escena britànica. Noms destacats com Don Rendell, Ian Car i Joe Harriot, que poc després de descobrir la seva qualitat com a intèrpret i compositor, no varen dubtar ni un segon en realitzar algunes col·laboracions amb ell; la primera de les quals va ser la més sonada i es va produir l’any 1969. Amb el nom de “Street in Bombay”, varen enregistrar un original tema que va deixar una empremta molt important en la fusió de la música Índia i el Jazz. La seva qualitat, originalitat, i sobretot, imaginació, varen obrir les portes a moltes altres aventures per l’estil. El mateix George Harrison es va entusiasmar tant amb aquest projecte musical, que va aconseguir que la indústria musical obris les portes i enregistrés aquesta proposta.
Gaudim ara del tema d’Amancio D’Silva “A street in Bombay”
(Duració: 9.59 min.)
L’actor i director Dennis Hopper, gran aficionat a la música, va estrenar, concretament l’any 1990, una pel·lícula que sota el títol “The Hot Spot” reivindicava el gènere de cine negre. Però, el que va impactar més d’aquesta pel·lícula va ser, sense cap dubte, la seva banda sonora. Dennis Hopper va tenir la brillant idea d’ajuntar a dos grans músics, d’estils diferents, i que mai havien tocat junts. En aquest genial soundtrack varen coincidir, ni més ni menys, que el mestre del Blues, John Lee Hoocker i el gran arquitecte del Jazz, Miles Davis. De fet no varen tornar a coincidir mai més, per tant estem davant d’un document sonor irrepetible. La increïble banda estava completada per talents com el de Taj Mahal, Tim Drummond, Earl Palmer, Roy Rogers i Jack Nitzsche. La química que es va establir entre Hoocker i Davis va ser molt autèntica i es nota pel resultat espectacular; la seva música està plena d’emoció i sentiment. Tot té un aire d’improvisació i el seu ritme de blues amb tocs de jazz, fa que el missatge sigui proper i, sobretot, sincer. Quan li dónes al play, sempre tens la sensació de viure un descobriment, com si fos la primera vegada que ho escoltes. El tema escollit, “Coming to Town”, és el que obra aquesta joia musical.
Escoltem a Davis & Hoocker en “Coming To Town”
(Duració: 3.09 min.)
Per a tancar el programa, vull fer-ho amb una dona que, tot i ser una gran desconeguda pel gran públic, és considerada una autèntica llegenda per a molts músics. D’entrada, té el títol de ser una de les primeres dones a tocar el baix dins el món del Jazz. I, possiblement, Carol Kaye sigui la baixista que ha realitzat més gravacions; de fet, es calcula que ha tocat el baix en més de 10.000 sessions. Va néixer a Washington, als Estats Units, ara fa exactament vuitanta-cinc anys. Segueix en actiu com a educadora i és l’intèrpret d’estudi que té més gravacions d’èxit. Tot i treballar a l’àmbit del Jazz, per la seva elegant pulsació i, sobretot, per a la manera original d’enfocar els seus arranjaments musicals, Carol Kaye ha col·laborat en estils com el Rock, el Ritmyn & Blues o el Pop. Entre els artistes més importants, que han tingut a la destacada baixista en les seves gravacions, estan els Beach Boys, Phil Spector, els Doors, Ritchie Valens, Frank Sinatra, Nancy Sinatra, Glen Campbell, Leon Russell, Sonny & Cher, Joe Cocker, Barbra Streisand, Ray Charles, Frank Zappa, Ike & Tina Turner, Johnny Mathis, Simon & Garfunkel, Herb Alpert, Joe Pass, Joe Sample, Ray Brown, Dexter Gordon, Horace Silver i, un seguit de noms que ens farien allargar el programa de manera considerable. El tema seleccionat pertany a un treball de Carol Kaye, realitzat el 1970, amb el gran Joe Pass, un dels grans mestres del jazz, a la guitarra, i el reconegut Earl Palmer, a la bateria. Un autèntic trio de luxe que ens va deixar aquesta “delicatessen”. Coneguda com a “Slick Cat” és una de les composicions reivindicada en ple segle XXI per alguns nous grups de jazz, que admiren el seu original ritme i el seu feeling especial.
Escoltem a Carol Kaye & Jos Pass en “Silck Cat”
(Duració: 2.56 min.)
Res més, volem donar les gràcies al tècnic de Ràdio Sant Quirze, Carlos Serqueda, que ha fet el tele-treball de muntar el programa i posar-lo en antena i a Internet. Agraïm la vostra atenció i ens acomiadem esperant retrobar-nos dijous vinent en una nova edició dels diferents estils musicals de Donant la nota.
Amics de la Música de Sant Quirze del Vallès.
