-
Dedicat al doble disc “ELLA & LOUIS AGAIN”, temes 4 i 5. Quarantena musical amb Donant la Nota
CULTURA/MÚSICA.
Tema num. 4: These Foolish Things (Remind Me Of You)
En el mini programa d’avui escoltarem el quart i el cinquè tema extrets del famós doble disc de duets d’Ella Fitzgerald i Louis Armstrong, titulat “Ella and Louis Again” enregistrat l’any 1957 i que hem escoltat en dos programes anteriors.
Respecte al tema, These Foolish Things, direm que tot i ser un estàndard de jazz, és una cançó romàntica, una mica carrinclona, que va arribar al número u, cantada per Billie Holiday. Donant la nota us direm que Lady Day, que era el sobre nom de Billie Holiday, estava i és considerada encara, com la màxima especialista en cançons d’amors tràgics i desesperats.
Avui en dia aquesta versió de Billie Holiday és apreciada com la millor versió enregistrada del tema, però a mi m’agrada més aquesta versió d’Ella Fitzgerald.
Com que ara és molt fàcil de comparar, si voleu ho podeu fer vosaltres mateixos!, després d’escoltar aquest youtube de “These foolish things… remind me of you”, és a dir, “Aquestes ximpleries que em recorden a tu” en una magnífica versió d’Ella (en aquest tema, no canta Louis, però podeu gaudir del piano d’Oscar Peterson i de la guitarra d’Herb Ellis). Espero que us agradi aquest clàssic, lent i romàntic tema. Endavant!
Seguim amb la biografia d’Ella Fitzgerald:
Ella, professionalment, va començar a cantar amb la banda de Chick Webb el 1935 (tenia 18 anys) al Savoy Ballroom de Harlem. (Us recordo que el tema que vàreu escoltar en el nostre primer mini programa parlava d’aquest gran temple del swing, el Savoy, de Harlem). El crític musical George T. Simon va escriure a la revista Metronome : «Aquí tenim a la número u de 1936 … Ella Fitzgerald … La joia de 18 anys que canta al Harlem Savoy Ballroom amb l’estupenda orquestra de Chick Webb mostrant la seva gran aptitud natural per al cant … Una de les millors… No hi ha raó per pensar que no arribi a ser la millor dins d’un temps».
I, efectivament, ho va clavar. Hi ha crítics molt dolents, però aquest no és el cas, no us ho sembla? Durant aquesta etapa, Fitzgerald era essencialment una cantant de pop i swing que donava el millor de si en les balades. Tenia ja una bonica veu, però ni improvisava ni practicava encara l’scat.
Donant la nota, en aquest cas negra, quan Chick Webb va morir el 1939, la banda va continuar la seva gira sota el nou nom d’Ella Fitzgerald and Her Famous Orchestra. Uns anys més tard, esgotada de l’esforç que suposava dirigir l’orquestra i cantar diàriament, va dissoldre la formació i va passar a cantar com a solista, incorporant de mica en mica l’scat en les seves versions de grans temes musicals.
Els seus enregistraments de “Lady Be Good”, “How High the Moon” i “Flying Home” durant 1945-1947 es van fer molt populars i la van situar com una de les primeres veus del jazz.
Des de 1947 a 1953 va estar casada amb el destacat baixista de jazz, Ray Brown, amb el que Ella va cantar sobretot en format de trio, tocant i gravant durant més anys dels que va durar el matrimoni. Fins i tot van adoptar un nen, fill de la seva germanastra, i van tenir una relació cordial després de la separació. Aquest va ser el segon matrimoni d’Ella. El primer va durar tan sols dos anys, i Ella ja no es va tornar a casar, encara que va tenir una néta del seu fill adoptat, en Ray Brown Jr. que va ser també músic i cantant.
Després d’aparèixer en la pel·lícula de 1955, Pete Kelly’s Blues, Ella va signar per fi amb el segell Verve de Norman Granz i durant diversos anys gravaria els famosos Song Books dels grans compositors nord-americans de música popular: Cole Porter, els germans Gershwin, DukeEllington i Johnny Mercer entre altres.
Norman Granz, de la discogràfica Verve, que també era el mànager d’Ella, va ser el que va tenir la idea de fer un disc de duets amb Ella i Louis i també el que va escollir els temes que havien de cantar amb el disc que van titular Ella and Louis, l’any 1956.
Donada la gran acollida d’aquest primer disc, varen gravar el 1957 un doble disc, el que esteu escoltant ara: Ella and Louis Again. I si les segones parts, normalment es diu que no són bones, hem de dir que en aquest cas no és veritat, i a més i més, canten el doble de temes, gairebé tots considerats avui en dia com estàndards de jazz.
Per acabar de rematar-ho, amb Verve, van gravar a continuació un tercer disc de referència, la serva versió de l’òpera Porgy and Bess, considerada encara com un dels millors enregistraments que s’han fet sobre l’obra de George Gershwin.
_________________________________________________
Tema num. 5: Willow Weep for Me
Passem a escoltar ara el segon tema seleccionat per avui i que porta per títol Willow Weep for Me, és a dir, “El salze plora per mi”, i Donant la Nota us direm que és un dels pocs estàndards de jazz que van ser escrits i composats per una dona, l’Ann Ronell.
Probablement en una altra ocasió i en un altre programa dedicat a les dones del jazz, parlarem dels problemes que va tenir Ann, per ser una dona i molt jove, quan va compondre aquest clàssic tema. Té una estructura actual, ja que comença amb una breu introducció del baixista Ray Brown i amb un magnífic solo de trompeta de Louis, amb diversos canvis de ritme i, per compensar, com que en l’anterior cançó cantava Ella, en aquesta el que canta és Louis.
Seguim amb la biografia de Louis:
El 1923, Armstrong va debutar amb l’orquestra d’Oliver per al segell discogràfic Okeh Records de Chicago. Les seves primeres gravacions van incloure alguns solos com a segona corneta de la banda. Un any després, el 1924 en canvi, ja era el solista més important i més creatiu del grup.
El febrer de 1924, es va casar amb Lillian Hardin, pianista d’Oliver, qui el va animar a abandonar el grup per intentar aconseguir majors objectius artístics. Així Louis, va sortir amistosament de l’orquestra i marxà cap a Nova York, amb la seva dona.
Tot i que es va casar quatre vegades, i es veu que amb dones molt guapes, Louis no va tenir fills. En l’últim capítol i Donant la Nota, us explicarem una anècdota sobre el comentari que li va fer Louis al Sant Pare de Roma, sobre això de què no tenia fills.
A Nova York, aviat la seva fama va ser coneguda pel director d’orquestra, Fletcher Henderson, qui li va oferir un contracte per unir-se a la que era considerada com la millor banda afroamericana de l’època. Armstrong es va canviar a la trompeta per harmonitzar millor amb els altres músics de la seva secció orquestral, i va debutar al Roseland Ballroom de Nova York.
Després de decidir-se a aprendre a llegir música, en només un any va revolucionar l’estil i la manera de tocar dels seus companys i va gravar amb les millors cantants de blues de l’època, com per exemple la gran Bessie Smith.
El 1925, tornà a Chicago i va començar a gravar sota el seu propi nom per al segell OKeh Records, acompanyant dues formacions creades per ell anomenades Hot Five i Hot Seven, i component i gravant èxits com Potato Head Blues o Muggles.
Aquí també Donant la Nota, us diem que Muggles era una referència a la marihuana, la qual tendia a consumir dençà que era molt jove (quan la marihuana era legal) i creiem que gairebé fins als últims dies de la seva vida. És clar que, això de fumar marihuana, també ho feien les seves dones, o sigui que tots tan contents, tot i no tenir fills amb cap de les quatre dones.
La gravació de la cançó Heebie Jeebies, l’any 1926, suposà la primera mostra enregistrada de l’estil vocal anomenat scat, que Armstrong faria famós: un solo instrumental cantat mitjançant sons o paraules sense cap sentit. Fins i tot ha quedat la llegenda de què va ser ell qui va crear aquest estil, quan a la gravació d’Heebie Jeebies, li va caure la lletra a terra i va seguir cantant improvisant amb scat.
Després de passar molts anys de gira per tot el món amb la seva pròpia orquestra i amb un gran èxit a tot arreu, el 1943 es va establir permanentment al barri de Queens, a Nova York, on Louis va continuar desenvolupant la seva tècnica i la seva carrera musical.
En els anys quaranta i cinquanta, les big bands van entrar en decadència. Moltes sales de ball van tancar i amb l’arribada de nous mitjans de comunicació com la televisió, i l’auge de nous tipus de música, les big bands i el swing van passar a un segon lloc. Es va fer materialment impossible mantenir i finançar orquestres itinerants de setze músics, per molts bons que fossin.
Cap a l’any 1950, Armstrong va reduir la seva orquestra a una banda de sis instruments, tornant així a l’estil Dixieland que l’havia fet famós al principi de la seva carrera. Durant aquest període, va realitzar moltes gravacions i va aparèixer en unes trenta pel·lícules.
Ja hem dit abans, que va ser aleshores quan va gravar pel segell VERVE, junt amb Ella Fitzgerald, molts discs de gran èxit i qualitat com aquest Ella and Louis Again que estem comentant.
Acabem aquí el mini programa d’avui, d’uns vint minuts i escaig. La setmana vinent conclourem la biografia d’Ella i Louis, finalitzant també els últims temes seleccionats d’aquest fantàstic disc de duets.
Moltes gràcies per la vostra atenció i MOLT BONA MÚSICA PER A TOTHOM!
DONANT LA NOTA: Emissió a Ràdio Sant Quirze, al dial 90.9 de l’FM, els dijous a les 18 hores en primera emissió i repeticions els dissabtes i dilluns, a les 19 hores. Ràdio a la carta, les 24 hores en el web: radiosantquirze.cat
