EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Anne Carson i el que perdura quan ja tot ha acabat
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
La poesia, a vegades, cerca els seus poetes. Els espera fins al moment més adient per creuar-se com un esdeveniment fortuït i seduir-los, canviant per sempre les seves vides i el seu destí. La literatura grega era part del destí d’aquesta poeta. Va arribar a la vida d’Anne Carson de manera sobtada, casual, en la seva adolescència i la va impactar transformant la seva vida. Fins ara, un moment que va guiar-la a qui és avui.
Poeta, assagista traductora clàssica, professora i poeta, recorda “jo era una adolescent necessitada d’estímuls. Les dues pàgines juxtaposades (en una edició bilingüe de poemes de Safo), una amb un text impenetrable, però de gran bellesa visual, em va captivar”. Aquesta troballa en una llibreria local amb 15 anys dirigiria la seva vida i la seva carrera fins al present. Actualment és una de les poetes més destacades en llengua anglesa.
La nostra vida està plena de coincidències; petites contingències que destaquen en la nostra rutina i que, moltes vegades, sense ser plenament conscients, ens transformen profundament. Carson manifesta seguir sense entendre exactament què és la poesia “si sabés què és la poesia no tindria la necessitat d’escriure. És una cosa que continuo buscant a les palpentes en la foscor”.
La poesia habitualment s’alia amb aquells estímuls artístics que estan arrelats en la persona. En el cas d’Anne, la seva base clàssica, queda reflectida en la seva escriptura tant en la narrativa com en la poesia. La seva obra queda plena de referències filològiques i de la nostàlgia del passat, d’allò que no s’ha perdut ni recuperat del tot. Com en un procés de restauració, les paraules van aproximant a la persona a allò que li falta, allò que no aconsegueix, però que, rebel, continua perseguint amb anhel.
En la seva poesia es barregen imatges i paraules, es connecten amb mestratge gramàtica, sintaxi i una barreja elements clàssics amb referències plenament contemporànies. Hi són presents amb freqüència poetes, filòsofs, actors, músics i fets històrics.
Anne Carson és una poeta actual que brinda honor al passat clàssic, a les arrels de la cultura grecollatina i alhora és conscient de l’impacte de tot el que està succeint en aquests moments. Totes dues referències li serveixen per a “descrear”, un concepte seu que defineix com “desfer la criatura que hi havia en nosaltres invertint el procés de creació per a indagar sobre el món”. Potser això, indagar sobre el món, en com i perquè hem arribat fins aquí en aquests termes, és una de les preguntes que molts ens fem.
Si no ets la persona lliure que vols ser,
cerca un lloc on puguis comptar la veritat sobre això.
Explicar com et va amb tot.
La franquesa és com una madeixa que es produeix diàriament en el ventre,
ha de desenrotllar-se en algun costat.
Podries murmurar de cara a un pou.
Podries escriure una carta i mantenir-la guardada en la gaveta.
Podries escriure una maledicció en una cinta de plom
i enterrar-la perquè ningú la llegeixi per mil anys.
No es tracta de trobar un lector, es tracta de comptar.
Pensa en una persona dempeus, sola en un quart.
La casa està en silenci.
La persona llegeix un tros de paper.
No existeix res més.
Totes les seves venes es passen al paper.
Presa la ploma i escriu en ell uns signes que ningú més veurà,
li confereix així com una plusvàlua,
i tot ho remata amb un gest
tan privat i precís com el seu propi nom.
Com a professora, faceta que posa com a prioritària, els seus poemes tenen sempre un caràcter multidisciplinari. Barreja gèneres, estils, temàtiques i deixa també un cert marge d’interpretació al lector perquè afegeixi la seva experiència vital. Aprendre és un procés que ha de fer un mateix, fruit d’una cerca i una troballa pròpia interioritzada.
Per a ella la poesia, atrapa el moment, aconsegueix ser aquest “aquí i ara” que pot rememorar-se. “Si la prosa és una casa, la poesia és un home en flames que la travessa ràpidament”.
La seva poesia directa i sincera no busca enquadrar-se en cap gènere, sol expressar sense restriccions perquè l’instant no s’esvaeixi, encara que ja no estigui. Segons la seva visió, aquí neix la poesia “quan el pensament està en moviment”.
Una esposa està sota les arpes de l’ésser.
Fàcil és a dir Per què no posar fi a això?
Però suposem que el teu marit i una certa dona fosca
solen quedar en un bar a la tarda.
L’amor no és condicional.
Viure és molt condicional.
La dona s’instal·la en una terrassa tancada a l’altre costat del carrer.
Observa a la dona fosca
que amb la mà li toca la templa com si li estigués ficant alguna cosa.
Observa com
ell s’inclina una mica cap a la dona i després es tornen enrere. Estan seriosos.
La seva serietat la turmenta.
I ara, que estem més en moviment en mai, en aquesta època en la qual res perdura més que el temps necessari per a trobar-lo a faltar quan ja a passat, en de seguir units al passat que fa milers d’anys va existir i al moment actual que acaba de succeir. Tots dos ens influeixen, tots dos s’han creuat per a canviar-nos si som capaços de reflexionar sobre això.
Cristina González.
