EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Antonio Colinas. El poeta que neix i transcendeix el que li envolta
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]A[/dropcap]ntonio Colinas és un ésser tranquil, caut i plàcid. Les seves paraules solen tractar amb senzillesa i claredat els temes més complexos, sense dubtes. Té una habilitat innata per a la comunicació i el lector es troba còmode, atrapat en les seves paraules, descobrint una nova perspectiva, més interessant, d’allò que fins llavors li semblava confús.
Ell mateix reconeix que ser poeta és una tasca complicada, una elecció valenta. No s’està queixant: la poesia ven poc i no sol ser el missatge de la majoria. Parla sobre l’evidència: la poesia neda a contracorrent, és un missatge intemporal que no ens parla exclusivament sobre la realitat actual. El poeta està en un pla de realitat diferent i s’expressa per a aquells disposats a obrir-se a aquestes possibilitats.
Anem cap al sostre de les muntanyes,
a les prades del cel
tornen les vaques més famolenques que a l’alba,
gelats els seus musells, gelats van els mocs
del sagal, més se sent
un déu veient a baix la nit
on fumegen els sostres de pissarra, les quadres
encara aquí llepa el sol gramínies arrasades,
arrels negres, urces, esbarzers indomables,
són de cadmi les pedres, la solitud espanta,
senten temor els rucs pujant més amunt
(que horrorosa la idea de tornar derrotats)
llepa, sol, llepa làmines de cel la teva mel,
per què no pots ja entrar per les valls,
robar la boira al llac mort,
suspendre el passeig de la lloba
(homes dormen a baix
sobre la falç i el fenc, tenebrosa
nit dels cataus, menjarien
els porcs a aquell nen? No sé si la dona
bulliria la llet, desbordaven
els gerros de llard,
l’ermita apareixia rosegada pels llamps)
aquí l’olor d’estrella, olor de núvol, a flors
(flors així no brollen en cent anys)
pugem, acaricia la mar de llomes,
aquests prats, el seu verd turbulent,
la pana apedaçada de les muntanyes,
què ens diuen els cascos, els relinchos?
Sense pau, sense somni, però sense dolors,
lluitem amb l’altura,
la nostra fam és celeste,
se’ns queden els ulls allà a dalt,
en aquesta línia de les cresteries
tallada a diamant…
Parla de poesia destacant la seva concisió, la capacitat que té per a recollir la vivència en la brevetat i, després, fer-la ressorgir en el cor del lector. Com ell mateix diu “la poesia és com una esquerda a través de la qual es veu la realitat. És només una escletxa que ens comunica una realitat que no ens és quotidiana”. Ara estem vivint una bona època per a la poesia, estem tractant de passar per aquesta escletxa a la recerca d’alternatives, cansats potser de viure en una realitat que pot arribar a despersonalitzar-nos. Potser és la poesia de Colinas un aire dolç per aquesta escletxa.
Parla també, sovint, de l’acte de considerar-se poeta; del sentiment i el reconeixement de la persona com a tal. Considera que abans de considerar-se poeta, la persona va adquirint forma a través de l’observació i de l’anàlisi de la realitat. El poeta neix i fa eclosió en un punt concret: per a Antonio Colinas va ser al cap de setze anys. El poeta va evolucionant i canviant, pel seu aprenentatge també per les decepcions, amb curiositat. Com en la vida, no romanem sempre igual. No som els que vam ser ahir i tampoc els que creiem que serem demà. Aprendre d’un mateix és deixar sonar el silenci, escoltar “la veu d’un mateix” a l’hora d’escriure. L’impuls i la força per seguir endavant prové d’un mateix i del convenciment d’anar pel camí correcte.
M’he assegut en el centre del bosc a respirar.
He respirat al costat de la mar foc de llum.
Lent respira el món en la meva respiració.
En la nit respiro la nit de la nit.
Respira el llavi en llavi l’aire enamorat.
Boca posada en la boca tancada de secrets,
respir amb la sàvia dels troncs talats,
i, com a roca vaig respirant el silenci
i, com les arrels negres, respir blau
a dalt en els brancatges de verdor remorós.
La seva poesia no és tradicional. Tampoc pot ser considerada “poesia urbana” en la qual es mouen els poetes més joves. La poesia té una influència cultural i els seus versos es basen en la seva experiència, en símbols com la nit (el misteriós) o el buit existencial (la sensació de recerca) entre altres. Nosaltres també sentim aquest buit que ens porta a la lectura per a obtenir respostes. Encara que Colinas aposta més per la brevetat, paraules meditades que exigeixen al lector un desenvolupament propi del missatge que conté. És aquesta part de misticisme que agafa de savis com Lao Tsé o Jung i que adornen com a perles en el seu teixit poètic.
Perquè llegir és viure de nou, trobar pau i harmonia en el Caos que és, a vegades la realitat. És reflexionar, buscar i transcendir una mica. Allunyar-se d’aquest pla de realitat i endinsar-se en un altre.
Cristina González.
