TRIBUNA / JOAN TAMAYO SALA.
Benvolguda àvia Joaquima, enyoro aquella perduda intimitat amb tu, de fa ja alguns anys. Aquella transparent cortina de sofriments i afectes
Et recordo com un escarabat lent, tota vestida de negre i amb els cabells grisos, ben lluents, despentinats i sempre amb peu de guerra.
Aquests dies que s’acosta Nadal, ploro d’indignació pensant en aquesta societat malalta, que tant maltracta als avis, tantes coses que em vas ensenyar tu, des d’aquell petit racó de casa els pares, assentada en aquella cadira de balca, enreixada a mà, on tot era insòlitament digne.
Àvia, el que es va viure als geriàtrics (sí, aquestes cases “guarderia” que s’ha inventat el “sistema” perquè no molesteu) al principi d’aquesta maleïda pandèmia de la Covid-19, ha estat una de les vergonyes més grans que recordo. El menyspreu, i la manca de sensibilitat que vau patir, ha estat una vulneració flagrant dels vostres drets fonamentals. Ha estat el “macabre” descobriment d’una nova forma de maltractament “tolerat”.
Desassistència absoluta de l’administració pública i una gran majoria, abandonats als criteris “mercantils” de la iniciativa privada, sí perquè es veu que també es pot fer negoci amb vosaltres i ho toleren els que haurien de ser garants dels Drets Humans, els poders polítics.
I és que la vellesa no cotitza a “Borsa”, àvia Joaquima. Molts dies penso amb el que diries tu, que eres filla directa de la fam, crescuda en una família de camperols sorruts i que, de molt petita, vas aprendre a estimar la llibertat, caminant dia i nit, per aquells camps erms de la postguerra
Sí, perquè, malgrat que no vas poder anar a l’escola, sempre vas ser llicenciada en valors humans i les teves paraules sàvies i netes, eren com escletxes de llum que silenciaven els discursos ignorants i “cínics”, dels poderosos i els governants.
Com et trobo a faltar Àvia Joaquima. Aquelles estones inoblidables, en què aquell cos feixuc i doblegat pel temps, amb aquella olor de roba antiga, rentada a mà, m’explicava aquelles històries de vida, que tant m’han ajudat a no perdre la consciència que, abans de tot, som éssers humans que, estem obligats a conviure com a tals i no com a “aus rapinyaires”.
Quina gran desraó és tot, àvia Joaquima! A tu i a la teva generació amb aquest passat de nits fosques en què us van faltar tantes flors i tendresa, que, encara no s’hagi fet JUSTÍCIA! I que encara romanguin els cossos de molts companys i companyes teves, enterrats a les voreres d’aquest estat espanyol “malaltís”, oblidats i també “maltractats” i “menyspreats”.
I és que he arribat a la trista conclusió àvia, que la “gen gran”, ha estat introduïda dins d’un gran catàleg del “Sistema Capitalista” (com si es tractés d’un electrodomèstic amb data de caducitat) i, per tant, la gent gran, els avis i les àvies, tenen una data de caducitat programada, a partir de la qual deixen de funcionar com a ciutadans o ciutadanes (OBSOLESCÈNCIA SOCIAL PROGRAMADA), en diuen d’això.
A vegades també penso, àvia (tu, que no has conegut l’actual revolució tecnològica) on estem tots i totes hiperconnectats, per a tot, com reaccionaries tu?… , per exemple diries: de què ens serveixen tants avenços científics, si ens neguen, una simple abraçada, una estoneta per explicar-nos coses, per mirar-nos als ulls, per respirar junts… per sentir junts.
Ara mateix m’agradaria agafar-te fort, aquelles mans resistents, llaurades pel temps (el conreu de tota una vida), i que, com a escletxes naturals, eren com camins incerts d’un destí inexorable. I després t’abraçaria fort i et portaria a ballar junts, aquell bolero que sempre t’havien prohibit.
Malgrat aquest Nadal, ni cap altre, podré gaudir-lo amb tu (físicament), sàpigues que continues perdurant a dins meu, amb força, i que això és, el mínim que puc fer, per mantenir la memòria teva i de la teva generació, viva.
Entrem en un nou any Àvia, i sembla que l’oblit “culpable” continua, malauradament. Però jo et dic que, mentre visqui, intentaré lluitar contra aquest “maltractament” ignominiós que pateix la gent gran, les àvies i avis al qui se’ls hi prohibeix, per llei, LA DIGNITAT.
Bon Any Nou, àvia Joaquima, i a totes i tots els avis de món, malgrat ser “invisibles”
Terrassa, 29 de desembre 2021.
Joan Tamayo Sala.
Advocat, activista dels DDHH. Membre Junta, Institut de Drets Humans de Catalunya
