Inici » a-ultimesnoticies » “Apuntant-se al fracàs”. Psicodefensa Personal per Àlex García
Psicodefensa Personal, per Àlex García.

“Apuntant-se al fracàs”. Psicodefensa Personal per Àlex García

Apuntant-se al fracàs

Semblem travessar en una època dominada per idees cada vegada més pròximes als biaixos fantasiosos de les primeres etapes de la vida que a la realitat: aspiracions de felicitat contínua, d’èxit a l’abast de la nostra mà, creença en la nostra pròpia capacitat per a imposar els nostres designis al món exterior i una forta convicció que som únics i especials. A aquesta infantilització de l’experiència humana, guiada per un egoisme maníac – en el sentit de no estar basat en cap evidència – no ha estat aliena el popular gènere dels llibres d’autoajuda, ni certs corrents del coaching, les pseudoteràpies i altra parafernàlia new age.

Si un coach t’insisteix que “si vols pots” en les seves xerrades, un autor supervendes et diu que “l’univers conspira per a donar-te allò que desitges”, o un guru de la felicitat t’assegura només has de seguir els teus somnis, és complicat sostreure’s a aquests edulcorats missatges dirigits a acariciar el nostre ego. A qui no li agraden aquestes impactants històries d’èxit i superació com a exemples a seguir? La majoria basades en el creixement personal, una catarsi en un punt crític de la vida, i per descomptat, molt d’esforç, treball i fe en un mateix.

El centre de l’univers

El món a les teves mans. Només de tu depèn aconseguir l’anhelada felicitat, sigui aquesta el que sigui: reconeixement, èxit social, transcendència espiritual. Convertir-se en l’únic protagonista de la pròpia vida té perilloses implicacions, que no són noves, sinó que provenen d’algunes derivacions del pensament liberal; el resultat dels meus projectes i accions determinarà la meva vàlua personal. Per tant, si sóc ric o famós és sens dubte perquè ho he fet bé en la vida, i si sóc pobre, alguna responsabilitat tindré en això. Aquesta visió del món no sols ignora qualsevol context social – i resulta per tant una simplificació irreal basada en un egoisme radical -, sinó que ajuda a sostenir un ordre social basat en valoris individualistes en extrem, molt lluny de l’experiència humana i sense cap consideració pels efectes d’una excessiva desigualtat. I el que és pitjor, ens deixa exposats i impreparats per a afrontar la part menys agradable de la vida: l’error, l’equivocació i, en última instància, el temut fracàs.

Errors i fracassos

Hi ha certes diferències entre error i fracàs, que, no obstant això, en la percepció de moltíssimes persones vénen a significar el mateix, per la qual cosa viuen cada equivocació com un autèntic drama. L’error és consubstancial a la vida i fins i tot és un dels mètodes més elementals d’adquirir coneixements, la qual cosa no quitació perquè una bona part de nosaltres li tinguem bastant aversió. Així i tot, es tendeix a concebre l’error com a provisional, una molèstia o dificultat que no té per què desviar-nos dels nostres objectius finals, mentre que el fracàs comporta una definició més definitiva: fracassar suposa haver de renunciar, abandonar els nostres plans inicials, potser un projecte llargament somiat. Així que, valorar una situació concreta com un fracàs pot tenir conseqüències devastadores si no estem preparats per a encaixar-lo. Però la pregunta crucial és … com identifiquem quan hem fracassat?

No hi ha una resposta fàcil, perquè depèn de factors molt variables. En primer lloc, les expectatives que tinguem sobre els objectius que ens hàgim plantejat. Per a què toco la guitarra, per a passar una bona estona o perquè vull convertir-me en una estrella de la música? Què podria passar si aposto per desenvolupar una carrera professional? En aquest aspecte, els casos d’èxit són un model perillós, perquè es tracta d’una excepció estadística que tendim a sobrerrepresentar – “si ha pogut, jo també puc” -, infravalorant els riscos, la influència d’elements atzarosos, que solen ometre’s en aquesta mena d’històries, i sobrevalorant la pròpia influència sobre els esdeveniments. Podem també trobar-nos amb l’escenari invers, en el qual la persona maximitza els riscos, es menysvalora i tem l’anticipació del fracàs, la qual cosa la paralitza i li fa abandonar prematurament. En qualsevol dels casos, la interpretació que fem dels resultats, i la consegüent autovaloració, estan completament exposades als nostres biaixos i creences favorites. Per això, és possible trobar-nos amb casos extrems en què l’individu s’ensorra davant un error sense conseqüències, o, per contra, no percep que els seus esforços per tirar endavant amb el seu pla són obertures malgrat els nuls resultats.

Acceptar el fracàs

Amb tanta variabilitat, i tan dependent del context particular de cada persona, és una irresponsabilitat donar receptes generalistes, animant a continuar en qualsevol situació, a perseguir els teus somnis, encara que siguin desmesurats i no s’ajustin a les capacitats disponibles i frases per l’estil. Si les meves habilitats amb la pilota no donen per a progressar més enllà d’equips de barri, o em vaig quedar fora en l’examen d’accés, si em van eliminar del concurs de cant o no em van cridar del treball aquell que tanta il·lusió em feia, necessito fer una anàlisi realista de la situació. De quins factors han intervingut en el resultat, interns i externs – perquè no, no tot depèn de mi, ni molt menys –, quines opcions tinc al meu abast a partir d’aquest punt i quines decisions puc prendre. És possible que hagi passat per alt qüestions importants, hagi realitzat una mala valoració de la situació, o simplement, hagi tingut mala sort. Però el més habitual és que en algun moment de la vida no aconsegueixi el que m’havia proposat, així que més val aprendre a gestionar la frustració, calibrar la dimensió real de la pèrdua i valorar escenaris alternatius.

Rendir-se és una opció

Davant el fracàs, el dolor emocional sol ser gran, ja que suposa una pèrdua – la de les metes que ens havíem fixat -, la renúncia a unes esperances de futur o a una idealització grandiosa. No obstant això, entossudir-se a continuar estavellant-se contra una paret que no aconseguim derrocar també pot suposar una font de malestar psicològic, amb un desgast cognitiu i emocional important; és essencial poder ajustar les nostres expectatives. I recordar que rendir-se sí que és una opció, en certes ocasions la més intel·ligent, perquè pot ajudar-nos a trobar altres camins que no estàvem tenint en compte. Renunciar a temps pot ser fins i tot el contrari d’un fracàs, si és una solució adequada als nostres problemes.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta

Asomándose al fracaso

Parecemos atravesar en una época dominada por ideas cada vez más cercanas a los sesgos fantasiosos de las primeras etapas de la vida que a la realidad: aspiraciones de felicidad continua, de éxito al alcance de nuestra mano, creencia en nuestra propia capacidad para imponer nuestros designios al mundo exterior y una fuerte convicción de que somos únicos y especiales. A esta infantilización de la experiencia humana, guiada por un egoísmo maníaco – en el sentido de no estar basado en ninguna evidencia – no ha sido ajena el popular género de los libros de autoayuda, ni ciertas corrientes del coaching, las pseudoterapias y demás parafernalia new age.

Si un coach te insiste en que “si quieres puedes” en sus charlas, un autor superventas te dice que “el universo conspira para darte lo que deseas”, o un gurú de la felicidad te asegura solo tienes que seguir tus sueños, es complicado sustraerse a estos edulcorados mensajes dirigidos a acariciar nuestro ego. ¿A quién no le gustan esas impactantes historias de éxito y superación como ejemplos a seguir? La mayoría basadas en el crecimiento personal, una catarsis en un punto crítico de la vida, y por descontado, mucho esfuerzo, trabajo y fe en uno mismo.

El centro del universo

El mundo en tus manos. Solo de ti depende alcanzar la ansiada felicidad, sea esta lo que sea: reconocimiento, éxito social, trascendencia espiritual. Convertirse en el único protagonista de la propia vida tiene peligrosas implicaciones, que no son nuevas, sino que provienen de algunas derivaciones del pensamiento liberal; el resultado de mis proyectos y acciones va a determinar mi valía personal. Por lo tanto, si soy rico o famoso es sin duda porque lo he hecho bien en la vida, y si soy pobre, alguna responsabilidad tendré en ello. Esta visión del mundo no solo ignora cualquier contexto social – y resulta por tanto una simplificación irreal basada en un egoísmo radical -, sino que ayuda a sostener un orden social basado en valores individualistas en extremo, muy lejos de la experiencia humana y sin consideración alguna por los efectos de una excesiva desigualdad. Y lo que es peor, nos deja expuestos e impreparados para afrontar la parte menos agradable de la vida: el error, la equivocación y, en última instancia, el temido fracaso.

Errores y fracasos

Hay ciertas diferencias entre error y fracaso, que, sin embargo, en la percepción de muchísimas personas vienen a significar lo mismo, por lo que viven cada equivocación como un auténtico drama. El error es consustancial a la vida e incluso es uno de los métodos más elementales de adquirir conocimientos, lo que no quita para que una buena parte de nosotros le tengamos bastante aversión. Aun así, se tiende a concebir el error como provisional, una molestia o dificultad que no tiene por qué desviarnos de nuestros objetivos finales, mientras que el fracaso conlleva una definición más definitiva: fracasar supone tener que renunciar, abandonar nuestros planes iniciales, quizá un proyecto largamente soñado. Así que, valorar una situación concreta como un fracaso puede tener consecuencias devastadoras si no estamos preparados para encajarlo. Pero la pregunta crucial es… ¿cómo identificamos cuándo hemos fracasado?

No hay una respuesta fácil, porque depende de factores muy variables. En primer lugar, las expectativas que tengamos sobre los objetivos que nos hayamos planteado. ¿Para qué toco la guitarra, para pasar un buen rato o porque quiero convertirme en una estrella de la música? ¿Qué podría pasar si apuesto por desarrollar una carrera profesional? En este aspecto, los casos de éxito son un modelo peligroso, porque se trata de una excepción estadística que tendemos a sobrerrepresentar – “si ha podido, yo también puedo” -, infravalorando los riesgos, la influencia de elementos azarosos, que suelen omitirse en este tipo de historias, y sobrevalorando la propia influencia sobre los acontecimientos. Podemos también encontrarnos con el escenario inverso, en el que la persona maximiza los riesgos, se minusvalora y teme la anticipación del fracaso, lo que la paraliza y le hace abandonar prematuramente. En cualquiera de los casos, la interpretación que hagamos de los resultados, y la consiguiente autovaloración, están completamente expuestas a nuestros sesgos y creencias favoritas. Por ello, es posible encontrarnos con casos extremos en que el individuo se viene abajo ante un error sin consecuencias, o, por el contrario, no percibe que sus esfuerzos por salir adelante con su plan son vanos a pesar de los nulos resultados.

Aceptar el fracaso

Con tanta variabilidad, y tan dependiente del contexto particular de cada persona, es una irresponsabilidad dar recetas generalistas, animando a continuar en cualquier situación, a perseguir tus sueños, aunque sean desmesurados y no se ajusten a las capacidades disponibles y frases por el estilo. Si mis habilidades con el balón no dan para progresar más allá de equipos de barrio, o me quedé fuera en el examen de acceso, si me eliminaron del concurso de canto o no me llamaron del trabajo aquel que tanta ilusión me hacía, necesito hacer un análisis realista de la situación. De qué factores han intervenido en el resultado, internos y externos – porque no, no todo depende de mí, ni mucho menos –, qué opciones tengo a mi alcance a partir de ese punto y qué decisiones puedo tomar. Es posible que haya pasado por alto cuestiones importantes, haya realizado una mala valoración de la situación, o simplemente, haya tenido mala suerte. Pero lo más habitual es que en algún momento de la vida no logre lo que me había propuesto, así que más vale aprender a gestionar la frustración, calibrar la dimensión real de la pérdida y valorar escenarios alternativos.

Rendirse es una opción

Ante el fracaso, el dolor emocional suele ser grande, ya que supone una pérdida – la de las metas que nos habíamos fijado -, la renuncia a unas esperanzas de futuro o a una idealización grandiosa. Sin embargo, empecinarse en seguir estrellándose contra una pared que no conseguimos derribar también puede suponer una fuente de malestar psicológico, con un desgaste cognitivo y emocional importante; es esencial poder ajustar nuestras expectativas. Y recordar que rendirse sí es una opción, en ciertas ocasiones la más inteligente, pues puede ayudarnos a encontrar otros caminos que no estábamos teniendo en cuenta. Renunciar a tiempo puede ser incluso lo contrario de un fracaso, si es una solución adecuada a nuestros problemas.

Àlex García.

Psicólogo i Psicoterapeuta.

2019-10-22

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator