Dijous,28 març, 2024
IniciA PORTADAAteneu del Món: “Un viatge a Palestina i tres anècdotes”

Ateneu del Món: “Un viatge a Palestina i tres anècdotes”

CARTES AL DIARI

Durant el viatge de l’Ateneu del Món a Palestina el passat febrer, hem estat testimonis d’alguns episodis que donen fe de la complicada situació en què els palestins estan obligats a dur a terme el seu dia a dia.

1) Visitem Jerusalem, una de les ciutats més antigues del món, la joia de la corona de la zona i per tant, un dels principals punts de fricció entre palestins i israelians. Símbol universal del gresol de religions i cultures, a Jerusalem hi havien conviscut en pau jueus, cristians i musulmans, fins que el 67 els israelians es fan unilateralment amb el control total de la ciutat.

Ens desviem de la ruta turística de la mà del Mahmoud, un amic palestí que va néixer al casc antic de Jerusalem i que coneix perfectament el laberint de carrerons.

Hassan

Es troba amb el Hassan, un veí de 77 anys que insisteix a convidar-nos a la terrassa de casa seva. Sota l’ombra d’unes parres, ens ofereix suc de taronja i ens explica com els israelians van fer fora de casa seva a ell, la dona i els 14 fills de la família a la ciutat de Rama, al nord del país, perquè en aquella ubicació hi volien construir una fàbrica de llet. Ens mostra amb tristesa la clau que encara conserva de casa seva.

Amb el temps, s’estableixen a Jerusalem, i allà també els assetgen. Per fer obres a casa seva, els israelians li han posat una multa de més de 35.000 €, que va pagant fraccionadament cada mes. El més greu és que els israelians no concedeixen permisos d’obres als palestins, ja que una de les tàctiques d’ocupació és quedar-se amb els habitatges deteriorats que els palestins abandonen quan les condicions de vida esdevenen insostenibles.

2) Visitem Hebron, una ciutat dins del territori palestí de Cisjordània, ocupada i controlada en un 20% pels israelians, ja que uns 850 colons jueus s’han establert al barri antic. Ens sorprèn que tot el centre està militaritzat i en cada cantonada s’hi aposten grups de soldats israelians amb aspecte adolescent (l’edat n’oscil·la entre els 17 i 20 anys). Aleatòriament, van cridant els vianants i els demanen la documentació.

Presenciem com una parella de soldats criden a un jove que, acompanyat de dos amics, no havia comès cap més infracció que la de passar pel carrer. Li fan ensenyar la documentació, deixar a terra tot el que duu a les butxaques, treure’s la jaqueta, el jersei, la samarreta, abaixar-se els pantalons i li fan girar-se d’esquena i recolzar les mans sobre el cotxe militar. Amb els calçotets a mig abaixar, li passen el fusell per sobre del cos i, amb aire d’autosuficiència, l’indiquen que pot marxar. El noi recull la pila de roba del terra i marxa amb la cara desencaixada a reunir-se amb els dos amics, que l’esperen amb neguit a la cantonada. El noi es va vestint mentre camina i tots tres s’allunyen sense dir una sola paraula.

3) Visitem el petit poble de Khallet Sakariya, als afores d’Hebron. Amb tot just 600 habitants, estan envoltats per diversos assentaments jueus. Allà volen construir-hi un altre i és per això que els israelians els pressionen amb diferents tàctiques perquè abandonin el poble: no els permeten posar la música alta, cridar a l’oració, els nens no poden jugar al carrer, els tallen el subministrament elèctric, l’aigua, etc.

Guarderia

Entrem a la modesta escola, on ja només queden 40 nens repartits en tres aules. Ens saluden educadament mentre veiem com fan classe en silenci amb els abrics posats. Les mestres ens expliquen com l’escola ha anat a menys els darrers anys i quan els preguntem pel fred que hi fa, ens comenten que la coberta de l’escola està malmesa, i que els israelians no els concedeixen el permís per fer-hi obres i aïllar les parets.

Sortim de l’edifici i sentim una cridòria de nens jugant. A menys de 400 m, a l’altra banda de la carretera, veiem un modern edifici amb pàrquing privat cercat amb una sofisticada tanca. Ens diuen que és una escola israeliana amb piscina i poliesportiu.

Qualsevol d’aquestes històries poden servir com a denúncia de la diferència de drets que hi ha entre tots dos pobles i les humiliacions i injustícies que pateixen els palestins a mans de les autoritats israelianes, que en cap cas fomenten la convivència, el respecte i la pau.

Laura Clemente. ATENEU DEL MÓN.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

1 COMENTARI

  1. Mirant les cares conegudes del poble que surten a la foto, a les que tinc un gran respecte per la seva actuació en el camp de la solidaritat, em sap greu donar la meva opinió sobre el conflicte palestí, que es diferent a la seva.
    Des de fa temps i en diferents conflictes i amb defensors de moviments de solidaritat i pacifistes, he discutit que l’opció de donar només suport a les seves necessitats sigui el millor.
    Afegeixo al tema palestí al tema de la independència del Sahara, que vaig coneixer personalment en la meva estada en el Sahara, abans de la marxa verd, quan el Front Polisari organitzava ja la lluita contra la colonització espanyola.
    Aquest poble , SI, entra dins dels supósits de l’autodeterminació per accedir a la independència.
    NO com el que es vol atribuir a Catalunya, que cap instància Internacional ha homologat com dret d’autodeterminació.
    Tornem al Sahara, en 1.972 eren uns 70.000 persones i quan l’any 1.975 el dictador Franco els va abandonar a la seva sort, Marroc va impulsar l’ocupació d’quest territori amb la Marxa verda i la intervenció militar que va obligar als polisaris a establirse a TINDUF -Argelia, on van quedar estacionats i els marroquins van construir un mur en el desert per impedir el seu retorn. Uns 40.000 polisaris es van anar a TINDUF i la resta es va quedar sota dominació marroquí en L’Aiun, Esmara , Guelta, altres.
    Des de 1.975,primer amb lluita armada i després amb resistència civil, vagues, manifestacions, han intentat que Marroc accepti fer un referéndum d’independència aprovat per l’ONU -que té una força de interposició en el mur– i no ho han aconseguit.
    Mentre a TINDUF , s’han organitzat i en mig del desert han posat en peu una zona lliure pels saharaubis (escoles, hospitals, altres) , que es visitada pels moviments de solidaritat.
    I aqui apareix la discrepancia amb aquests moviments de solidaritat.
    Després de 43 anys de desert ( 1975 a 2018), i amb la certesa que mai podran militarment enfrontar-se amb l’exercit marroqui, crec que s’hauria de posar fí a una guerra impossible de guanyar, pactar amb Marroc el que sigui possible i sortir d’aquest sofriment de generacions que només poden viure al desert. Prou d’il.lusions, mai guanyaran i per tant s’han de rendir. Ah no, això !, es traïr als que han lluitat fins aqui, ni un pas endarrere, continuarem la lluita…son frases prou conegudes, però inútils.
    S’ha de posar fí al patiment, no perqué nio tinguin raó en la seva causa, sinó perqué no poden guanyar. Els seus dirigents, els moviments de solidaritat deurien debatre la rendició. Que vindrà després… l’opció de continuar lluitant des de dins del Sahara, sense que això sigui una perspectiva segura de l’exit, però posem fi al sofriment.
    Els moviments solidaris, instal.lats en la imperfecta Europa democràtica, però protegits per importants drets i comoditats, deuríem d’entendre i defensar que els saharaubis acceptin la rendició.
    Tornem ara a Palestina, on des de 1948, es diu ràpit 70 anys de lluita i sofriments diaris davant Israel amb l’ajuda dels EUA i l’abandó e indiferència d’altres paissos de la zona, tenen un gran sofriment. Educar als seus fills en la revenja contra l’exercit porta a molts casos de mort de joves, enderrocaments de vivendes, repressió. El mateix, que els polisaris, ja es veu que mai podran guanyar a Israel, oblidem Jerusalem, les seves mezquitas sagradas, tot, i acceptem un acord que posi fí al sofriment.
    La mateixa resposta: això es una traició i els moviments de solidaritat d’Europa també des de la seva comoditat, no ho plantegen. Que continui la lluita, els anirem a visitar, però ells reben el patiment en la seva familia(morts, suicides, presó, enfrontaments militars) .
    Jo dic no a continuar lluites impossibles. Visquem la pau encara sigui sense la victoria. El molt temps anirà posant les coses al seu lloc.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies