ADRIÀ ALLANDE/CULTURA
Avarícia, de Von Stroheim.
Dècada: 1920 – 1930.
Sinopsis: John McTeague, és un jove miner que emprèn camí a la gran ciutat per aprendre odontologia. Ja en la seva consulta, i exercint professió, s’enamora de Trina Sieppe, pacient i cosina d’una de les seves amistats més pròximes. En el transcurs de la jove parella, i en la prèvia del casament, a Trina se li comunica ser la guanyadora d’un bitllet de loteria.
Inicialment, cal destacar, que el metratge complet de l’obra no ha arribat als nostres dies. La durada completa de la pel·lícula, rondava les nou hores de metratge, i d’on per ordres de producció, aquesta va quedar significativament reduïda.
L’obra, s’obre camí en un viatge de tres, on la cobdicia i la set d’enriquir-se, destaparà el fi vel de l’educació, per a donar pas a la veritable condició. L’estil de Von Stroheim, i en un traç gruix i hiperrealista, ens mostra el seu punt de vista sobre l’home.
En Von Stroheim, destaca tres elements claus, l’ús de l’espai, el tractament sobre la direcció actoral i l’ús de la metàfora.
La direcció d’actors, d’una àmplia força tàctil, neix amb la voluntat d’emmarcar l’home en la seva pròpia condició. Tant en la fisonomia, com en la reiterada gesticulació, la violència i l’odi, es fa present des de les primeres instàncies de la pel·lícula.
El tractament espacial és recorda’t per a la seva dimensió irònica i grotesca. Per exemplificar-ho, fem menció a l’evolució inicial de la parella.
El primer fotograma s’ubica en la primera citació de la jove parella, l’espai no és altre que el clavegueram de la ciutat. De fons, un tren ennegreix el pla, anunciant el viatge que tots dos hauran d’emprendre.
En el casament, observem de fons, com un taüt desfila, reforçant la dimensió irònica dels moments de més àlgid emocional. Alhora, fa anunci del que representarà per a tots dos l’enllaç matrimonial.
El moment previ, a la consagració de la parella, la càmera es desplaça de l’espai inicial, retrocedint per emmarcar i empresonar a la protagonista, ubicant-la en un lleu fragment de quadre, i fent ús del fora de camp.
Com observem, qualsevol fragment d’on la tendresa hi hauria de ser present, es reconverteix en moments de clausura i pànic. L’estil és directe, de fàcil accés i sense eufemismes en la mostra d’idees.
L’ús de les composicions horitzontals, en representació a la mort, causada per la cobdícia dels personatges, és constant. D’on major presencia se’ns mostra, és en el conjunt de seqüències finals. Alhora, la intencionalitat final de l’espai, queda en contrast de la primera imatge de l’obra.
Sols amb dues imatges, la d’obertura i la final, el director ens mostra el sentit profund del viatge del protagonista.
En la pel·lícula, i en el conjunt de la filmografia, destaca l’ús de la metàfora. Múltiples vegades, la seqüència s’entretalla per a donar el significat profund de les accions, en relació als animals i a les seves intencions. Alhora, i en aquest segon discurs, el director caracteritza el seguit d’animals amb els personatges.
Una de les majors metàfores, recau en l’última seqüència.
El viatge ja ha acabat, la mort del protagonista en mig del desert és propera, i un lleu acte de bondat neix. Destapa la gàbia, l’obra i allibera el petit ocell que l’ha acompanyat al llarg de la pel·lícula. Un cop el deixa anar, i esperant que s’enlairi cel amunt, aquest ja ha oblidat com fer-ho i sols camina.
En la pròxima entrega, un lleu tast de l’avantguarda soviètica i la seva obra més representativa; Octubre, d’Eisenstein.
