CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
20/4/2023 | 15:50:32
En Carles passa uns dies a casa dels tiets, el seu cosí Ramon i l’avi matern d’aquest. Encara que són cosins, no s’avenen gaire i es coneixen poc. En Carles té dotze anys i en Ramon vuit. Quan juguen, la cosa no sol acabar bé perquè el més gran sempre imposa la seva força i el seu criteri i fa cedir a en Ramon.
Son les vuit del vespre i sona el telèfon de la casa. En Ramon l’agafa:
–Qui és?
–Ramon, com va tot? –li diu la seva mare una mica neguitosa.
–Bé. Quan vindreu?
–Mira, fill, al teu pare i a mi se’ns ha complicat una mica la feina i no podrem estar a casa abans de les 10:00.
–Vaja! –diu en Ramon queixós.
–Tranquil. Ets gran i entre tu i en Carles us podeu escalfar una mica de pizza que hi ha a la nevera i us preneu un vas de llet; a l’avi li escalfes una mica el peix que ja està a punt en un tàper.
–Val.
–Amb el sopar li has de donar les pastilles a l’avi. Són a…
–Ja ho sé, mama, al pastiller del primer calaix del moble del menjador. Les pastilles d’avui, que és dimecres, no?
–Molt bé, Ramon. Sé que ho has fet altres vegades. Em quedo tranquil·la. No vindrem més tard de les 10:00. T’ho prometo.
–Tranquil·la, mama. Escalfarem la pizza, la sopa i el peix.
–No t’oblidis de les pastilles…
–Que sí, mama, que no m’oblido. I després de sopar ajudaré a l’avi a posar-se al llit.
–Molt bé fillet. Em quedo tranquil·la. Explica-li al teu cosí. Un petonet i un altre del teu pare.
–Adéu, mua, mua!, –en Ramon penja el telèfon, tanca amb força el puny i mou el braç com si hagués marcat un gol.
–Bé! L’avi i jo sols a casa fins a les 10:00! La nit és jove! Tenim temps per a un parell de contes!
Al sentir els crits des de l’habitació del costat, el cosí va al menjador i recolzat al llindar de la porta mira sorprès a en Ramon.
–Ei, cosinet! Com que sols? I jo què? –li diu torçant la boca amb menyspreu–. Mira, d’aquí una estona vull veure a la tele un capítol de la meva sèrie i no vull problemes. A més, al teu avi a aquestes hores no li funciona gaire el cervell, val? O sigui, que li dones el soparet, les pastilletes i al llitet, val? –es gira i torna al seu dormitori.
En Ramon no té temps de reaccionar. Quan el cosí gran surt del menjador, en Ramon comença a imitar-lo.
–Ei cosinet –diu amb sarcasme–, vull veure la tele, val? No vull problemes, val?
M’havia oblidat d’aquest imbècil! Bé és igual. L’avi i jo no fem soroll. Només parlem.
Avi!, –crida cap a l’altra l’habitació– avui podrem parlar! Podràs explicar-me un dels teus contes?
Pel passadís se senten més a prop les passes arrossegades de l’avi, un home de més de vuitanta anys, inclinat i amb el bastó. Entra, mira al net per sobre de les ulleres i seu a la seva cadira rústica amb braços, un coixí al seient i un altre a l’espatller.
–Ui, fillet. Ara estic molt cansat –li diu amb veu tremolosa–. No venen els pares?
–Vindran més tard. Tenen feina. Estem sols. Bé, sols no, –mirant a la porta, amb precaució– hi ha el pesat del meu cosí. Però abans de sopar podries explicar-me un dels teus contes, oi?
–Bé. Però només un, eh? Estic molt cansat i, com diu el teu cosí –se li trenca una mica la veu– el meu cap no funciona gaire bé a aquestes hores. Va, vinga, seu aquí, al meu costat, a veure que surt.
En Ramon acosta una cadireta més baixa i mira al seu avi amb afecte, quedant d’esquenes a la porta del menjador, sense adonar-se que el seu cosí observa tot des de la porta estant.
L’avi s’inclina una mica cap el seu net, fregant-se les mans amb un gest misteriós i, amb una mirada profunda i brillant, comença la seva narració.
–Vet aquí que en aquell temps que les bèsties parlaven i les persones callaven, hi havia una família que vivia en una caseta al costat del bosc. Era una família molt pobre. Tan pobre que els pares ja no tenien res per donar de menjar als seus set fills i estaven molt preocupats.
En Ramon mira embadalit al seu avi, amb la boca oberta, ple d’admiració i afecte.
–El més petit dels fills es deia –continua l’avi–, es deia… –dubta, no se’n recorda, se li torça el semblant, es grata la barbeta i, finalment, obre els ulls–, es deia Pinotxo! Sí, Pinotxo!
Ramon mou el cap, admirat. La seva mirada i la de l’avi es troben. El cosí, en canvi, no pot creure el que està sentint, però no diu res. L’avi fa com que mira cap amunt per inspirar-se i prossegueix animat.
–En Pinotxo tenia un nas llarg, llarg. Sí! Era el millor de la família per a les olors. Llavors els pares reuniren als fills per dir-los que havien d’anar a casa de l’àvia, al mig del bosc per buscar aliments. Els va dir que tinguessin cura perquè al bosc hi vivia un terrible animal, que havia destruït cases de palla i fusta. Aquell animal era, el … –l’avi torna a dubtar, està fent un esforç molt gran; agafa aire, es torna a gratar la barbeta– era, el … el … Porc Ferotge! –diu finalment, amb els ulls molt oberts com si el veiés allà mateix.
En Ramon no se’n sap avenir. Està totalment ficat en el conte i amb total sintonia amb el seu avi. A la porta, el seu cosí fa que no amb el cap i la seva estupefacció creix i creix.
L’avi continua i fa tremolar la veu quan diu algunes paraules per impressionar a en Ramon.
–Els fills es van adreçar cap el bosc amb molta por. Era un bosc espès i fosc, saps?. Quan ja portaven una estona caminant, de sobte –diu més fort– apareix pel camí un home amb una flauta sota el braç: era el… el… Flautista de Plom, que venia de les terres veïnes del marquès de Hamelin, –diu l’avi accelerant-se–. I no creguis que venia tot sol, no. Venia amb el, el… Gatet, sí, el Gatet Lleig. Un gatet al que tots menyspreaven per lleig i que vet aquí que, quan va créixer, va ser un esplèndid tigre i no un gatet. Llavors el Flautista de Plom va dir a en Pinotxo…
En aquell moment, el cosí, que segueix a la porta, no pot estar-se, entra al menjador, escridassa l’avi i li diu:
–A veure si ho he sentit be? Marqués de Hamelin? Flautista de plom? Porc ferotge!? El conte no és així! El nen no és en Pinotxo, sinó en Polzet, Pol-zet! –diu cridant amb força, mentre en Ramon i l’avi se’l miren amb els ulls oberts, immòbils–, el de plom és un soldadet, el famós Soldadet de Plom i no el flautista. Vaja! El flautista és el famós Flautista de Hamelin, i el marquès és el marquès de Carabàs! –afegeix, accentuant cada síl·laba, com si ja no tingués aire per respirar–. Ah sí! Només falta una cosa! Què caram és això de Porc Ferotge!? Jua, jua, jua!! Ara només ens falta que els porcs siguin ferotges! –diu emetent un so barreja còmica de l’udol del llop i el rony, rony del porc, i torna a riure.
Llavors es dirigeix al seu cosí, que estava indignat, sense saber ben bé què fer, i li diu:
–Ja t’he dit que aquest home –assenyalant l’avi amb menyspreu– no li funcionen les capes altes del cervell, val? Dóna-li el sopar, les pastilles i envia’l a dormir. Després sopem nosaltres i ens veiem un capítol de la meva sèrie favorita, on no hi ha errors i és plena de efectes especials. I no un conte antiquat –li diu, posant veu cursi– d’ogres, princeses i absurds flautistes de plom.
–Deixa’ns tranquils –li diu en Ramon–. No tinc ganes de compartir cap cosa amb tu. Aquest home és el meu avi i no m’agrada la manera com l’has tractat.
Llavors en Ramon ajuda al seu avi a incorporar-se de la cadira. L’avi mira al terra, fa que no amb el cap i se’l veu molt trist.
–Som-hi, avi –li diu en Ramon–. No li tinguis en compte. No pot entendre que ens ho passem tan bé parlant.
–Anem a la meva habitació –li diu l’avi amb tristesa, i se’n van del menjador–.
–Doncs tu t’ho perds, cosinet! Miraré la sèrie ara –li diu en Carles, seient davant de la tele, agafant el comandament a distància encenent-la i cercant el canal.
Tan bon punt se sent la música de la sèrie, en Carles comença a badallar; de sobte li ve una son irresistible i, misteriosament, en un instant, queda profundament adormit. Llavors, per la porta del passadís, comencen a aparèixer uns estranys personatges que l’envolten i formen un semicercle davant d’ell. Dos dels personatges, un home i la seva dona, li toquen l’espatlla per despertar-lo.
En Carles es desperta sobtat, obre els ulls, els tanca, els torna a obrir i s’adona que està envoltat per gent estranya i desconeguda, amb vestits d’altres èpoques i s’espanta.
–Eh! Què passa aquí? Qui sou vosaltres? –diu amb inseguretat i por, però sense atrevir-se a moure’s.
Un dels que l’envolta és, claríssimament, en Pinotxo: el barret, el nas, els fils a les mans… Assenyala a en Carles i diu als altres molt enfadat:
–Aquest! Ha estat aquest! –en Carles s’enfonsa de por en el sofà i obre tant els ulls que casi li surten disparats de la cara–. Anàvem pel bosc i aquest paio ens ha parat dient –posa veu de burla– “A veure si ho he sentit bé? Marquès de Hamelin?…” i després coses pitjors que no vull repetir perquè em fa vergonya!
–Doncs a mi m’ha tallat, m’ha deixat amb la paraula a la boca aquest mal educat –ara és el Flautista … de plom el que parla, movent la flauta amb fogositat a prop de la cara d’en Carles i uns moviments una mica robòtics, com de… personatge de plom, clar–. No m’ha deixat dir res, aquest un!
En Carles ja no sap què fer. Fa que no amb el cap, s’agafa al seient del sofà, mira a un costat i a l’altre i es frega els ulls com si volgués despertar. Està totalment envoltat per aquesta gent i no pot sortir d’allà sense perillar, doncs els veu molt empipats. Llavors identifica a un, dos, tres, quatre, cinc, sis! personatges petits, com els de pedra que hi ha a algunes cases de la seva urbanització, amb uns barrets llargaruts de diferents colors. Ara ja comença a adonar-se de la situació, però no s’ho creu, no pots ser. Són els nans de la Blancaneus? Se li van acostant amb aspecte poc amistós, certament enfurismats.
El que sembla de més edat diu amb una veu profunda i ronca:
–Jo crec que tots hauríem de donar-li una lliçó, eh?
Els altres sis criden a l’uníson:
–Una lliçó, sí!!
–A veure si aprèn –diu el primer–.
–Que aprengui!! –criden tots.
–Ha interromput el conte i no ens ha donat temps ni a sortir!! –vocifera un altre.
En Carles no les té totes i comença a espantar-se de veritat. La seva cara empal·lideix i encara no sap si està dormit o despert. El seu cap li dóna voltes i crida:
–No pot ser! Estic somniant! He d’aconseguir despertar-me!
Els nans fan un pas enrere i el seu lloc l’ocupen uns nois de l’edat d’en Carles, que comença a deduir que es tracta dels germans del conte, dels germans d’en… Pinotxo? Un d’ells li diu:
–Cal que sàpigues que ara no podrem saber el que ens anava a passar al bosc!
–Sí –intervé un altre ràpidament– perquè era la primera vegada que ens trobàvem amb un Flautista de Plom!
Entra un tercer que li diu:
–Exacte! A més, el nostre germà petit no era en Polzet sinó en Pinotxo! Pi-not-xo! Ho captes? –crida empipadíssim.
I un altre:
–I que, per culpa teva, no podrem saber tampoc què passa amb el Gatet Lleig.
I el següent:
–Sí, Gatet i no aneguet.
I el darrer, encara més empipat.
–Perquè això de l’aneguet lleig està massa vist…
De sobte, el porc es posa davant d’en Carles plorant i cridant al temps.
–Per la teva estúpida culpa –li diu– jo no he pogut ser ferotge al menys un cop a la meva vida! Ja estic més que fart d’estar fugint del llop per a que no em mengi! Gracies a l’avi he estat ferotge per uns instants! Auuuuu–rony–rony–auuuu!! –fa amb un crit barreja d’udol i gruny.
Encara que en Carles està molt espantat i sorprès, s’incorpora una mica i intenta recobrar la seva posició.
–Però aquest home no explica bé els contes! –diu–. Les coses no són així!
El Flautista de Plom li posa la flauta davant del nas, com si fos una daga, i li diu indignat:
–Un conte és un conte, amic. I jo et puc assegurar que avui aquest home ens ha fet viure a tots molt millor o, com a mínim, amb més varietat, amb una mica de canvi.
–En la varietat està el gust, oi que sí mare? –diu un dels germans mirant la seva mare, que va apropant-se.
–Exacte –diu ella–, en el conte d’avui, passàvem gana, però la setmana passada, en un altre dels seus contes, vam haver de fer fora els nens perquè estaven engreixant-se moltíssim, oi que sí, pare? –li diu rient al seu marit.
–I tant! A més, avui he tingut el gust de conèixer en Pinotxo… –afegeix el marit.
–O sigui: que vosaltres… esteu vius? –pregunta en Carles, com si, per fi, comencés a entendre una mica el que passa.
L’àvia de la Caputxeta Vermella, aixecant el bastó i amb veu tremolosa diu:
–Nosaltres vivim, mentre dura el conte. Nosaltres vivim en la imaginació dels nens i en la boca dels seus avis.
Tots assenteixen mirant-se els uns als altres.
El Soldadet de Hamelin afegeix:
–A nosaltres ens fa viure l’amor dels avis quan expliquen contes als seus nets. Aquest amor té un poder extraordinari, és màgic.
L’Ànec amb Botes se li acosta i li diu a cau d’orella, encara que se sent perfectament:
–O sigui, nano, que ja estàs arreglant la destrossa que li has fet a aquell bon home.
En Carles baixa el cap avergonyit i fa com que vol dir alguna cosa, però el Gatet Lleig li diu, tocant-li les orelles:
–No cal que afegeixis res. Mira, Menys sèries i més orelles. Escolta l’avi… i la sèrie… LA DEIXES! –li diu cridant i rient; tots riuen alhora.
Pel passadís se senten les passes característiques de l’avi i d’en Ramón que tornen xerrant.
–Se sent algú, marxem d’aquí!! –xiuxiueja en Pinotxo.
Tots marxen ràpidament, de puntetes, per l’altra banda fins que desapareixen. L’avi i en Ramon arriben i miren en Carles, que no sap quina cara posar. Abans que en Ramon o l’avi li diguin alguna cosa, es posa dret davant de l’avi i li diu:
–Avi, explica’m un dels teus contes… i perdona les meves maneres que no han estat gens respectuoses –li diu amb la veu mig nuada per la vergonya.
Abans de que pugui acabar la frase, l’avi l’abraça amb emoció i diu als dos nois, mentre ell seu a la seva cadira i els fa seure al terra davant d’ell:
–Doncs mireu i escolteu bé, que hi havia una vegada que catacric, catacrac, aquest conte ha… –diu amb un somriure ben tendre– BEN ACABAT!
Unes llàgrimes d’emoció surten dels ulls d’en Carles per primera vegada en la seva vida. L’avi i en Ramon en són testimonis (i en Pinotxo també: l’avi ha guanyat un altre net).
_
Quique Saiz és empordanès, pedagog i professor de Primària. És autor d’obres de teatre amb els seus alumnes com a projecte educatiu
