TRIBUNA / PHIL CONNORS
Braille
[dropcap]E[/dropcap]l 4 de gener de 1809 va néixer el francès Louis Braille, sacerdot catòlic i professor de diverses matèries. Res sorprenent tret que era cec des dels 3 anys. A ell se li deu el sistema de lectura i escriptura per persones amb discapacitat visual que porta el seu nom i d’aquí que cada 4 de gener es commemori com el Dia Mundial del Braille.
El sistema Braille és un abecedari confeccionat amb una codificació de punts amb relleu que estampat en una superfície permet, al ser resseguit amb les polpes de les puntes dels dits, ser interpretat i per tant llegit.
Les polpes dels dits fan la funció dels ulls. I serveix per a tothom del col·lectiu amb disfunció visual, sigui quin sigui el seu grau de discapacitat, i és fonamental per qui té una ceguera completa.
I és especialment essencial pels més petits doncs acompleix també la funció d’alfabetitzar permetent assolir nivells de comprensió de lectoescriptura que ajuden al desenvolupament personal i social en paral·lel al creixement emocional.
El col·lectiu de persones amb discapacitats visuals, la societat generalment sempre en contra de les innovacions per la natural resistència al canvi, va contemplar amb escepticisme l’aparició del sistema. De fet, hi havia una majoria que considerava que això els estigmatitzava.
El temps ha demostrat que ha estat tot al contrari. Una gran porta es va obrir oferint tant la possibilitat d’accedir a informació com atorgant unes capacitats d’autonomia fins aleshores impensables per les persones cegues.
Quelcom tan quotidià com agafar un ascensor, identificar medicaments o llegir una novel·la està ara a l’abast de tothom.
Però no tot té el mateix nivell d’accessibilitat, ja que encara hi ha força restaurants que no tenen la carta codificada o fabricants que no tradueixin els seus manuals d’instruccions, o semàfors convenientment preparats, o accessos a andanes de tren o metro, o identificació d’autobusos, o…
I és que els governs governen, quan ho fan, per les majories i a les minories els hi queda esperar a la cua per tal de rebre l’atenció que els hi cal per equiparar, en el possible, la seva qualitat de vida a la de la resta de la població.
Si els governants, i de fet tota la població que volen i demanen major inclusió social, es dediquessin, ni que només fos un dia de la seva vida, a intentar viure des del matí en llevar-se fins al vespre a l’hora d’anar a dormir amb els ulls embenats, amb algú al costat fent de pigall, prendrien consciència del que significa viure en una ciutat que t’ignora i et rebutja tant com pot.
¿Per què codificar en Braille això, pensen, s’hi ha poques persones cegues al carrer? A lo pitjor no és que no n’hi hagin, és que potser no surten perquè la ciutat és una jungla plena de paranys i perills.
Però la culpa no és de la ciutat, sinó de qui la fa. I és que, els que la dissenyen ho fan mirant amb els ulls que veuen i ho haurien de fer mirant amb els ulls que senten.
