CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
20/9/2023 | 11:20:32
Goodnight my angel, now it’s time to dream
And dream how wonderful your life will be
Someday your child may cry, and if you sing this lullaby
Then in your heart there will always be a part of me
Someday we’ll all be gone
But lullabies go on and on
They never die
That’s how you and I will be
Billy Joel. Lullaby (Cançó de bressol)
Escoltava una i una altra vegada aquesta cançó de bressol d’en Billy Joel perquè volia aprendre a cantar-la amb la guitarra. En un concert en directe, aquest cantant contava al públic perquè i com la va composar. Deia que va sorgir com una manera d’explicar a la seva filla què passa quan morim.
Aquesta non-non és un crescendo que comença animant al nadó a dormir tranquil i assegurar-li que mai no el deixarà. Segueix recordant les coses que fan junts perquè s’estimen tant i tant i acaba amb l’estrofa que encapçala aquesta història:
Bona nit, àngel meu, ara és el temps de somniar.
Somniar com serà de meravellosa la teva vida.
Algun dia el teu nadó plorarà. I, si li cantes aquesta cançoneta,
en el teu cor, llavors, hi haurà sempre un trosset del meu.
Algun dia tots haurem marxat,
però les cançons de bressol van i venen,
no moren mai.
Aquesta és la manera en que tu i jo estarem per sempre junts.
En aquest concert, en Billy Joel comença a cantar aquesta darrera estrofa, però no pot continuar. Se’l veu commogut i una mica trasbalsat. S’aixeca, s’allunya de l’enorme piano de cola i agafa un got d’aigua d’una tauleta de l’escenari. El públic l’aplaudeix amb empatia. L’emoció de tots és palesa. Poc després retorna al piano i acaba la interpretació. Es nota que la processó emotiva va per dins, però també demostra que és un gran professional i ho fa magistralment.
Quan cercava altres versions d’aquesta peça a YouTube, vaig trobar-me amb una de la Celine Dion. La cantava en un estudi de gravació. Primera, estrofa. Segona. Tercera. Sortia perfecta, però en el moment de «Algun dia el teu fillet plorarà…», se li trenca la veu i és ella la que comença a plorar emocionada. No pot seguir. Fa un gest amb la mà com per tallar, agafa un mocador, se’l porta als ulls. El pianista segueix. Algú la tranquil·litza dient-li que és lògic perquè és una cançó molt emotiva. Ara no se sap si la Celine riu o plora. Necessita recuperar el control.
En una gravació posterior (inserida en el mateix vídeo de YouTube) explica que, mentre cantava, li van passar pel cap el seus fillets i el seu propi pare. Aquest pensament era justament la substància de les paraules que estava dient, on hi ha una mena de lliurament de testimoni d’una generació a l’altra i la natural i dolorosa separació que això suposa.
La meva mare també em va cantar cançons de bressol. No les recordo, clar, però estic segur que les tinc ben dintre del meu cor i que formen part de tot el meu ésser. «Les cançons de bressol van i venen, no moren mai».
Amb quasi cent anys, fins poques setmanes abans del seu traspàs, vaig poder tornar-li aquelles cançons d’amor en cada una de les trobades quasi setmanals –de les que sovint sortia dubtant si m’havia reconegut o no–. La música va ser el nostre llenguatge amorós. Ella m’havia cantat perquè dormís i jo li cantava perquè seguís desperta amb mi i en mi. Tots dos cantàvem una simfonia d’unió indescriptible.
