Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADA"Carta a Goethe II". Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella

“Carta a Goethe II”. Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella

SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR.

Carta a Goethe II

[dropcap]A[/dropcap]

Itàlia passaves d’incògnit. I era a Roma on se’t revelava la història de l’art. Dels passejos vespertins endevinaves les muses que sorgien darrere les columnes i et convidaven a cercar la font d’inspiració; elles eren les reminiscències d’aquell somni fecundat per les mans d’uns escultors antics. Elles basculaven entre un món d’accentuació artística i mitològic; intuïes, però, que la bellesa havia prevalgut com una veritat esquiva a les virulències bèl·liques. Endevinaves, a més, que estaves en la ruta encertada; la que t’aniria aproximant cap al camí on la veritat es fusionava amb la bellesa…

Així, un dia en el fons del teu bagul de viatge descobrires uns papers oblidats, que estaven embolicats junt amb un llapis i un ganivet. Llavors, vas recordar per un instant com era d’important aprendre a través de la mirada de les coses de manera sostinguda. L’inici d’un dibuix et permetia expressar-te millor per mitjà de la simplicitat d’un traç; inserint una línia en un d’aquells papers engroguits del fons del bagul, vares copsar la font d’inspiració per plasmar allò que tenia d’imperceptible l’ànima de la bellesa.

Les primeres impressions de Roma les vares fer a llapis i a mà alçada; com El Tiber i el sud de Roma o la vista de Sant Pere des de Vila Pamphili. La teva intenció era fer un intent d’ascendir cap a un món clarivident com el que descansava a les columnes del Panteó, o als peus de l’Apolo de Beldevere, així com els colors dels Frescos de Miquel Àngel; intuïes davant d’aquelles obres una proximitat a la veritat; eres atret per un ideal on la bellesa estava continguda en gran part en els anhels mitològics grecs, i es representava en les deesses que havien esdevingut crisàlides i que havien emprès el vol fent un llarg perible per la història. Així es personificaven amb les escultures d’Hestia, Demèter, Atenea, Àrtemis i Afrodita. Observant les seves formes imaginaves com les seves ànimes s’haurien cristal·litzat a través del pas dels segles «in eternum».

En el rerefons d’aquell bagul regirat, també hi trobares una estampa on s’il·lustrava un passadís d’un taller i s’hi perfilaven alineades, unes escultures gregues i romanes junt amb uns escultors, modelant unes figures de guix. Era en aquell taller situat en un carreró estret de Roma on un dia el teu pare te n’havia parlat. Llavors, vas sentir la necessitat de visitar-lo assessorat pel teu company de viatge per Itàlia, el pintor Tischbein. Mirant amb detall l’estampa vas fer una prospecció en el temps que vas estar assegut en aquell taller de dibuix. Et veies en un racó traçant línies i contorns; observant el cos humà de les models i senties com l’afectació a través de les seves faccions, t’arribava el món grecoromà.

Però va ser un mer detall que et va distreure; just fent traç final de la figura humana i ombrejant damunt d’un paper engroguit, quan un gat miolant et va cridar l’atenció. L’aspecte tigrat del gat et va suggerir que potser provindria d’alguna branca d’aquells lleons de l’antiga Roma que eren motiu d’espectacle al Coliseu.

Vas aturar el dibuix,
i atent mirares com el gat
s’anava arraulint davant
l’expressió de l’escultura.”

Així, del resultat final d’aquell dibuix, sorgiria el model masculí de gladiador domant a un lleó. Tot seguit, aquell gat que jugava per l’entorn del taller, fent una gràcil gestualitat, es va posar a llepar la barba d’una escultura, que havia representat un déu grecoromà.

Vas aturar el dibuix, i atent mirares com el gat s’anava arraulint davant l’expressió de l’escultura. Llavors, t’adonares de la curiosa paradoxa i com la simbologia prenia la cara grecoromana i com recobrava en aquell taller part del seu contingut i significat de segles enrere. Tant els grecs com els romans mai iniciaven cap activitat sense abans consultar les divinitats representades en els mausoleus. Eres davant d’aquella figura grecoromana feta de guix, que esdevenia en aquell taller un referent per apropar-se a l’art antic quan comprovares a través d’una calculada agilitat gestual el pes simbòlic que havien tingut els espectacles que reclamaven el públic assistent al Coliseu del segle III aC. També vas imaginar l’evolució del rol d’aquells animals ferotges que en l’època dels emperadors romans eren abocats al circ perquè els homes lluitessin amb uns lleons afamats.

En el taller, el gat continuava miolant i jeia el teu costat. Llavors, senties com quedaven disminuïdes part de les creences respecte als mites i la seva funció sobre el destí. Tot i això, tenies una fe cega; creies que hi hauria més contingut que aquell mer detall del gat miolant. Continuaves cultivant la visió de l’art que s’eixampla i que perviu en les abruptes transformacions que la història reflecteix d’una ciutat òrfena i copada per runes: Roma. En algunes d’aquelles runes el cos humà s’expressava com una finalitat en si mateixa, i els afers pertanyents al més enllà, que es traspuaven en els relleus, se sostenien en una mena d’espai imaginat i el·líptic, on homes i dones, estaven continguts en la buidor entre els desitjos d’un món terrenal i d’un altre espiritual. Amb aquesta idea prenia forma el fet que es viu cap endavant i s’entén cap enrere.

Entenies els savis traços que es desprenien d’un món antic i alhora exercies una metamorfosi. Així, el teu cognom, Goethe, anava decantant-se cap a una connotació artística i es distanciava, en certa manera o si més no temporalment, dels afers literaris. Així, et vas fer anomenar Johann Philip Müller. Tot i això, continuaves subordinat als manaments que t’arribaven del duc de Weimar quant a les lletres. En canviar de cognom, enyoraves en part aquella anterior vida amb els éssers estimats de Weimar que reclamaven la teva presència. Amb tot, seguies mantenint una bona comunicació epistolar fent el passeig habitual per la Vila Borghese.

Renaixies doncs a Itàlia, amb un altre cognom. Feies un clar un gir personal en favor de l’art en majúscula. Anaves deixant de banda la vida amorosa que havies novel·lat i creat amb el teu protagonista Werther. Era en aquella novel·la, on t’havies expressat i redimit, davant dels límits que suposaven els avatars d’aquella venturosa vida amorosa de subjugades passions que, en el fons, havies viscut amb la dona protagonista, la Carlota. Així i tot, havies destil·lat les emocions d’ambdós protagonistes. Esdevenies doncs, actor participatiu indirecte de la vida de Werther. Evidentment n’eres l’autor, però en podies defugir, només lleugerament, silenciós com el tarannà d’un gat. Et reconeixies doncs en la història d’un enamorat que havies viscut en pròpia pell. Al fer un primer esborrany tornares a sentir la intensitat emocional que fluiria sense parangó, abocant un ésser humà fins a les seves últimes conseqüències que reclamava el seu destí i l’empenyia a fugir d’un patiment amorós.

Així, amb els desamors de Werther retornaves cap als límits propis de la vida. Talment, com el que sentim i ens posa entre l’espasa i la paret. Revisaries el final d’aquella novel·la Werther. Recordaves com en Napoleó et va confessar el seu dia que la duia amb ell en el contingent bèl·lic a Egipte. Et costava imaginar-lo, un cop escollit emperador, i llegint a les portes d’una piràmide en ple desert. Malgrat això, creies que eren les piràmides un element representatiu d’obertura cap al coneixement i que aportaven solucions. Et qüestionaves les desventures amoroses de Werther. Si en últim terme -i sent protagonista vital de la coneguda novel·la-, s’hagués abstingut de llevar-se la vida, o bé de si hagués estat millor -si hagués tingut el temps necessari de pensar o comptar simplement fins a deu-, de qüestionar les seves raons davant del desengany amorós de ser i viure. En el fons, aquest era l’ineludible dilema quan ens adonem que la vida se’ns escapa i ens aboca fora del límit terrenal en què estem instal·lats i ens obliga a escollir i encertar el nostre destí. D’aquesta conclusió en sorgirien noves preguntes: ¿Què seria doncs, la mort? Seria un període més de l’existència? Seria la idea d’un déu habitant en el no re de l’espai?

De totes aquestes qüestions desplegades a Werther es desprenia que vas voler explorar part d’aquest límit al voltant d’aquest espai tan suprem i idealitzat com és l’amor. D’aquesta manera, Goethe, posares damunt de la taula uns fervents sentiments que, per mitjà d’en Werther, rebutjaren decantar-se cap a la vida fugint del patiment amorós. Així, es crea una abismal equidistància i una infinita i desoladora buidor en la qual es va abocar Werther en el seu desenllaç. És potser aquesta buidor i neguit humà el que es fonamenta el fet d’existir? I és aquest neguit, que també va quedar reflectit a l’obra de Shakespeare quan Hamlet diu: “Ser o no ser, és aquesta la qüestió”. Em queda doncs, el dubte de si Werther continuaria en vida en la teva memòria literària. Malgrat tot, reconec que, en el més profund del teu ésser seguiries sent Goethe: home i poeta narrant una època romàntica.

En aquells fulls,
les muses
seguien respirant.”

Era amb les estones d’un passeig habitual per Vila Borghese quan anaves canviant d’identitat. Realitzaves una metamorfosi creativa que es representava en la figura d’un pintor: Johann Philip Müller. Era en aquells entorns on meditaves, obrint el quadern donaves una volta de full. Miraves els dibuixos fets als papers engroguits i encetaves diversos pensaments fent frases al voltant de l’experiència amb l’art i la natura a cada peu de pàgina dels dibuixos de l’antic taller. En aquells fulls, les muses seguien respirant. T’atreia la idea de renéixer dins la pell d’una altra persona o bé, sentir-te per uns moments en Johann Philip Müller. Altrament, aniries encetant una creativitat que t’eixamplava el viatge interior. Transitaves dins d’un trajecte contingut en un destí que era part d’un paisatge que es definia com un traç fet un únic horitzó, projectant una llum damunt dels teus actes.

Allà, a Itàlia recapitulaves les controvèrsies i els paranys que t’havies trobat en el curs de la teva vida. Amb el pas del temps, et redimiries per rectificar. Itàlia t’havia conquerit i d’alguna manera, senties una crida interior, talment com un reclam cap a les pintures i els frescos dels temples i d’uns jardins, que et parlaven d’un contingut de la història i el seu pas. En aquell món antic reposava la ciutat eterna on l’art havia esdevingut una forma d’avenir-se amb la vida com un triomf sobre el pas del temps. Mantenies complicitats amb aquells artistes que per bé, esdevenien – i salvant les distàncies-, uns herois. Així, hauries desitjat que un músic com en Beethoven hagués musicat la teva estada italiana, component una peça simfònica en forma d’homenatge pel triomf que culminava amb la cultura i el coneixement. Un contrapès potser a la simfonia Heroica, composta amb motiu de la coronació de l’emperador Napoleó: l’home emperador que va llegir la novel·la Werther en el peu d’una piràmide a Egipte.

Escolliries retre el teu humil homenatge extraient del calaix dels records la memòria d’una sonata anomenada: Clar de lluna. Una emotiva sonata que el músic Beethoven va dedicar a una actriu de teatre, la Teresa Brunswick. Amb la sonata, reconeixies unes ressonàncies llunyanes provinents d’una tertúlia a Weimar. Llavors, reunit amb amics al voltant d’un piano escoltàveu el so que el músic va compondre aquella sonata: Clar de lluna.

Aquell so cristal·litzava un fragment de la veritat de la bellesa. Llavors, en cada acord pervivien les dones que t’havien enamorat i conquerit, i que continuaven ben presents en el pòsit emocional a l’interior del teu cor.

Tant era així que quan abandonaves els carrers de Roma, patien una transformació que les convertia en deesses: la ciutat les atreia i les acollia com a part de la seva eternitat. En el fons, comprenies que les deesses només formaven part d’un desig i d’una utopia que, com més t’hi apropaves més se t’allunyaven…

Era amb la llum tènue d’una mitja lluna, quan la ciutat eterna es quedava orfe i silent. Seguies les passes de les deesses que havien estat fecundades per la història. Elles pervivien en el temps i l’espai a Roma: damunt d’unes runes que semblaven ser còmplices el teu pas d’un pensament. Es viu cap endavant i s’entén cap enrere…

“Llum del temps”. Santi Torruella.

Santi Torruella A. 2018

 

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies