CARTES AL DIARI
Encara que els mètodes leninistes, es pensen només aplicables pel pensament marxista, que van fer possible el triomf de la Revolució Russa a 1.922 i que ERC, creada el 19 de març de 1931 i després Convergència Democràtica de Catalunya (17-11-1974) — avui JxC?– per la seva transversalitat de classe que diuen manifestar, estan separades del marxisme, SÍ que comparteixen organitzar-se amb el model leninista per aconseguir els seus objectius.
El leninisme va aconseguir el derrocament del Tzarisme (1.922), malgrat la seva dictadura i repressió brutal, que no resisteix cap comparació quan es volen destacar dèficits democràtics a Catalunya.
La característica essencial del mètode leninista, és introduir-se en totes les formes d’organització de la societat, totes: des de les directament polítiques i publiques (administracions, universitats), però sobretot en les que poden semblar allunyades de la política, però que estan vinculades amb les masses (Associacions –ANC-; futbol i altres esports; entitats culturals i de la llengua– Òmnium, AMPAS en escoles; recreatives: de castellers -, grallers; altres). Siguin públiques o privades però que sobretot que gestionin subvencions públiques.
Quan parlem d’introduir-se vol dir, ocupar les seves Juntes i dirigir-les en l’orientació que senyali el partit i els seus objectius tàctics i estratègics, i al mateix temps expulsar o arraconar fins a la desmoralització als membres que no se sumen al corrent hegemònic del partit.
Exemples avui a Catalunya: Buf, són il·limitats i descriure’ls caldria una llarguíssima enumeració.
Si els resultats electorals acceptats per tots, sempre expressen com a màxim un 50% de cada bloc, en la realitat, apareixen dubtoses unanimitats que només poden explicar-se per actuacions de coaptació, eliminació dels dissidents de les Juntes rectores i por a les discriminacions.
Comentarem les més evidents:
ESPORTS: Que fa la Junta del Barça pronunciant-se sobre la sentència al procés, per unanimitat? La massa de socis, segur recull una pluralitat que s’ignora. A què ve, l’exigència de lemes totalment polítics com Sit and Talk el 18-D?
UNIVERSITATS: Com és possible que els rectors, els claustres, recullin la mateixa amplíssima majoria recolzant igualment posicionaments polítics partidistes?
AMPAS: Com és possible que apareguin promovent actuacions (ocupacions de centres, manifestos) declaracions de partits i favorables a l’independentisme? On queden les opinions del 50% de la resta?
MON CASTELLER: Com és possible que els Castellers de Vic puguin vetar la presència de Miquel Buch, conseller d’Interior, en un acte dels Mossos d’Esquadra, així com desplegar estelades en les seves actuacions. Tots són del mateix partit?, els enxanetes també? Quina utilització de menors!
Acords de Juntes de representants de funcionaris, periodistes de TV3, especialment de professorat, el mateix. Tots els funcionaris són independentistes? Perquè serà?
Entrar en molts pobles, feus de l’independentisme (Vic, Igualada, Berga, Banyoles, altres) és una tètrica presència de les pancartes i exhibicions de l’exclusió de la quasi meitat dels que hi viuen. Quan es fan servir diners públics, ja no es pot parlar de llibertat d’expressió (de qui, només del 50%?).
Entrar en el debat de la immersió lingüística i els possibles canvis pel rebuig contra “profes” que donen la classe de castellà en català –no passa en l’anglès-, o centres que dediquen un mínim d’hores que pot dificultar un aprenentatge suficient, és avui una clara anomalia i abans de començar cap debat, quasi totes les entitats -la majoria subvencionades i molt– dels partits que instrumentalitzen l’ús de la llengua catalana, ja han començat a oposar-se.
Si volem riure en les comparacions, Noruega que manté una monarquia constitucional, res d’imaginàries repúbliques, però que són només 5.328.000 habitants l’any 2019, malgrat tenir un idioma propi, totes les pel·lícules són emeses en idioma original i només se subtitulen en noruec…; quan paga TV3 per “doblar” al català totes les pel·lícules que emet?.. Parlar d’això, és enfrontar a tots els suposats “bons catalans” contra la resta que només volem sentit comú.
És cert que en la lluita antifranquista vam adoptar aquest model leninista. Ens vam introduir en els sindicats verticals, en el SEU –Sindicat Espanyol Universitari— en els Comitès d’empresa, arreu i des d’on podíem fèiem vagues, fins a 1976 no es van tolerar, manifestacions il·legals-totes estaven prohibides fins a la Constitució de 1978 i s’aplicaven dures penes de presó, acomiadaments massius. Però aquest leninisme quedava justificat: NO hi havia llibertats democràtiques com ara.
És clar que l’autodeterminació, la república, la independència no són més que uns objectius partidistes, i que els seus partidaris poden defensar-los fent servir els drets fonamentals, però per més que busquin comparacions justificadores, les manifestacions ocupant arbitràriament els carrers, les ocupacions d’espais públics, d’infraestructures (autopistes, sabotatges, estacions i vies de ferrocarrils), no són ni democràtiques ni pacífiques.
Encara que Lenin continuï exposat a la Plaça Roja de Moscou, enterrem definitivament a Catalunya les seves pràctiques que ja no són avui democràticament acceptables.
@josecoderch
