Cernuda. Dicotomia entre ser i semblar

EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ

Cernuda. Dicotomia entre ser i semblar

“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González

En la societat actual, moderna i alliberada encara ens grinyolen, a vegades, algunes situacions que no són considerades “normatives”. Sona una mica paradoxal que el discurs públic sigui un i la reacció social, en molts casos, mostri una evident dissonància. Molts diuen, com a disculpa, que és complicat canviar el pensament o normalitzar unes certes circumstàncies. La pregunta correcta seria si està el pensament determinat filogenèticament per aspectes socials i culturals. ¿Les circumstàncies poden ser considerades anormals? Potser hauríem de canviar el terme d’anormal a estadísticament allunyat de la majoria.

Els poetes són sempre una excepció a la norma. A més a més de dedicar-se a un treball no excessivament ben considerat com escriure, treballen en un gènere menys rendible, actualment, per les masses.

Cernuda a més de ser poeta era homosexual. Empro el terme sense cap connotació perquè la seva condició o orientació sexual no afectava de cap manera a la seva persona ni al seu valor com a professional. No obstant això, i a pesar que ell al contrari de molts homes en la seva època, mai va dubtar ni es va avergonyir d’això, sí que va percebre el va menysprear i la marginació social.

Diré com vau néixer, plaers prohibits,

Com neix un desig sobre torres d’espant,

Amenaçadors barrots, fel descolorida,

Nit petrificada a força de punys,

Davant tots, fins i tot el més rebel,

Apte solament en la vida sense murs.

Cuirasses infranquejables, llances o punyals,

Tot és bo si deforma un cos;

El teu desig és beure aquestes fulles lascives

O dormir en aquesta aigua acariciadora.

No importa;

Ja declaren el teu esperit impur.

No importa la puresa, els dons que un destí

Va aixecar cap als ocells amb mans imperibles;

No importa la joventut, somni més que home,

El somriure tan noble, platja de seda sota la tempestat

D’un règim caigut.

 

A més era un home republicà, convençut i sense remordiments. Un altre factor de marginació a partir de la Guerra Civil Espanyola. Això marcà la seva obra: no sols va descriure la sensació d’incomprensió que vivia pels seus desitjos i el seu amor, també de l’enyorança, la nostàlgia i la sensació de buit en el pit de ser separat de les seves arrels, de la seva llar.

Cernuda té una forma intimista, delicada i evocadora d’escriure. Barreja en els seus versos, amb gran mestratge, metàfores, imatges i referències, jugant sovint amb elements reals i elements surrealistes. Ens descriu en la seva obra la dicotomia entre l’ésser i el parer, entre la possibilitat i la realitat.

Avui ens trobem igualment entre dues aigües. Lluitant per una normalització i una inclusió real de la diversitat, de la valoració i acceptació d’un fet: tots som únics, diferents i vàlids. La diversitat sempre aporta i és una font de riquesa. Però ens colpegem amb el discurs i les maneres inamovibles del patriarcat heteronormatiu que continua dificultant els canvis. Els escriptors, els poetes, els intel·lectuals… Es veuen frustrats en una societat en la qual es busca la innovació i el progrés, però s’oblida la necessitat de creativitat i de l’acceptació de la identitat per a aconseguir-lo.

Pel camp tranquil de setembre,

de l’àlber groc alguna fulla,

com una estrella trencada,

girant al sòl ve.

Si així l’ànima inconscient,

Senyor de les estrelles i les fulles,

anés, encesa ombra,

de la vida a la mort.

 

Cernuda potser podia haver fet una poesia encara més bella, rica i lliure en una època menys rígida i dèspota. Encara així ens va mostrar el valor de ser ell mateix, d’acceptar-se i lluitar pels objectius, els motius personals malgrat l’adversitat. En l’actualitat estem cedint de nou la nostra identitat a les noves tecnologies que decideixen per nosaltres, ens encasellen i ens dirigeixen. Alguna cosa sona estrany per a qui vulgui escoltar en temps que haurien de ser de canvi.

Cristina González.