EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Cesare Pavese. El problema de buidar-se d’un mateix.
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]E[/dropcap]scriure en moltes ocasions requereix una gran valentia. És una ferida oberta en la qual el poeta deixa sortir part d’ell mateix i d’allò que l’envolta, segons la seva perspectiva. El poeta mostra la vulnerabilitat de la persona i com la realitat i fins i tot la possibilitat de realitat ens afecta. Escriure poesia és disparar i alhora ser abatut pel mateix tret, fer sentir als altres i permetre emocionar-se durant el procés. Escriure pot ser perillós, pot exposar-te, marginar-te i fer-te objectiu d’odi i incomprensió per l’expressió de llibertat que suposa fer manifestes les idees o postures individuals.
Cesare Pavese durant tota la seva vida busca nedar entre dues aigües: la de ser sincer amb ell mateix, amb allò que creia i defensava i, a la vegada mantenir dins la solitud interior que el colpia cada día, fins a fer-se un pes molt gran. Per a ell escriure era alhora una condemna i una forma de vocació a la qual no podia resistir-se. Format en lletres clàssiques i filologia anglesa, durant molt de temps i de manera paral·lela a la seva producció poètica, va traduir a molts autors nord-americans i anglosaxons per poder viure.
Encara riu el teu cos amb la intensa carícia
de la mà o de l’aire i a vegades retroba
en l’aire altres cossos?
Molts d’ells retornen
amb un tremolor de la sang, amb una res.
També el cos que es va tendir al teu flanc
et busca en aquesta res.
Era un joc lleuger pensar que un dia
la carícia de l’alba emergiria de nou
com inesperat record en el no-res.
El teu cos despertaria un matí, enamorat
de la seva pròpia tebiesa, sota l’alba deserta.
Un intens record et travessaria
i un intens somriure.
No torna aquella albada?
Com a autor prolífic, va escriure poesia, contes i va ser crític literari. Però la seva necessitat d’expressar-se seria una llosa quan, en col·laborar amb l’editorial Einaudi va ser acusat d’antifeixista i condemnat a presó i després exiliat a Brancateone.
Escriure és una arma, encara que normalment té major risc qui escriu que aquells que no hi estan d’acord amb l’escrit durant la dictadura italiana de principis de segle XX. Durant aquells anys va reflexionar profundament sobre la poesia i com aquesta intervé en el procés de viure amb atenció la realitat.
Escriure era una manera de rebre realment allò que succeïa. En les seves paraules “la veritable impressió de les coses inoblidables no succeeix la primera vegada que les trobem, sinó la segona”. Aquesta capacitat de tornar a veure, de reviure i així sentir més profundament era essencial per a ell, formava part del que li feia considerar-se necessari, allò que li donava sentit “escriure no és un sentit, sinó un estat, no un entendre, sinó un ésser”.
Era un només galanteig,
segurament ho sabies-
algú va ser ferit
fa molt temps.
Tot està igual,
el temps ha passat-
un dia vas arribar,
un dia moriràs.
Algú va morir
fa molt temps-
algú que va intentar,
però no va saber.
El seu exili, la pressió sobre la seva persona juntament amb el seu caràcter tímid i les crisis vitals van anar aïllant Cesare de la vida per a quedar, gairebé exclusivament, en els seus escrits. En ells creia. És una cosa que hauríem de recordar quan nosaltres mateixos ens sentim una mica perduts en les divagacions sobre com enfocar el nostre treball. Només allò que realment està d’acord amb nosaltres pot tenir sentit. Escriure únicament per als altres, sota una demanda perd a poc a poc el seu sentit. Sobre això va reflexionar quan deia “Ningú t’apassiona. Si no tinguessis la confiança en el fer, en el teu ofici, en la matèria que tractes, en les pàgines que escrius […] que buida estaria la vida! En el fons, escrius per a ser com els morts. Parlar fora del temps, per a fer a tots record […]. Per a ells, però per a tu et basta?”.
Pavese ens fa pensar si realment el poeta ha de continuar escrivint per a ell, per a sentir-se unit a la realitat o per a transcendir-la. No obstant això, ell va anar buidant-se fins a sentir que ja no tenia res més a afegir amb les seves lletres. Cesare se suïcida amb quaranta-un anys perquè decideix que ja havia escrit tot el que tenia per als altres. Perquè no sent que pugui donar-se més. Això ens fa reflexionar en l’important que és conrear la nostra autoestima, cuidar-nos, tenir la compassió cap a nosaltres mateixos per a evitar que la vida que ens envolta apagui la nostra flama. Per a no sentir-nos traïts per allò que inevitablement succeeix i del que no tenim el control. El seu crit ofegat és el seu estil, a vegades amenaçador, unes altres terriblement sensible, com la seva vida, lluitant entre la depressió i les ganes de sortir d’ella. Pensava i sentia el pes de la humanitat i, en les seves paraules, posava totes les forces per sobreviure a ella. Els seus poemes es basen en el dolor, el pesar dels records, la injustícia que sentia per tot l’ocorregut. Necessitava abraçar el món amb les paraules per a canviar-lo i sentir-lo més amable. El seu últim poema té un títol que ens deixa desolats “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls”.
Potser la seva poesia desitjava allunyar-se d’aquest món superficial, líquid, que s’escorre. Però ens permet pensar en la solitut en la que vivim, encapsulats en un món hiperconectado. Tots sofrim una certa solitud si no sabem trobar-nos com a companys de vida.
Cristina González.
