EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Charles Baudelaire. El pioner incomprès
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]E[/dropcap]l poeta francès és considerat un dels màxims representants del simbolisme i l’iniciador de la poesia moderna. La seva infància i adolescència van estar marcats per la conflictivitat amb el seu padrastre i les indisciplines en els estudis. Díscol i controvertit, malgrat matricular-se en Dret, aviat es va introduir en la vida bohèmia parisenca, acompanyat per altres autors contemporanis com Gérard de Nerval, Balzac i altres joves poetes.
Malgrat els esforços de la seva família per intentar allunyar-ho d’aquesta vida liberal enviant-ho a l’Índia per a tractar de fer d’ell “un home més centrat”, aviat va tornar i continuà als cercles literaris i artístics de la capital francesa. Va dilapidar sense remordiments la seva herència fins que se li va imposar un tutor judicial per a controlar el seu patrimoni i administrar-li una petita renda mensual. Les relacions familiars van quedar així trencades definitivament.
Va ser un pioner en molts àmbits relacionats amb l’art, durant molts anys va ser crític d’art, lloant a grans mestres del realisme que en el seu temps eren demonitzats per innovadors i, va anar dels primers a realitzar crítica musical. Va traduir a autors com a E.T.A. Hoffman i Edgar Allan Poe al francès, autors als quals admirava fins a considerar-los com a síntesis de l’avantguarda. Compromès profundament amb la revolució del 1848, va publicar Les flors del mal en 1857 com a reflexió de la naturalesa humana, però només publicar-se, va provocar una polèmica tan gran que l’edició va ser segrestada i se li va obrir un procés penal per “ofenses a la moral pública i als bons costums”. No va poder reeditar-se fins a 1861, però llavors va incloure altres 35 poemes inèdits i una dedicatòria “al lector” que ens resulta desconcertant.
L’obra ens parla de les diferents manifestacions de l’ànima i es divideix en 6 seccions diferenciades: Spleen i Ideal, Quadres parisencs, L’u, Flores del Mal, Rebel·lia i la Mort. Totes aquestes experiències vitals de confrontació amb el seu entorn van portar a Baudelaire a una depressió i una profunda angoixa vital que tractava de clamar en “paradisos” com l’alcohol i en la reflexió sobre el mal i l’horror tractant de rebel·lar-se d’alguna forma contra l’ordre i buscant refugi en una mort en vida.
Va tenir altres obres polèmiques, per descomptat, però sense la mateixa rellevància que les seves Flors. També va buscar a Bèlgica editor, tractant de deslligar-se de la censura francesa sense aconseguir-ho. A poc a poc va anar desinflant-se el seu desafiament contra les editorials i els crítics, encara que les seves idees no es van moure gens durant la seva vida. Finalment, la sífilis va anar minant la seva salut fins a matar-ho. Les seves obres completes només serien publicades després de la seva mort.
Quan t’hagis adormit, la meva bella tenebrosa,
al fons d’un sepulcre fet de marbre negre,
i quan només tinguis per alcova i estatge
un panteó humit i una còncava fossa;
quan la pedra, enfonsant el teu pit espantadís
i el teu tors relaxat per una deliciosa displicència,
impedeixi que palpiti el teu cor i anheli,
i que els teus peus recorrin la teva carrera atzarosa,
la tomba, confident del meu somni infinit
(perquè la tomba sempre comprendrà al poeta),
en aquestes llargues nits on el somni és proscrit,
et dirà: «De què et serveix, cortesana incompleta,
mai haver conegut el que ploren els morts?».
La seva influència després de la seva mort es deslliga de la poesia per a traslladar-se a qualsevol mirada estètica moderna posterior. Va ser un revolucionari, un provocador que tractava de trobar i transmetre la bellesa en el que, fins llavors, havia estat considerat sempre aberrant o pertorbador i que, actualment, es considera una manera de tractar part de la realitat, un revulsiu necessari en moltes ocasions a l’optimisme irracional que es proposa des de la cultura de masses sense profunditat. Seria precursor en el tractament de temes com la moral, el remordiment, la marginació i altres tabús de l’època (sexe o prostitució).
En realitat, malgrat la liberalització, molts d’aquests temes segueixen infravalorats i tractats per pocs artistes de manera habitual en les seves obres. Per a Baudelaire, la poesia era un bàlsam per a la vida, una forma de fugida, d’alliberament. Aquesta és la connotació que continua oferint la poesia a la majoria dels autors actuals i als seus lectors que entenen la lectura com una manera de viure altres realitats. La seva poesia va barrejar elements surrealistes (elements intangibles com l’ànima, la culpa, les tenebres del ser…) i entén que hi ha impossibles fora d’ella. La seva poesia parla d’aquesta sensació d’immensitat i incomprensió que accepta, però li aterreix simultàniament. Ens atrapa perquè tots ens sentim així en l’actualitat: meravellats per la capacitat d’opcions, de possibilitats, però incòmodes per l’exposició i la pèrdua d’identitat entre tot això. Per a Baudelaire l’escriptura és el seu refugi, l’art és allò a què pot aferrar-se quan apareixen la solitud i l’anonimat.
A vegades em sembla que la meva sang surt de mi a borbollons,
el mateix que una font de rítmics sanglots.
Clarament la sento fluir amb un llarg murmuri,
però em palpo en va per a trobar la ferida.
Per tota la ciutat, com en la seva pròpia finca,
ella s’estén, transformant les llambordes en illots,
apagant la set de totes les criatures,
tenyint de vermell la naturalesa sencera.
He pregat moltes vegades als vins capciosos
que almenys per un dia adormin el terror que em consumeix;
el vi aclareix la vista i aguditza l’oïda!
He buscat en l’amor un somni que em faci oblidar;
però l’amor és per a mi només un matalàs d’agulles
fet per a donar beure a aquestes cruels dones!
Malgrat ser considerat llibertí i depravat com a poeta, té una falta de desenvolupament emocional que es veu clarament en el seu abordatge de l’amor, on sent com un adolescent: l’amor és passió, innocència, dramatisme i duel per a la condemna que suposen els plaers sensuals. “Els artistes són sempre incompresos” va arribar a comentar, però també dignes d’admiració: artista és aquell que busca l’adorat, la qual cosa commou sense rendir-se, davant els intents fallits, moguts únicament per l’esperança. Sent compassió i admiració per l’esforç d’aquells que tracten de desenvolupar-se plenament, encara que no siguin, per això, reconeguts. Va ser un defensor ferm de la llibertat de l’expressió artística, una cosa tan present avui dia que no s’entén l’art sense ella. Perquè l’art no pot explicar-se, ha de ser fet, sentit, experimentat.
Cristina González.
