Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADAClarice Llispector. Enigma com a poeta.

Clarice Llispector. Enigma com a poeta.

EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ

Clarice Lispector. Enigma com a poeta

“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González

Clarice és una de les poetes brasileres més importants del s. XX. No obstant això i malgrat la seva transcendència, encara trobem moltes incògnites referents a la seva figura. Segueix sense desentranyar-se per complet les seves intencions o les motivacions que guardava darrere el seu estil innovador i el seu llenguatge poètic críptic.

“No escric per a agradar a ningú” havia dit en diverses ocasions quan la criticaven per la dificultat del que deia en les seves obres. En el seu cas, el prioritari en l’escriptura no era la forma en si mateixa, ni el contingut sinó la sensació que havia d’oferir la lectura. Si removia alguna cosa a dins, si provocava un pensament més enllà de la lectura. I en això, ella era una autora de referència.

Lispertor era una dona forta, decidida, amb les prioritats molt clares que no necessitava donar explicacions. Sempre havia estat convençuda que es dedicaria a escriure, sense limitar-se als gèneres o estils que havia de marcar la seva escriptura. Durant la seva vida va ser poeta, escriptora i també periodista. 

La seva figura destacava perquè, res del que feia, podia considerar-se “normal” si seguim els cànons establerts. Però, hauria d’estar la creativitat limitada i justificada? Es pot dir que escrivia i parlava sobre el que passava en el dia a dia, transformant-ho en una cosa especial, inusual sempre amb un halo d’espiritualitat. També escrivia barrejant poesia i narrativa, alternant sense previ avís i variant la seva redacció, en la recerca, l’experimentació del llenguatge, amb la seva estranya gramàtica.

Més enllà de l’orella existeix un so, l’extremitat de la mirada un aspecte, les puntes dels dits un objecte: és allí on vaig.
La punta del llapis el traç. On expira un pensament hi ha una idea, en l’últim sospir d’alegria una altra alegria, en la punta de l’esquena màgia: és allí on vaig.
En la punta del peu el salt. Sembla història d’algú que va ser i no va tornar: és allí on vaig. O no vaig? Vaig, sí. I torno per a veure com estan les coses.
Si continuen màgiques. Realitat? T’espero. És allí on vaig. En la punta de la paraula està la paraula. Vull usar la paraula “tertúlia”, i no sé on ni quan.

Es pot dir que inventava i buscava maneres d’expressar-se, enfocant-ho més com una obra plàstica que com literatura, només. D’aquesta manera, els seus poemes, han de ser llegits de manera pausada, sense pretendre comprendre tot el seu contingut en una primera lectura. Alliberar-se dels prejudicis i deixar-se portar. Parlava sempre en primera persona, sobre ella i, simultàniament, parlava de la dona en general, de les pors que habiten en la dona i de com aquesta ha de renovar-se i transformar-se constantment per a sobreviure, per poder evolucionar, per a adaptar-se a una societat, rares vegades planificada per a ella. És una autora intimista, emocional que és capaç de donar-se completament dins dels seus escrits i de tancar-se quan li feien entrevistes. Sempre decidia quan compartir-se i com volia fer-ho. Per això moltes vegades era poc inclinada a oferir-les.

No és que morir ens faci mal tant
és viure el que més ens fa mal, però morir és una cosa diferent
un alguna cosa darrere de la porta.

El costum de l’ocell d’anar al Sud
abans que els gels arribin
accepta una millor latitud
nosaltres som els ocells que es queden.

 

L’escriptura de Clarice Lispector és densa, buscant capturar les percepcions que s’escapen en l’observació habitual, alguna cosa que es considera impossible. Intenta concentrar-se en aspectes tan abstractes com el fet de fluir de la consciència, les pulsions primordials no racionals que ens recorren i marquen els nostres actes i les motivacions, sense que tinguem consciència. Per aquesta raó mai va buscar la lògica o l’argument en els seus versos. Sentia el que molts autors diuen “necessitat de paraules” davant algunes realitats. Com va dir en una ocasió “la veritable paraula està ara intacta”. Necessitava escoltar el silenci, deixar de pensar en el que s’havia dit per trobar un nou significat, una altra cosa dins de l’evident. Les seves temàtiques són complexes, però ella les tractava amb total naturalitat: metafísica, l’ànima, el fet de viure o de la percepció d’un mateix com a font de llibertat de la persona…

En l’extremitat de mi estic jo. Jo, implorant, jo, la que necessita, la que demana, la que plora, la que es lamenta. Però la que canta. La que diu paraules.
Paraules al vent? Què importa, els vents les porten de nou i jo les posseeixo.
Jo al costat del vent. El pujol dels vents em crida. Vaig, bruixa que sóc.
I em transmuto.

 

La seva poesia ens ajuda a entendre que hem d’oblidar-nos de qui som, d’allò que se suposa que hem de ser i tenir moments d’oblit per a reflexionar sobre tot allò que sense ser propi forma part del que sí que som. Avui dia, pot semblar-nos una tasca tediosa, inútil o buida de significat i alhora, transcendent. Parar tot el que considerem important per poder fluir, per què res és més important que la concepció i la categorització que, com a societat, li hem donat.

Cristina González.

 

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies