ANTONI VERDAGUER/CULTURA.
Clint Eastwood, tocat per una vareta màgica
Des de fa uns 30 anys, cada vegada que s’estrena una pel·lícula dirigida – i sovint interpretada també – per Clint Eastwood corro a veure-la gairebé sempre el primer dia i sovint repeteixo dies més tard, que és exactament el que he fet fa poc amb l’estrena de “The mule” (Mula).
És sorprenent el canvi que va fer aquest actor i director, de gairebé 90 anys actualment, i la seva capacitat per seguir fent més o menys una pel·lícula cada any i que algunes d’elles siguin veritables obres mestres del cinema. Sembla que cap a finals dels anys 80 va ser tocat per la vareta màgica d’algun mag o alguna fada i el va convertir en algú, almenys aparentment, molt diferent del que era i molt brillant com a director i potser no tant com actor.
He de dir que per mi havia arribat a ser un personatge que no m’interessava gens i que més aviat li tenia una certa mania, tant a l’època en què feia – només com a actor – “spaghetti westerns” a Itàlia o Espanya pels anys 60, com la trilogia “La mort tenia un preu”, “Per un grapat de dòlars” o “El bo, el lleig i el dolent”, com a la que – també com a actor – va encarnar diverses vegades el policia Harry Callahan, als anys 70, a “Harry el fort”, “Harry el brut” o “Harry l’executor”, mentre alternava amb altres westerns i pel·lícules bèl·liques o d’acció i començava a dirigir les primeres – i no massa lluïdes – pel·lícules, també als anys 70.
Però de sobte el 1988 amb “Bird” la biografia del músic de jazz Charlie Parker i el 1990 precisament amb un western (un gènere que ell tant havia conreat) titulat “Unforgiven” (Sense perdó) destaca com un excel·lent director i és premiat amb 9 Òscars de Hollywood (si no recordo malament), una distinció que poques pel·lícules i pocs directors han assolit. El 1990 tenia exactament 60 anys… deu ser veritat allò que diuen que els directors de cinema com més edat tenen són millors perquè a les seves pel·lícules hi aporten també les seves vivències personals, els seus coneixements de la vida.
A partir d’aquí i al ritme de gairebé una pel·lícula per any, i quan es tenen més de setanta o vuitanta anys, rodar segons quines pel·lícules és una feina molt feixuga, però Eastwood encadena un darrere l’altre títols – alguns molt complicats de rodar – com “Els ponts de Madison”, “Mystic river”, “Million dollar baby”, “L’intercanvi”, la visió dels dos costats de la segona guerra mundial a “Banderes dels nostres pares” i “Cartes d’Iwo Jima”, “Invictus”, “Hereafter”, “Sully” o “Gran Torino” i cito només les que em semblen millors, però no vol dir que “Un món perfecte”, “Mitjanit al jardí del bé i del mal”, “Space cowboys”, “Execució imminent”, “Poder absolut”, “J. Edgar”, “Deute de sang”, “Jersey boys” o “15:17, tren a París” siguin dolentes o menyspreables, sinó simplement menys reeixides. Potser la que menys m’ha agradat d’aquests darrers anys és “El franctirador” que, curiosament, és la que em va permetre – en el rodatge al Marroc – conèixer i saludar breument al mestre Clint Eastwood i declara-li la meva admiració.
És impossible que havent fet vint-i-quatre pel·lícules en els últims trenta anys totes siguin bones. Si fos així, no estaria tocat per una vareta màgica sinó, segurament, protegit per tots els deus de l’Olimp i totes les muses que són unes quantes, però el que és innegable és que algunes freguen l’excel·lència i altres tenen un nivell molt superior a la mitjana.
No us perdeu “Mula”, en la que segurament pugui ser la seva darrera interpretació. Ja ho va dir a “Gran Torino” que era la darrera com a actor, però “Mula” el necessitava perquè no seria el mateix sense la presència d’aquest home alt i una mica encorbat ja de 88 anys, amb tots els solcs que li travessen la cara, amb les mans rugoses… però ple de vitalitat i que es veu obligat a fer una reflexió al voltant de què és més important a la vida si la feina o la família.
Antoni Verdaguer.
