Inici » a-ultimesnoticies » “Com distingir un trastorn obsessiu”. Psicodefensa Personal per Àlex García

“Com distingir un trastorn obsessiu”. Psicodefensa Personal per Àlex García

“Com distingir un trastorn obsessiu”

La capacitat de la psique humana per a generar idees, fantasies o històries és no només desbordant sinó incontrolable en moltes ocasions. La ment està permanentment connectada i funcionant en mode automàtic, per la qual cosa el flux de pensaments és continu, un riu que pot semblar incoherent en el seu discórrer i en el qual solem pescar de tant en tant. Si el que pesquem és inesperat, xocant o pertorbador, pot ser que ens aferrem al fenomen de tal manera que estiguem establint les bases d’un futur trastorn obsessiu.

Les idees obsessives estan en el fons d’un abundant nombre de trastorns mentals, però en general estan relacionades amb una fixació o rigidesa del pensament – ja sigui per la sorpresa, la sensació d’amenaça o la necessitat d’eliminar la incertesa – que resulta en un malestar psicològic significatiu. Cal reconèixer que en aquest àmbit no ajuden molt els manuals diagnòstics a l’ús, ja que els trastorns principals associats a l’obsessió tenen un nom gairebé idèntic malgrat ser bastant diferents.

L’arxiconegut trastorn obsessiu-compulsiu o TOC està inclòs dins del grup d’alteracions de l’estat d’ànim, donades les elevades cotes d’ansietat que pot arribar a produir. Els qui ho pateixen viuen amb una intensa por l’aparició d’una idea obsessiva en la seva ment, relacionada amb algun tipus de catàstrofe com emmalaltir, morir o prendre mal – podria dir-se que s’espanten del que la seva pròpia ment produeix -. Lògicament, una idea tan cridanera com pugui ser “sortiré al carrer i atropellaré a algú” és bastant complicada de passar per alt, així que una primera reacció és tractar de lluitar contra ella per a ignorar-la o eliminar-la. O bé compensar-la realitzant alguna altra activitat destinada a neutralitzar-la. Aquesta seria la part “compulsiva” del trastorn; la persona intenta alleujar l’ansietat mitjançant un ritual tranquil·litzador, que pot estar relacionat amb la idea obsessiva – em rentaré les mans per a no contagiar-me en donar la mà a desconeguts – o no tenir res a veure – si no trepitjo les vores de les rajoles ningú patirà un accident -.

El problema essencial d’aquesta solució és que l’alleujament dura molt poc temps; la tranquil·litat momentània no és rival per a una idea obsessiva tan preocupant i que ocupa un lloc tan important en la vida de la persona. En realitat, el que converteix aquest fenomen en patològic és la quantitat de temps que s’inverteix en aquests “rituals de protecció” i el deteriorament que suposen per a la vida quotidiana. Per molt estranys que semblin des de fora aquests comportaments i s’hagin fet algunes comèdies sobre l’assumpte, la veritat és que qui ho pateix sofreix moltíssim i se sent impotent davant el poder de l’obsessió que apareix en el seu pensament. Encara que sàpiga que és excessiva i irracional, la profunda por que inspira és molt potent i l’ansietat és l’estat habitual d’algú amb TOC.

L’altre trastorn que es diu gairebé igual és l’obsessiu-compulsiu de la personalitat i no s’ha de confondre’l amb el TOC. De fet, encara que és possible que una mateixa persona presenti els dos, no és el més habitual. Com en tots els trastorns de personalitat, estem parlant d’un patró consistent de comportament – en altres paraules, la persona “és” obsessiva en la seva conducta habitual – i la seva característica fonamental és la rigidesa. Estem parlant de persones massa preocupades per l’ordre, la perfecció i el control sobre tots els aspectes de la vida, per la qual cosa podem sospitar que per sota subseu una por excessiva a allò impredictible, incontrolable i desordenat.

Estem parlant del típic cas d’aquells que pateixen si la seva biblioteca no està ordenada per autors, colors, temàtiques o edicions, dels que s’han llegit sencer el manual d’ús del rentavaixelles i coneixen totes les opcions de rentada, o els que escriuen llistes en fulls de càlcul amb dades sobre cadascuna de les seves tasques pendents amb tot luxe de detalls. Aquest amor – més pròpiament obsessió – pel perfeccionisme els pot causar un malestar immens, entre d’altres perquè la perfecció és impossible d’aconseguir, és clar. Per descomptat, no tenen temps per a banalitats com el descans o la vida social, tasques considerades no productives. Solen resultar bastant inflexibles en qüestions d’ètica o valors, tenen les idees molt clares i ordenades i no suporten la més mínima desviació. Delegar els hi costa horrors, perquè no consideren que els altres siguin capaços de posar tanta cura i atenció com ells a fer tasques de l’única manera possible: la seva.

El trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat porta a situacions vitals paradoxals, ja que malgrat l’immens esforç que la persona inverteix a ser el més perfecte possible, dedica massa temps a detalls superflus, sol perdre de vista l’objectiu fonamental dels projectes en què s’involucra i, per tant, acaba perdent eficiència. Efecte del qual es dóna perfecte compte i tracta de compensar … esforçant-se encara més i agreujant per això el problema. Solen aparèixer en consulta esgotats i desesperats perquè la seva solució no els funciona; en aquest cas es tracta de flexibilitzar, abandonar l’ideal de perfecció o almenys prendre-s’ho com el que és, un estereotip, i donar-se permís per a l’error, la peça desordenada i la incertesa que el tracte amb els altres ens condemna a tolerar.

Quan la persona amb trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat és capaç d’afluixar les seves rigideses, la millora és ràpida i evident, perquè aquest quadre d’hàbits de conducta és bàsicament l’exageració de comportaments molt útils, benvolguts i valorats socialment – l’esforç, l’afany de superació, la meticulositat -. Tots aquests recursos són inapreciables en la seva justa mesura i per això, en perdre rigidesa es reforça la sensació de control autèntic, aquella en la qual no necessitem supervisar fins al més mínim detall. Per contra, en el cas del TOC la confiança de la persona en la seva capacitat per a manejar-se pel món es troba sota mínims, per la qual cosa la tasca suposa reconstruir un sentit del jo més realista i centrat en recursos i habilitats per a conviure amb la incertesa i deixar passar els pensaments desajustats sense la necessitat de compensar-los amb una compulsió. Espantar-se de la pròpia ment és molt diferent a ser inflexible.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta.

“Cómo distinguir un trastorno obsesivo”

La capacidad de la psique humana para generar ideas, fantasías o historias es no solo desbordante sino incontrolable en muchas ocasiones. La mente está permanentemente conectada y funcionando en modo automático, por lo que el flujo de pensamientos es continuo, un río que puede parecer incoherente en su discurrir y en el que solemos pescar de vez en cuando. Si lo que pescamos es inesperado, chocante o perturbador, puede que nos aferremos al fenómeno de tal manera que estemos sentando las bases de un futuro trastorno obsesivo.

Las ideas obsesivas están en el fondo de un nutrido número de trastornos mentales, pero en general están relacionadas con una fijación o rigidez del pensamiento – ya sea por la sorpresa, la sensación de amenaza o la necesidad de eliminar la incertidumbre – que resulta en un malestar psicológico significativo. Hay que reconocer que en este ámbito no ayudan mucho los manuales diagnósticos al uso, ya que los trastornos principales asociados a la obsesión tienen un nombre casi idéntico a pesar de ser bastante diferentes.

El archifamoso trastorno obsesivo-compulsivo o TOC está incluido dentro del grupo de alteraciones del estado de ánimo, dadas las elevadas cotas de ansiedad que puede llegar a producir. Quienes lo sufren viven con un intenso miedo la aparición de una idea obsesiva en su mente, relacionada con algún tipo de catástrofe como enfermar, morir o sufrir daño – podría decirse que se asustan de lo que su propia mente produce -. Lógicamente, una idea tan llamativa como pueda ser “saldré a la calle y atropellaré a alguien” es bastante complicada de pasar por alto, así que una primera reacción es tratar de luchar contra ella para ignorarla o eliminarla. O bien compensarla realizando alguna otra actividad destinada a neutralizarla. Esta sería la parte “compulsiva” del trastorno; la persona intenta aliviar la ansiedad mediante un ritual tranquilizador, que puede estar relacionado con la idea obsesiva – me lavaré las manos para no contagiarme al dar la mano a desconocidos – o no tener nada que ver – si no piso los bordes de las baldosas nadie sufrirá un accidente -, y que necesita realizar con urgencia.

El problema esencial de esta solución es que el alivio dura muy poco tiempo; la tranquilidad momentánea no es rival para una idea obsesiva tan preocupante y que ocupa un lugar tan importante en la vida de la persona. En realidad, lo que convierte este fenómeno en patológico es la cantidad de tiempo que se invierte en estos “rituales de protección” y el deterioro que suponen para la vida cotidiana. Por muy extraños que parezcan desde fuera estos comportamientos y se hayan hecho algunas comedias sobre el asunto, lo cierto es que quien lo padece sufre muchísimo y se siente impotente ante el poder de la obsesión que aparece en su pensamiento. Aunque sepa que es excesiva e irracional, el profundo miedo que inspira es muy potente y la ansiedad es el estado habitual de alguien con TOC.

El otro trastorno que se llama casi igual es el obsesivo-compulsivo de la personalidad y no hay que confundirlo con el TOC. De hecho, aunque es posible que una misma persona sufra los dos, no es lo más habitual. Como en todos los trastornos de personalidad, estamos hablando de un patrón consistente de comportamiento – en otras palabras, la persona “es” obsesiva en su conducta habitual – y su característica fundamental es la rigidez. Estamos hablando de personas demasiado preocupadas por el orden, la perfección y el control sobre todos los aspectos de la vida, por lo que podemos sospechar que debajo subyace un miedo excesivo a aquello impredecible, incontrolable y desordenado.

Estamos hablando del típico caso de aquellos que sufren si su biblioteca no está ordenada por autores, colores, temáticas o ediciones, de los que se han leído entero el manual de uso del lavavajillas y conocen todas las opciones de lavado, o los que escriben listas en hojas de cálculo con datos sobre cada una de sus tareas pendientes con todo lujo de detalles. Este amor – más propiamente obsesión – por el perfeccionismo les puede causar un malestar tremendo, entre otras cosas porque la perfección es imposible de alcanzar, claro. Por supuesto, no tienen tiempo para banalidades como el descanso o la vida social, tareas consideradas no productivas. Suelen resultar bastante inflexibles en cuestiones de ética o valores, tienen las ideas muy claras y ordenadas y no soportan la más mínima desviación. Delegar les cuesta horrores, pues no consideran que los demás sean capaces de poner tanto cuidado y atención como ellos en realizar tareas de la única manera posible: la suya.

El trastorno obsesivo-compulsivo de la personalidad lleva a situaciones vitales paradójicas, puesto que a pesar del inmenso esfuerzo que la persona invierte en ser lo más perfecto posible, dedica demasiado tiempo a detalles superfluos, suele perder de vista el objetivo fundamental de los proyectos en que se involucra y, por tanto, acaba perdiendo eficiencia. Efecto del que se da perfecta cuenta y trata de compensar … esforzándose todavía más y agravando por ello el problema. Suelen aparecer en consulta agotados y desesperados porque su solución no les funciona; en este caso se trata de flexibilizar, abandonar el ideal de perfección o al menos tomarlo como lo que es, un estereotipo, y darse permiso para el error, la pieza desordenada y la incertidumbre que el trato con los demás nos condena a tolerar.

Cuando la persona con trastorno obsesivo-compulsivo de la personalidad es capaz de aflojar sus rigideces, la mejora es rápida y evidente, pues este cuadro de hábitos de conducta es básicamente la exageración de comportamientos muy útiles, apreciados y valorados socialmente – el esfuerzo, el afán de superación, la meticulosidad -. Todos estos recursos son inapreciables en su justa medida y por ello, al perder rigidez se refuerza la sensación de control auténtico, aquella en la que no necesitamos supervisar hasta el más mínimo detalle. Por el contrario, en el caso del TOC la confianza de la persona en su capacidad para manejarse por el mundo se encuentra bajo mínimos, por lo que la tarea supone reconstruir un sentido del yo más realista y centrado en recursos y habilidades para convivir con la incertidumbre y dejar pasar los pensamientos desajustados sin la necesidad de compensarlos con una compulsión. Asustarse de la propia mente es muy diferente a ser inflexible.

Àlex García.

Psicólogo i Psicoterapeuta.

 

2019-07-02

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator