J. A. AGUADO / TRIBUNA
[dropcap]L[/dropcap]
‘actriu, teclista i cantant del grup egarenc Sense Sal, Cristina Martínez, forma part de l’elenc de joves actrius de l’últim projecte de la directora d’escena Marta Pazos. Es tracta d’una coproducció entre el Teatre Lliure i el projecte IT de l’Institut de Teatre de la Diputació de Barcelona. Viaje a la Luna (1929) és l’únic guió de cinema de Federico García Lorca escrit en la seva estada a Nova York i amb el referent dels seus dos amics, Buñuel i Dalí que havien estrenat Un chien andalu. L’obra es va veure al Teatre Lliure de Gràcia del 3 de febrer al 14 amb les entrades sempre exhaurides.
L’obra de 90 minuts de durada segueix l’esperit de cinema mut i no hi ha text. Qui esperi trobar el text de Federico García Lorca d’alguna manera representat en paraula només trobarà la paraula: “socorro” que cau com pluja negra sobre l’escenari o el rètol “No es por aquí” o el mateix rètol de “Viaje a la luna” molt sensualment presentat. Marta Pazos ha buscat la part plàstica i visual. La tinta no és la de les paraules escrites sinó un so: “Elena” i un vòmit negre. Hi ha cançons cantades sense lletra, tot és visual. La resta no és silenci, sinó música.
Com a espectador un pot anar repassant mentalment els poemes de Poeta en Nueva York i d’obres avantguardistes com El público. No és el Lorca rural el que ens trobem aquí ni el dels drames i les Bernardas ni el del “verde que te quiero verde”. El Lorca que trobem aquí és d’El Diván del Tamarit. El Lorca sensual i sexual reinterpretat per Marta Pazos. Però sempre és aconsellable anar a l’origen i llegir el text que es pot trobar fàcilment a internet. Descobrir que són 72 estrofes d’un vers, de dos, de quatre versos o de cinc o frases d´un guió cinematogràfic.
L’obra comença amb les intèrprets a l’escala amb el tors nu i als peus els números 13 i 22 amb una música que acompanya una posada en escena de color groc i dos pianos negres sobre dues plataformes circulars, quatre portes i un ritual: el del teatre dels sentits. Molt en la línia de Carles Santos però orfes d’òpera. Ens van faltar les formigues, encara que hi va haver una granota rosa, mitjons de rombes blancs i negres. Mancat d’aigua, encara que hi va haver sang. Les lletres que diuen “Socorro” van rebotar sobre l’escenari com pneumàtics de cotxe. Molt útil tenir el poema com a camí per no perdre’s en una successió de performances en les quals domina el ritme i la sexualitat de dones amb moviments de dalt a baix. Ens va faltar la vista de Broadway tot i que certs acords de piano tocats pels dits de Cristina Martínez disfressada de corb ens portaven ecos dels anys 30. Per descomptat hi va haver violència, que seria del teatre sense el drama? Ens van faltar les serps de mar de l’Aquàrium, això sí vam tenir les pinces dels crancs en forma de guants i l’agonia del banc de peixos o la sang rajant dels nassos.
El treball de moviment de les intèrprets (Laia Alberch, Marc Domingo, Rut Girona, Cristina Martínez, Clara Mingueza, Mariona Rodríguez, Gal·la Sabaté i Paula Sunyer) és frenètic pujant i baixant escales amb les sabates de taló.
La Mort de Santa Rodegunda podria haver-la signat Rosalia o Beyoncé. Un gran encert el disseny del vestuari d’Alejandra Lorenzo, la música d’Hugo Torres. L’escenografia groga dissenyada per Cube.bz és impactant, esperem que el groc no porti la mala sort a aquest meravellós Viaje a la luna. Llarga vida aquest oceà de performances en aquests temps tan negres per a les Arts Escèniques.
J. A. Aguado
