Dependència emocional en relacions de parella

[dropcap]É[/dropcap]

s freqüent en tractar problemes de parella en teràpia que en algun moment aparegui l’etiqueta de dependència emocional. Quan el que s’està valorant és la ruptura d’una relació que la persona sap insatisfactòria o perjudicial, però a l’hora de prendre una decisió apareixen elements emocionals bloquejants, és habitual que les persones es defineixin d’aquesta manera. Aquests factors recurrents serien una intensa por a la solitud, la necessitat de vincular-se amb una altra persona i la idealització de la parella actual. Totes, per cert, d’origen intern – paradoxalment l’altre no té massa a veure en això –. Per descomptat, també apareixen quan l’altra persona ens ha deixat i estem travessant el consegüent duel; hi ha una tendència a catalogar erròniament la nostra tristesa i decepció com a dependència emocional.

Encara que molts de nosaltres ens hem vist en aquest tipus de situacions al llarg de la nostra vida amorosa, cal tenir certa precaució abans de posar-se aquesta etiqueta. En psicologia la dependència emocional es relaciona amb el trastorn de personalitat depenent: encara que no apunta exclusivament a les relacions de parella, sí defineix un patró de comportament en el qual la persona necessita que uns altres s’ocupin d’ella, adoptant una actitud submisa. El temor a l’abandonament hi és present, però no és definitori per si mateix – el trastorn límit de personalitat també ho té com a característica -, sinó l’estratègia per afrontar-ho; la persona depenent buscarà amb urgència una relació substitutòria.

Malgrat això, estaríem parlant d’un cas extrem; la majoria de les persones no presenten una patologia, sinó que experimenten aquests símptomes en moments puntuals de la seva vida. Cal tenir en compte també que hi ha diferents graus d’intensitat abans de diagnosticar-nos un trastorn de personalitat, i que hi ha qui presenta més tendència a patir aquest tipus de malestar psicològic.

Quines són les causes de la dependència emocional? La veritat és que està molt discutit, encara que molts autors col·loquen l’inici en la infància, quan el petit ésser humà comença a desenvolupar les seves habilitats per establir relacions afectives. Pel que fa a l’estudi de la dependència, la figura destacada és Bolwby i la seva teoria del lligam (Ainsworth i Bolwby, 1991; Bolwby, 1969-82). La idea central implica que en funció de l’estil personal i de l’experiència amb les figures d’aferrament principals de la persona, cada individu desenvolupa un tipus de lligam diferent.

Bartholomew i Horowitz (1991) van descobrir que l’estil de lligam predeia la resposta davant una separació, i que tenia similituds amb les reaccions de nens petits a l’hora d’afrontar una separació de la mare. Com a resultat de les seves investigacions, van identificar quatre estils diferents d’aferrament, que es relacionen amb les dimensions d’ansietat i evitació, i que correspondrien a posicions existencials bàsiques sobre nosaltres mateixos i els altres.

L’estil més desitjable seria el lligam segur, ja que prevé l’aparició de dependència emocional (Valle i De la Vila, 2018). La persona que estableix relacions afectives segures part de la base que ella està bé i els altres també: aquesta confiança li permet mostrar una baixa ansietat i una bona obertura a la intimitat com a forma de resoldre problemes de relació. Mantenen un sa equilibri entre necessitat afectiva i autonomia personal, la qual cosa no significa que no pateixin davant una ruptura, sinó que el pronòstic de recuperació és bo.

Quan l’evitació és alta, ens trobem davant un estil de lligam fugisser, que presenta dues variants molt diferents en funció dels motius que porten a la persona a allunyar-se. El fugisser temorós no només té una visió negativa de si mateix, sinó que pensa que els altres també estan malament. Davant aquest panorama desolador, la solució passa per disminuir la importància de les relacions i centrar-se en altres àmbits, ja que la intimitat els fa sentir incòmodes. Per contra, el fugisser allunyat presenta un bon autoconcepte; el seu problema són els altres, als quals valora negativament. Si tinc una baixa opinió de la meva parella, és molt difícil que estigui disposat a desenvolupar una connexió autèntica amb ella. Tindré prou amb mi mateix per cobrir les meves necessitats afectives. Sí, estem davant un perfil egoista i fins i tot amb tendències explotadores, però comparteix amb el temorós aquesta evitació d’un contacte proper. Sembla evident que cap d’aquests estils desenvolupa dependència emocional, donada la seva llunyania de tot el que faci olor d’intimitat real.

Així que l’estil de lligam relacionat amb la dependència emocional seria aquell en el qual la persona presenta una baixa autoestima, desconfiança en la seva capacitat per treure endavant una relació exitosa i constant preocupació perquè la seva parella cobreixi totes les seves necessitats afectives. Paper que li correspon atès que, des d’aquesta perspectiva, l’altre sí és algú adequat. Com l’individu es col·loca en aquesta situació d’inferioritat, però no evita la cerca d’intimitat, les relacions es viuen amb una elevada ansietat, i d’aquí el nom d’estil de lligam ansiós o preocupat. Les crisis de parella es viuen amb gran patiment i expressivitat emocional en aquests casos, i les ruptures poden provocar un autèntic terratrèmol, amb dols intensos i perllongats.

En la pràctica, el més freqüent és presentar elements de varis d’aquests estils, encara que hi hagi certa tendència al fet que predomini un per sobre dels altres. Per descomptat, cada relació és diferent, i en funció del valor subjectiu que atribueixi a la meva parella o del moment vital que estigui travessant, la possibilitat de viure-la des de l’ansietat pot augmentar. Un detall important és que els estudis realitzats no indiquen una major predisposició per gènere a la dependència emocional, tot i que l’edat influeix en l’estil de lligam segur. En cas d’estar excessivament preocupat davant un possible abandonament, experimentar freqüent malestar respecte a la relació o sentiments d’inseguretat, és molt probable que desenvolupi dependència emocional. En aquest cas una solució podria ser iniciar una teràpia individual, enfocada en una doble via: construir una visió d’un mateix més positiva, reforçant aquells valors i habilitats personals més valuosos, d’una banda, i ajustar la imatge de la parella a un marc més realista i menys idealitzat, per l’altra.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta.

Dependencia emocional en relaciones de pareja

[dropcap]E[/dropcap]

s frecuente al tratar problemas de pareja en terapia que en algún momento aparezca la etiqueta de dependencia emocional. Cuando lo que se está valorando es la ruptura de una relación que la persona sabe insatisfactoria o perjudicial, pero a la hora de tomar una decisión aparecen elementos emocionales bloqueantes, es habitual que las personas se definan de esta manera. Estos factores recurrentes serían un intenso miedo a la soledad, la necesidad de vincularse con otra persona y la idealización de la pareja actual. Todos ellos, por cierto, de origen interno – paradójicamente el otro no tiene mucho que ver en esto –. Por supuesto, también aparecen cuando la otra persona nos ha dejado y estamos atravesando el consiguiente duelo; hay una tendencia a catalogar erróneamente nuestra tristeza y decepción como dependencia emocional.

Si bien muchos de nosotros nos hemos visto en este tipo de situaciones a lo largo de nuestra vida amorosa, hay que tener cierta precaución antes de ponerse esta etiqueta. En psicología la dependencia emocional se relaciona con el trastorno de personalidad dependiente: aunque no apunta exclusivamente a las relaciones de pareja, sí define un patrón de comportamiento en el que la persona necesita que se otros se ocupen de ella, adoptando una actitud sumisa. El temor al abandono está presente, pero no es definitorio por sí mismo – el trastorno límite de personalidad también lo tiene como característica -, sino la estrategia para afrontarlo; la persona dependiente buscará con urgencia una relación sustitutoria.

Sin embargo, estaríamos hablando de un caso extremo; la mayoría de las personas no presentan una patología, sino que experimentan estos síntomas en momentos puntuales de su vida. Hay que tener en cuenta también que hay diferentes grados de intensidad antes de diagnosticarnos un trastorno de personalidad, y que hay quienes presentan más tendencia a sufrir este tipo de malestar psicológico.

¿Cuáles son las causas de la dependencia emocional? Lo cierto es que está bastante discutido, aunque muchos autores colocan el inicio en la infancia, cuando el pequeño ser humano comienza a desarrollar sus habilidades para establecer relaciones afectivas. En lo que respecta al estudio de la dependencia, la figura destacada es Bolwby y su teoría del apego (Ainsworth y Bolwby, 1991; Bolwby, 1969-82). La idea central implica que en función del estilo personal y de la experiencia con las figuras de apego principales de la persona, cada individuo desarrolla un tipo de apego distinto.

Bartholomew y Horowitz (1991) descubrieron que el estilo de apego predecía la respuesta ante una separación, y que tenía similitudes con las reacciones de niños pequeños a la hora de afrontar una separación de la madre. Como resultado de sus investigaciones, identificaron cuatro estilos distintos de apego, que se relacionan con las dimensiones de ansiedad y evitación, y que corresponderían a posiciones existenciales básicas sobre nosotros mismos y los demás.

El estilo más deseable sería el apego seguro, puesto que previene la aparición de dependencia emocional (Valle y De la Villa, 2018). La persona que establece relaciones afectivas seguras parte de la base de que ella está bien y los demás también: esta confianza le permite mostrar una baja ansiedad y una buena apertura a la intimidad como forma de resolver problemas de relación. Mantienen un sano equilibrio entre necesidad afectiva y autonomía personal, lo cual no significa que no sufran ante una ruptura, sino que el pronóstico de recuperación es bueno.

Cuando la evitación es alta, nos encontramos ante un estilo de apego huidizo, que presenta dos variantes muy diferentes en función de los motivos que llevan a la persona a alejarse. El huidizo temeroso no sólo tiene una visión negativa de sí mismo, sino que piensa que los demás también están mal. Ante este panorama desolador, la solución pasa por disminuir la importancia de las relaciones y centrarse en otros ámbitos, puesto que la intimidad les hace sentir incómodos. Por el contrario, el huidizo alejado presenta un buen autoconcepto; su problema son los demás, a los que valora negativamente. Si tengo un bajo concepto de mi pareja es muy difícil que esté dispuesto a desarrollar una conexión auténtica con ella. Me bastaré conmigo mismo para cubrir mis necesidades afectivas. Sí, estamos ante un perfil egoísta e incluso con tendencias explotadoras, pero comparte con el temeroso esa evitación de un contacto cercano. Parece evidente que ninguno de estos estilos desarrolla dependencia emocional, dada su lejanía de todo lo que huela a intimidad real.

Así que el estilo de apego relacionado con la dependencia emocional sería aquel en el que la persona presenta una baja autoestima, desconfianza en su capacidad para sacar adelante una relación exitosa y constante preocupación porque su pareja cubra todas sus necesidades afectivas. Papel que le corresponde dado que, desde esta perspectiva, el otro sí es alguien adecuado. Como el individuo se coloca en esta situación de inferioridad, pero no evita la búsqueda de intimidad, las relaciones se viven con una elevada ansiedad, y de ahí el nombre de estilo de apego ansioso o preocupado. Las crisis de pareja se viven con gran sufrimiento y expresividad emocional en estos casos, y las rupturas pueden provocar un auténtico terremoto, con duelos intensos y prolongados.

En la práctica, lo más frecuente es presentar elementos de varios de estos estilos, aunque haya cierta tendencia a que predomine uno por encima de los demás. Por supuesto, cada relación es distinta, y en función del valor subjetivo que atribuya a mi pareja o del momento vital que esté atravesando, la posibilidad de vivirla desde la ansiedad puede aumentar. Un detalle importante es que los estudios realizados no indican una mayor predisposición por género a la dependencia emocional, aunque la edad influye en un estilo de apego seguro. En caso de estar excesivamente preocupado ante un posible abandono, experimentar frecuente malestar respecto a la relación o sentimientos de inseguridad, es muy probable que desarrolle dependencia emocional. En este caso una solución podría ser iniciar una terapia individual, enfocada en una doble vía: construir una visión de uno mismo más positiva, reforzando aquellos valores y habilidades personales más valiosos, por una parte, y ajustar la imagen de la pareja a un marco más realista y menos idealizado, por la otra.

Àlex García.

Psicólogo y Psicoterapeuta.