Inici » a-ultimesnoticies » “Dibuix cap a un viatge poètic (1)”. Artenvolta de Santi Torruella
Santi Torruella. Artenvolta.

“Dibuix cap a un viatge poètic (1)”. Artenvolta de Santi Torruella

SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR.

Dibuix cap a un viatge poètic (1)

Q

uan el camarada Tischbein va trucar la porta de l’habitació d’en Goethe, es va adonar que estava mig oberta. Així que va entrar, comprovar que l’habitació estava buida. Hi havia només uns papers mig doblegats damunt d’una taula. En una primera impressió, només li va semblar que eren uns senzills planells. Però, així que es va aproximar més per desplegar-los, és quan va identificar un seguit de dibuixos, estampes i apunts variats al voltant de Roma. En conjunt, va observar que es tractaven d’unes línies i siluetes fetes amb tinta negra i que insinuaven escultures i monuments i els quals, coneixia bé. En Tischbein com a pintor d’ofici que era, entenia a primer cop d’ull, aquella mena d’ordre, desordenat. Els papers li eren familiars, i li semblaven ben bé deixats per l’atzar. Li va cridar força l’atenció que en una de les parets, hi mancava una pintura on hi havia quedat només el senyal del marc i del bastidor. Es tractava d’un quadro realitzat per la pintora Angelica Kauffmann.

Així que Tischbein analitzava els traços d’alguns dels papers pertanyents a treballs dedicats a l’estudi de món antic, fets per Goethe. Deduïa que eren fruit de les hores vespertines on Goethe s’hauria dedicat a completar a través dels dibuixos d’algunes escultures mutilades, que conformaven les runes de la ciutat eterna i les quals, captava a plena llum del dia. Va comprovar també que hi havien barrejats alguns escrits que formaven també part d’unes meditacions i d’altres, que versaven sobre breus apunts d’obres de caràcter literari. Li feia la impressió que en Goethe potser, estaria en una fase preparatòria d’un text vinculat amb món antic que tant l’inspirava. I creia també d’en Goethe, que s’havia apropat en aquest món, per bé, de comprendre’l i el temps, per conèixer-se a si mateix. Amb aquella troballa, en Tischbein anava assumint que el seu camarada, estaria ben lluny d’aquell habitacle. Goethe estava absent i els temps, hi era ben present per mitjà d’un material sensible com ho eren aquells papers i els quals, Tischbein considerava que era fruit de l’atzar.

Tanmateix, Tischbein hi dipositava una fe en aquest suposat atzar, que projectava mirant aquells papers. Però, només en certa mesura i en un fet concret, que es desprenia d’aquells estudis preparatoris que el feien avenir amb l’atzar. Doncs, intuïa d’en Goethe, que hauria aprofitat amb plenitud, les seves ensenyances que, com a mentor artístic, li va impartir durant una temporada personalment. D’aquells papers, hi notava per alguns traçats corregits i sobreposats, que hi havia una bona intenció; en el sentit, que havia cultivat les seves habilitats artístiques amb consciència d’exercir-les en un futur. Però sabia de les bones aptituds del seu camarada Goethe que; tot volent imitar el talent que havia reconegut en més d’una ocasió devers al seu mentor artístic en Tischbein. Goethe aniria decantant el seu talent, cap a una altra banda; havia deixat ben clar i sense cap circumloqui, valorant les habilitats innates que posseïa en Tischbein a l’alça, i les quals, creia que no les superaria mai. Doncs també era el mateix Tischbein, que davant d’aquells dibuixos i apunts signats per la mà d’en Goethe, hi reconeixia que la tècnica i perspectiva; tan necessària per dibuixar les escultures i monuments que suraven entremig de les runes pertanyents a l’antiga Roma, es quedarien per part d’en Goethe, a mig camí. Talment com ho anava comprovant amb alguns dels dibuixos deixats per en Goethe damunt de la taula.

Totes les conclusions quedaven a l’aire. I suposava d’en Goethe, que ja estaria ben lluny de les runes decadents que reposaven a la ciutat eterna. Aquestes, havien pertangut a una civilització que quedava superposada per sempre més, per al pas dels segles. Tot i això, el món antic romà, hi quedaven evidents insígnies de grandesa i que ara, estaven a mercè de ser estudiats; talment com traspuaven les línies resseguides amb la tinta negra, que contornejaven alguns monuments dibuixats en aquells papers, per al mateix Goethe. Ara, només estaven damunt d’una taula i lluïen per l’absència del seu autor. Però, Tischbein insistia a creure, que els papers espargits damunt de la superfície de fusta, estaven en certa manera, disposats pel fet de l’atzar. Així, Tischbein assumia des d’aquell instant, com l’únic testimoni que habitava a dins d’aquella habitació. D’aquesta manera, Tischbein es donava per entès que se’n feria càrrec d’uns papers i els quals, els anava contraposant amb la finalitat d’entendre l’evolució creativa d’en Goethe.

Goethe anava explorant
indirectament el mitjà literari
que cada vegada l’atreia més”

Tischbein valorava els dibuixos amb atenta curiositat. S’adonava en conjunt, de l’esforç per copsar la bellesa que Goethe havia invertit fent estudis sobre Roma. Tot i amb aquest matís avaluador, Tischbein li sabia greu, que del seu camarada, no s’hagués integrat el màxim cap a les aptituds exigides per cultivar els afers artístics de manera plena. De fet, el mateix Goethe, ja ho havia verbalitzat en més d’una ocasió que sentia la crida de l’expressió escrita. Amb aquest pensament, Tischbein recordava una de les últimes sessions de dibuix; quan Goethe va perfilar amb força excel·lència, a una jove model, que posava a l’estil de les escultures grecoromanes en un taller d’art, situat en un carreró estret de Roma. Aquell dia, Goethe va advertir a Tischbein, que la jove model que havia dibuixat, era molt semblant a la pintora Angelica Kauffmann; Tinschbein sabia que Goethe l’admirava i que la seva presència l’eclipsava en el sentit, que es veia sumit amb la seva bellesa i la qual, l’inspirava a escriure.

Tischbein palpava la rugositat del paper i la superfície d’alguns dibuixos. Llavors, va intentar d’entendre en bona part a en Goethe. I el perquè, es va decantar finalment d’interpretar millor el món antic abandonat en el llarg dels segles a Roma per via de les descripcions narratives. I sobretot, quan escrivia les missives que sovint, Goethe enviava a coneguts i amics de Weimar. Amb aquelles cartes, Goethe anava explorant indirectament el mitjà literari que cada vegada l’atreia més. En Tischbein, es va adonar que, tot i haver disposat de la magnificència d’un temps preuat, per bé de conèixer a fons a en Goethe: reconeixia que d’ell, en sabia ben poques coses…

… Tot i això, va pensar d’en Goethe, que s’hauria anat transformat a compte gotes, a través de l’atenta observació que mantenia amb l’art, més que no pas fent línies i corbes per fer un dibuix. Era com si Goethe, s’hagués vist amb la necessitat d’entendre també les descripcions llatines, que descobria i li creaven una incògnita. Tischbein creia en ferm, que serien aquestes, les que haurien motivat a Goethe, a prendre posició cap al món de les lletres i assolir alguna fita que el dugués més enllà, de la seva reconeguda novel·la anomenada: Wether. Amb tot plegat, Tischbein n’era conscient que només apuntava a unes meres especulacions. I eren aquestes, que li generaven també algunes dubtes. I en concret, repassant el reguitzell de papers d’estampes i esborranys, que quedaven damunt de la taula de l’habitació.

De sobte i sense donar-hi més transcendència, Tischbein va decidir fer mitja volta; fent aquell gest, volia girar l’esquena els papers desplegats amb dibuixos, apunts i esborranys variats. En definitiva, volia passar pàgina i esquivar la idea que alimentava fins aquell instant, sobre l’atzar i les seves hipotètiques conseqüències. Va dirigir-se cap a la porta pausadament per marxar. Però, abans de tancar-la amb clau, s’ho va repensar i va tornar per a aproximar-se arran de la taula, on estaven els papers que li generaven dubtes. Llavors es qüestionava: ¿Quina era la motivació real, que va empènyer a Goethe d’abandonar l’habitació de Roma, sobtadament i deixant aquell material sensible, que conformaven tots aquells papers?

Tot i qüestionar-se aquell material sensible abandonat. Tischbein sabia que calia tenir cura a partir d’aquell precís instant, que considerava que els papers s’esdevenien, com una guia i un enllaç cap a Goethe. Això prenia valor i significació. Doncs, els papers abandonats en certa manera, parlaven en bona part, de les inquietuds intel·lectuals d’en Goethe i que també, en Tischbein, s’abocava devers l’art i la seva influencia i que ambdós coincidien explorant la ciutat eterna.

En Tischbein però, havia sigut el seu camarada fins feia unes hores. I es trobava allà tot sol; interpretant uns dibuixos i assumint l’absència d’en Goethe, dins d’aquell habitacle. Tischbein es quedava a mercè d’un material sensible, que en el fons, li creava tant d’interès, com les mateixes fonts d’inspiració on havien estat creats i elaborats en bona part, d’uns dibuixos fets en solitari i en les hores vespertines, per la mà artística d’en Goethe.

“Món antic”. Santi Torruella.

Santi Torruella A. (2018).

 

 

2018-04-11

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator