SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR.
Dibuix cap a un viatge poètic (2)
[dropcap]T[/dropcap]
ischbein seguia mantenint una mena de monòleg amb en Goethe. Es trobava a l’interior d’una habitació buida i absent de l’autor dels dibuixos abandonats. Tischbein els sostenia amb les seves mans de manera curosa: volia conservar-los. Doncs, en el fons, pertanyien el mateix Goethe; ell els havia fet mirant la ciutat eterna. Ara, Tischbein sentia que reclamaven algun propietari que se’n fes càrrec; potser, miraria de mantenir-los com un record o bé com una senzilla eina d’estudi, per bé d’extreure les seves pròpies conclusions.
Abans de recollir i posar els papers a l’interior de la seva carpeta, s’ho va pensar dues vegades; va pensar a marxar i deixar-ho tot tal qual estava damunt de la taula i tancar l’habitació durant un temps indefinit. També va pensar, de deixar els finestrons ben oberts, perquè fos l’aire, que acabés d’espargir aquells papers i rodolessin pel terra d’aquella habitació. Però el final, es va avenir amb una certesa semblant; que potser, aquells esborranys amb diversitat de traçats i línies fets per en Goethe, que fos només l’atzar, o el mateix pas del temps, que se’n fes càrrec. Va rumiar també amb la possibilitat d’embolcallar tots els papers i enviar-los cap a Weimar. O bé, simplement de guardar-los en l’únic calaix adossat en un cantó de la taula d’aquella habitació; amb l’esperança que algun dia hipotèticament, en Goethe es decidís de retrocedir en el seu trajecte i recuperar novament, aquells papers que ell s’havia deixat, potser expressament, damunt la taula de l’habitació de Roma.
Fent això, Tischbein creia que potser, provocaria un retrobament amb en Goethe; per bé, de conversar per aprofundir més sobre aquells dibuixos que tractaven de l’estudi de l’art antic. Tot i això, en Tischbein s’avenia cada vegada més amb una frase, que el feia abandonar aquesta tesi esperançadora de retrobament. I la qual, quedava ben patent amb la frase que encapçalava un dibuix on s’insinuava un camí i que deia; es viu cap endavant i s’entén cap enrere.
Aquella frase prenia cos, així que rememorava la joventut a Weimar. I sobretot quan Tischbein projectava un pensament a l’entorn d’una presentació d’una sonada anomenada; Clar de lluna. I que, de manera exclusiva, el músic i compositor Beethoven volia interpretar envoltat d’un públic reduït d’intel·lectuals de Weimar. Amb aquest pensament, Tischbein encetava l’escena d’una punyent vivència. I en concret, quan es retrobava amb les aspiracions d’aquella llunyana joventut que reeixia en un primerenc i fugaç desig; com ho era l’apreciació d’uns paratges que es destil·laven dins la seva memòria i que l’abocaven cap a una mirada innocent devers a la mare natura.
l’apreciació d’uns paratges
que es destil·laven dins
la seva memòria”
Tischbein s’esplaiava en aquest record i s’avenia de nou amb aquells paratges oblidats; era també un retrobament amb la mà de la pintora Angelica K. Doncs, Tischbein com a pintor; sabia d’ella, que s’expressava amb uns peculiars colors compostos i traslladats damunt d’una tela i que, incorporava a la natura, un valor romàntic ascendent el qual, compartia amb els tertulians que estaven amb sintonia i comunió amb l’art paisatgístic. Llavors, ho recordava també com una de les pintures de l’Angelica K., formava part decorativa d’un lluminós i lluït saló vuitcentista adherit dins l’edifici a Weimar. Tischbein des d’aquella pintura que penjava damunt de la rapissa de la llar de foc, visualitzava el suggerent, equilibrat i refinat saló de Weimar. Allà, també hi lluïa un piano de cua. Tot això, succeïa mentre Tischbein llençava uns branquillons que s’anaven cremant dins d’aquella llar de foc; la tela de l’Angelica K., agafava en les hores vespertines, una càlida i breu intensitat lluminosa; això feia que es pronunciés la cadència romàntica de la pintura i la qual, es fusionava amb la llum enterca que provenia d’uns finestrals decorats per uns llargs cortinatges rogencs i separats pels vitralls.
Tischbein des de l’habitació de Roma cremava el record de l’absència del seu camarada Goethe; i el temps sentia com cruixien aquells branquillons cremant dins de la llar de foc del saló de Weimar i just també, quan estava pendent d’una recitació d’un poema per part del seu camarada: Goethe. Aquest últim, l’havia escrit, en concordança amb una història que Beethoven li va confessar a Goethe. Es tractava d’una vivència de caràcter onírica en el qual, Goethe, es va sentir adduït a través d’aquell somni d’en Beethoven per elaborar un poema. Beethoven va relatar-li que, assajant i polint la sonata Clar de lluna, va tenir la vaga impressió que allò que es desenvolupava en el somni, es decantava cap a una mena de faula. I era dins d’aquesta faula, on s’hi ha li apareixia en mig de la seva habitual i distesa caminada una dona; lluint un vestit llarg de to blau turquesa i amb unes perles i orles brodades en les extremitats; el blau representava l’univers i les perles formaven les constel·lacions. La dona se’l mirava sense pronunciar cap paraula; ella, tot i estan en el camí de terra, la percebia immersa en un fons marí; es movia fent gestos parsimoniosos com si estès vivint talment a dins d’un aquari.
Beethoven estava a punt de despertar-se per retenir aquell instant. Llavors, va percebre de la dona, com si li agafés el palmell de la seva mà; és quan es va sentir empès, de forma que caminaven fins a l’extrem d’un jardí, que acabava en una glorieta situada en un penya-segat; mirador d’un extens paisatge marí. Allà, la dona li va fer una llarga abraçada. Després li va entregar unes partitures. Aquestes completaven i coincidien amb una sonata que bategava en el cor d’en Beethoven l’anomenada: Clar de lluna. Mentre Tischbein s’apropava en un finestró de l’habitació de Roma. Rememorava com Beethoven s’acomodava per interpretar la sonata i com Goethe s’hi ha situava en el bell mig del saló de Weimar. Allà, desplegava un poema: A l’espera d’un so.
Santi Torruella A. (2018)