SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR
Dibuix cap a un viatge poètic (Final)
[dropcap]B[/dropcap]
eethoven sabia de la transcendència de la sonata batejada com: Clar de Lluna. Restava però a l’espera d’una última ressonància inspiradora, creativa, romàntica i candent. Volia acabar de donar forma i consumar la seva inspiració d’una llavor musical, que intuïa que viatjaria fins a les oïdes dels invitats del saló de Weimar i que tot just, encetaven una caixeta de tabac. També volia definir la forma sonora d’una melangia sobre el temps viscut i dibuixar a través d’un pentagrama els sons, talment com si insinués un viatge poètic. Així, en aquell saló vuitcentista, suraven uns sentiments que basculaven entre la recerca d’uns paisatges romàntics representats per la pintora Angelica Kauffmann i la destil·lació d’uns acords, que sorgien des del fons d’un pòsit d’un somni, catalitzat per en Beethoven. I era així, com ho recordava tot plegat, en Tischbein sota el marc de la porta de l’habitació de Roma.
Goethe desplegava un poema que versava sobre l’espera d’un so musical. Beethoven descobria els teclats apartant una fina tela que el cobria; acariciava la partitura i l’interpretava amb els ulls tancats. Llavors, Beethoven visualitzava a la dona del somni a ull d’ocell, com s’endinsava cap a un llarg i frondós camí que anava a parar cap a un mar escènic. Quan obria novament els ulls, s’adonava que el paisatge que habitava en la seva memòria, s’enllaçava amb la pintura que lluïa en aquell saló de Weimar. I la qual, estava rubricada per l’Angelica Kauffmann.
Beethoven havia generat una sonata, amb l’esperança que fos aquesta, la que acompanyés a l’ànima de la dona del somni per sempre més. I la qual, l’imaginava com s’allunyava de la glorieta costanera, mentre el vent li doblegava el seu vestit de to blau turquesa amb orles i perles brodades.
Quan els primers acords de la sonata Clar de Lluna començaven a sonar, Beethoven iniciava un viatge en el temps de caràcter poètic. La presència de la dona del somni dins d’un paisatge marí, se l’aniria integrant talment com si l’acariciés amb el teclat del piano i la modelés de forma imperceptible.
A través del cortinatge del saló de Weimar, es filtrava una llum candent que esmorteïa el fum de tabac de l’ambient tertulià. Damunt la rapissa de la llar de foc, quedaven els fulls de les partitures descartades i a punt per cremar en algun moment. Era llavors, quan es mantenia un silenci com suspès i contingut en una espera.
Unes llàgrimes, que patien una metamorfosi
i s’esdevenien en les perles del vestit
blau turquesa de la dona del somni…”
Des de la memòria d’en Beethoven partien els primerencs acords de la sonata Clar de lluna. A l’exterior, la llum del paisatge semblava haver-s’hi apaivagat una tempesta, per bé que els ornaments naturals, havien pactat amb una pau perpètua: les partitures eren il·luminades per un voluminós i colossal celatge. L’aire exterior feia moure els cortinatges del saló. De les tecles del piano, sorgien uns sons des del talent i la subtilesa d’un músic que, per mitjà d’un vell teclat, transmetia una fragilitat i una subtilesa inusual. Beethoven feia un intent d’estilitzar el temps, amb la intenció de perpetuar un amor que anhelava que esdevingués immortal. El músic sabia però, que aquest amor s’esdevenia fugisser d’un mer destí projectat des de les partitures de la sonata: Clar de lluna. En certa forma, Beethoven anava a la recerca de transformar les notes musicals intangibles, com si anés a les palpentes en la llum diürna del seu estudi, on les espelmes és cristal·litzaven en llàgrimes de cera.
Unes llàgrimes, que patien una metamorfosi i s’esdevenien en les perles del vestit blau turquesa de la dona del somni i la qual, prosseguia el seu camí cap a un mar escènic i fins a un horitzó, que s’estilitzava, fins a l’infinit…
… Fruit del pas ineludible del temps, les costures del seu vestit, es començaren a descosir.
Goethe, atenuava el somni d’en Beethoven component un poema; sentia com les perles es desfeien, queien i s’esquerdaven: alguns dels fragments ressonaren espargits per damunt del marbre, que conformava el terra del saló de Weimar. Goethe recitava el poema A l’espera d’un so, fent pronunciades pauses.
Llavors, Tischbein iniciava la cloenda d’aquell record des de l’habitació de Roma. Mirant les gotes d’aigua que formava la pluja i que resseguien els vidres de la finestra; les intuïa com un senyal d’una part d’un pòsit d’una època romàntica; sensible i efímera i que mai més s’esdevindria amb intensitat i passió. Així, Tischbein homenatjava la fonda memòria de les deesses absents que habitaven en els racons dels pòdiums, que havien decorat els carrers de l’antiga Roma. Creia que el món antic, se seguia redimint davant de la presència d’unes deesses que combregaven per als vorals de la ciutat eterna.
Finalment, Tischbein decidia abandonar aquell espai sense recança. Estava situat sota el marc de la porta de l’habitació on havia habitat Goethe; preferia sortir i tancar-la, talment com si no hi hagués entrat mai. Volia evitar destorbar el destí d’aquells papers i esborranys, dibuixats i abandonats, per en Goethe damunt d’aquella taula de fusta, quan va emprendre una altra ruta per Itàlia.
A partir d’aquell instant, Tischbein va resseguir els marges de la taula de fusta, com si l’acariciés. Va fer mitja volta i es va dirigir cap a la porta. Abans de sortir però, la clau que li havia servit per entrar, la va deixar penjada just en un dels suports on hi havia lluït l’obra d’art de l’artista Angelica Kauffmann. Abans de marxar, va dipositar la clau de manera curosa, com si deixés una relíquia fruit d’un viatge poètic i el qual, tot just l’iniciava…
Santi Torruella A. (2018)
